Mostrando entradas con la etiqueta Albert Espinosa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Albert Espinosa. Mostrar todas las entradas


Font: Laura Serra (ara.cat)
Una de les sensacions que més troba a faltar Albert Espinosa d'ençà que li van amputar la cama, fa 25 anys, és poder jugar a futbol. Només ho fa en somnis. La ficció, però, li permetrà convertir-ho en realitat. Aquest i altres desitjos. Per exemple, tornar-se a inventar la seva família escollint qui vol tenir com a germans i progenitors postissos. Els nostres tigres beuen llet és l'última obra d'Espinosa, "una història al voltant del futbol, la família, els germans, el cinema i els records", diu, que s'instal·larà des de dijous fins al 3 de febrer a la Sala Gran del Teatre Nacional. "El més bonic ha sigut construir el càsting amb actors que admiro", assegura. Va començar pels pares d'aquesta família (Andreu Benito i Àngela Jové) i va anar fent la resta de fitxatges de talent contrastat: cinc nois joves, cinc actors sèniors i una noia (Clara de Ramon).
L'obra retrata alegries, tristeses i secrets d'una família quan els fills són adolescents i vint anys més tard. El pare és un director de cinema -homenatge al neorealisme italià i a Visconti- que ha posat als seus fills els noms dels nois de Rocco i els seus germans. La mare és figurinista de l'època daurada de Hollywood i anomena els seus fills pels sobrenoms de Marlon [Brando], James [Dean], Steve [McQueen], Alain [Delon] i Warren [Beatty]. "La mort del pare i la mare són els dos dies que marquen i canvien la teva vida", opina el dramaturg. Ell s'acosta a aquest moment crucial i també observa com canvien els pares al llarg de la vida i com això afecta la relació amb els nois. "Està lligat al món dels records. De petit no entens què passa i amb els anys vas entenent algunes situacions. Als 16 anys ho veus d'una manera i als 36 d'una altra", afirma. El canvi generacional s'observa també en l'escenografia que ha estès al Nacional. "Quan ets jove tot són exteriors i quan ets adult estàs en interiors, mires endins", resumeix.
Segon català a la Sala Gran
Espinosa tindrà l'honor de ser tot just el segon autor català viu que estrena a la Sala Gran del TNC, després del degà Josep Maria Benet i Jornet, amb Olors . Tres dramaturgs joves i catalans més estrenaran en aquesta sala, en una mena de cicle que és l'últim dels regals que deixa el director sortint, Sergi Belbel. "Em pensava que no veuria mai una obra d'un autor català a la Sala Gran", afirma, per les dimensions i l'ambició que requereix l'espai. Ho ha aconseguit "sense forçar la màquina", diu, perquè "en deu anys la dramatúrgia catalana ha fet un gran salt".
"Intentaré estar viu per a l'estrena, perquè si no el cicle perd la gràcia", fa broma Espinosa, gens nerviós pel fet d'estrenar en una sala de 870 localitats. "He fet la història que a mi m'agradaria veure. I si l'escenari és gran, el que has de fer és omplir-lo de sentiments", resumeix. El títol de l'obra, Els nostres tigres beuen llet , prové d'un poema de la polonesa Wislawa Szymbroska, a qui l'autor dedica l'obra perquè va morir el dia que ell va acabar d'escriure-la. L'altra dedicatòria indirecta ha de ser per al Barça. "Per a mi no hi ha tanta diferència entre el que fa Messi i el que ha fet Tennessee Williams", arriba a afirmar. Per això l'espectacle es va presentar al Camp Nou, on van poder accedir abonats i admiradores (sobretot femenines) dels nois del repartiment. El vicepresident del club va oferir el Barça com a "plataforma al servei de la cultura i el país" i va anunciar que el Barça, jugadors, treballadors i famílies, anirà a veure l'obra el 24 de gener.
Dels 'pelones' als tigres
El teatre també espera omplir la sala d'adolescents atrets pel fenomenPolseres vermelles , sèrie de la qual també és creador Espinosa (per als menors de 25 anys, les entrades valen la meitat). "He tingut sort. He fet una sèrie i l'han comprat a 20 països, inclòs Steven Spielberg. De l'últim llibre n'he venut 1,5 milions d'exemplars i s'ha traduït a 30 idiomes. En teatre he estrenat al CDN, el Lliure, La Villarroel i ara a la Sala Gran". És el resum d'una trajectòria polifacètica -marcada per una malaltia que va tenir-lo a l'hospital 10 anys- que va començar al desaparegut Teatre Malic amb la companyia Los Pelones, que va portar-lo al cinema amb films com Planta 4ª i Tu vida en 65' i ha esclatat a la televisió. "És un gran constructor de móns particulars", l'alaba Belbel.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Albert Espinosa, amb el seu humor càustic característic, diu que ell era un porter molt bo als 13 anys, fins que li van amputar la cama per culpa del càncer. Diu que era bo i que ningú ho pot negar perquè no hi ha proves.Ara està a punt d'estrenar Els nostres tigres beuen llet a la Sala Gran del TNC, que es podrà veure des de dijous fins al 20 de febrer i en què el futbol és un element central que serveix per explicar la complexa relació entre germans, sobretot arran de la mort dels pares. Aquests decideixen que els seus fills es diguin com els que apareixen a Rocco i els seus germans. I és que ell (Andreu Benito) és un director de cinema entusiasta del neorealisme de Luchino Visconti, mentre que ella (Àngela Jové, “és el tercer cop que em fa de mare als meus espectacles”, comenta l'autor) és dissenyadora de vestuari i es deleix per la cinematografia de l'star system de Hollywood. Futbol i teatre? Espinosa està convençut que tenen molta relació: “Messi i Tennessee Williams són semblants.”
Són 14 actors a escena que, a més de jugar a futbol, demostren que entre els germans hi ha una relació especial que fa que, quan un demana alguna cosa a l'altre, aquest mai s'hi podrà negar. Espinosa, finalment, també intervé d'actor. L'autor i director celebra haver construït una família artística ideal amb actors joves (Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró, Clara de Ramón i Òscar Blanco) i de consagrats (Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera i el seu company de Los Pelones,Andreu Rifé).
L'espectacle –que pren el títol d'un vers de la poetessa polonesa Wislawa Szymbroska, premi Nobel de Literatura el 1996– manté l'alquímia característica en les obres d'Espinosa: tendresa i comèdia en una temàtica dura per a un públic adult (però que recomana a partir de 10 anys). Espinosacelebra tornar al teatre després de dos anys amb l'aventura reeixida de Polseres vermelles a la televisió. Ell –diu– fa teatre-cine i per això aventura la possibilitat que el repartiment afronti una versió cinematogràfica d'aquí a pocs mesos. Molts dels títols estrenats en sala han tingut segona vida al cinema. Espinosa fa el salt mortal: va debutar al Teatre Malic i, després de passar pel Tantarantana, la sala Tallers del TNC, l'Espai Lliure, la Villarroel i el Centro Dramático Nacional, ara agafa el relleu de Benet i Jornet, l'únic autor contemporani que havia acceptat el repte de la Sala Gran (Olors 1999/2000). Després d'Espinosa debutaran Jordi Casanovas, Marc Rosich i Pere Riera, tots quatre menors de 40 anys.
Barça i teatre
Ahir es va fer la presentació al Camp Nou amb gran expectació de patrons del TNC i seguidors dels actors de Facebook. El vicepresident de l'àrea institucionaldel FC Barcelona, Carles Vilarrubí, va comentar que l'equip ha de servir de plataforma de suport a la cultura del país. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, aventurava que, els últims deu anys, l'autoria catalana també s'ha convertit en un referent més més enllà dels Pirineus.

Teatre de Champions

by on 17:07
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Albert Espinosa, amb el seu humor càustic característic, diu que ell era un porter molt bo als 13...
Fuente: EFE vía www.lavanguardia.es

Las obras de autores contemporáneos autóctonos, como Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Marc Rosich, Jorge Picó, Alfredo Sanzol, Miguel del Arco y Albert Espinosa, protagonizan la primera mitad de una temporada teatral en Catalunya, marcada por los recortes presupuestarios.

El Teatre Lliure abrirá sus puertas el 13 de septiembre con la obra Litus, de Marta Buchaca, que salta de las 40 localidades de la Sala Flyhard a las 172 butacas del Espai Lliure, gracias al éxito de público que consiguió la pasada temporada.

La dramaturga catalana de 32 años Marta Buchaca, autora de obras tan bien acogidas por el público como El año que viene será mejor, narra en esta ocasión la historia de un grupo de amigos treintañeros, cada cual con sus particulares problemas existenciales, que se enfrentan a la trágica muerte de Litus, un amigo común.

No obstante, la nueva temporada oficial del Teatre Lliure se iniciará el mes de octubre, con el estreno en Montjuïc de Songs of wars I have seen, y el montaje Pàtria, de Jordi Casanovas, en la sala del barrio de Gracia. 

Casanovas, que forma parte de la misma generación de autores que Marta Buchaca, estrenará también en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que este año apuesta por "autores vivos de alrededor de 40 años", tal como ha anunciado el director artístico Sergi Belbel, que se despide del cargo tras siete años al frente de este teatro público catalán.

Albert Espinosa, Marc Rosich y Pere Riera son algunos de los autores contemporáneos que en la temporada 2012-2013 estrenarán en la Sala Gran del teatro.

Frente a tal cantidad de obras de creadores jóvenes catalanes en las salas grandes de la ciudad de Barcelona, la Sala Becket, cuya razón de existir es la promoción de la dramaturgia contemporánea, ha optado por autores vivos, pero extranjeros.

Tres autores italianos ocuparán la Beckett este otoño: Davide Carnevali, Spiro Scimone y Antonio Tarantino.

Otra sala que tradicionalmente programa jóvenes autores autóctonos, como la Villarroel, mantiene el mismo criterio en su programación 2012-2013 e inicia temporada con la reposición de la obra de teatro-danza Dios Menguante de Mar Gómez.

Otra reposición, Luces de Bohemia, volverá a la Biblioteca de Catalunya el próximo 19 de septiembre de la mano de la compañía Laperla29, que dirige Oriol Broggi.

Este mismo autor también repondrá Incendis en el Teatro Romea en diciembre, en lo que parece una tendencia generalizada entre las salas teatrales, que capean la crisis como pueden y prefieren retomar obras que ya han demostrado su capacidad de atraer público en lugar de arriesgar con nuevas producciones.

La crisis es el elemento común de todas las programaciones, tal como ha reconocido el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, que ha reducido el número de espectáculos y ha prescindido de las compañías internacionales.

En la misma línea, el Fetival Temporada Alta de Girona y Salt, que abrirá Alex Rigola el próximo 4 de octubre, reducirá el número de montajes de los 94 del año pasado a 60 este año.

Este festival ya ha confirmado la presencia de obras ya estrenadas y de éxito asegurado como Dubte, L'habitación blava, Incendis, Forever young o Splenda, así como el estreno de Aventura!, la nueva obra de la compañía T de Teatre que ha escrito Alfredo Sanzol.

En la programación de todas las salas teatrales, se observa un incremento de las obras con pocos actores en escena, mientras que los grandes montajes viven horas bajas.

Asimismo, las comedias siguen siendo un buen antídoto contra la crisis, tal como defienden los programadores del Teatro Borras, que inician temporada con Toc Toc, o del Teatro Coliseum, que recibe el mes de septiembre con el humorista Carlos Latre.
Són els escollits per a la glòria. Els quatre de Belbel. El quartet de la Gran. La selecció (del) Nacional. Els autors Albert Espinosa, Marc Rosich, Jordi Casanovas i Pere Riera formen l’operació llançada per normalitzar definitivament la dramatúrgia contemporània catalana donant-li visibilitat en la plataforma més gran del país: la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que fins ara només havia estat trepitjada, en 15 anys, per un escriptor català viu, Josep Maria Benet i Jornet. En una iniciativa sense precedents, el director Sergi Belbel, en l’última temporada (2012-13) al capdavant del transatlàntic del teatre català, ha encarregat a cada un d’aquests dramaturgs que ocupin la Sala Gran amb obres pròpies que a més dirigiran ells mateixos. Les quatres obres pertanyen a estils i gèneres diferents (del gran fresc històric al drama familiar passant pel musical per a nens), mostrant l’ampli ventall creatiu de l’escriptura teatral catalana. És, segons va expressar en presentar la temporada el conseller de Cultura Ferran Mascarell, l’“empenta” que “certifica la majoria d’edat de la nostra dramatúrgia”. En una entrevista amb aquest diari, els quatre autors es mostren molt il·lusionats amb el repte, i conscients de la responsabilitat.

“És increïble arribar a la Sala Gran!”, s’exclama Albert Espinosa (Barcelona, 1974). El recorregut teatral d’Espinosa, que avui està al cim per moltíssimes raons (si la Sala Gran li sembla gran, imaginin què li deu semblar Dreamworks, la productora de Spielberg, que ha comprat els drets de la seva sèrie Polseres vermelles per fer-ne la versió nord-americana), va començar, recorda ell mateix, en un indret tan petit com el Malic, el minúscul teatret del Born. “I un dimecres, en l’alternativa de l’alternativa! Després van venir altres teatres, el Tantarantana, el Lliure, el T6. “Però com a autor sempre he tingut ganes d’estrenar en una sala gran gran, i cap com la del TNC”.
Posats a pujar al gran escenari del teatre català, Espinosa ha decidit arrencar la seva obra sense complexos: amb un partit de futbol!, que apareixerà en tota la seva dimensió en escena. El que s’ha de veure: dels bedolls txèkhovians de Flotats a un camp amb les seves porteries i córners. “Sempre he pensat que aquell escenari tan immens es podria jugar al futbol, o sigui que això és el que farem. M’agrada molt visualment començar així. Serà un partit de debò, brutal”. Als càstings, assenyala, s’ha hagut de mostrar habilitat futbolística.
Els nostres tigres beuen llet (a partir del desembre) és, diu l’autor, una història familiar, de cinc germans, en què té un paper central de pare, interpretat per Andreu Benito, “un actor clau per a mi i que està en un moment absolutament dolç de la seva carrera”. Espinosa, amb una trajectòria i interessos —teatre, televisió, literatura, cinema— tan particulars, té una relativa sensació de pertinença a un grup. “Vaig estudiar Enginyeria, els enginyers em consideren un home del teatre, els del teatre de televisió,... i així tots”. Però “en el camí m’he anat trobant i coincidint amb molts companys amb qui hem compartit experiències similars”. Als qui seran a la Sala Gran com ell, els considera “germans”.
Espinosa ha rebut la notícia que Xavier Albertí serà el pròxim director del TNC amb especial emoció. “La meva obra preferida és la seva PPP, aquell espectacle sobre Pasolini és tot un referent per a mi”.
El dramaturg considera que la seva responsabilitat i la dels altres escriptors “és fer obres que toquin el públic”. Subratlla que cal dirigir-se a l’espectador adult però també a l’adolescent: “Si t’enamores d’una obra als 15 anys ja no deixes mai el teatre”.
Pere Riera (Canet de Mar, 1974) diu que ja se li ha passat l’ensurt i ha deixat pas a la il·lusió. “Per a un dramaturg estrenar a la Sala Gran és arribar a la cúspide, sóc conscient que potser és l’última vegada que tinc aquesta oportunitat”. Considera especialment bona aquesta consagració col·lectiva: “Imagina’t quin compromís ser només un l’escollit, treballant així tens una sensació de pertinença que ajuda”. Però, hi ha consciència de grup? “No ho sé, en sentit estilístic potser no, cadascú té la seva pròpia línia. Sembla que alguns compartim més el tema argumental. Però sens dubte com a fenomen tots som al mateix sac. Tots ens hem beneficiat del gran ascens de la dramatúrgia catalana i la seva consideració social els últims cinc o sis anys, i de la confiança dels exhibidors i productors”.
Riera mira amb respecte la Sala Gran i gairebé es pot sentir com empassa saliva. “És com el gran temple, el doctorat, impressiona per les dimensions i el significat que té. Allà només hi han estat els grans i els clàssics. Ja veurem com ens en sortim, d’aquesta. És una sorpresa”. L’autor assenyala que “els quatre genets de l’Apocalipsi”, com anomena humorísticament el grup, “compartim la premissa de dirigir-nos al màxim espectre d’espectadors, i som tots gent d’aquí que escrivim coses que tenen a veure amb el món pròxim”.
És divertit sentir-li dir a Riera que va pensar de la Sala Tallers (!) el que Belbel explica que va pensar de la Sala Gran quan la va veure per primera vegada: no estem preparats per a això. Arribar per fi al temple“és un símptoma de maduresa i normalitat cultural, no vol dir que siguem els millors del món però si no se’ns deixa confrontar-nos amb el nostre públic amb totes les de la llei no n’aprendrem mai”. Riera aprofita per retre homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, “el gran lluitador contra vent i marea que no es va rendir mai i ens va obrir camí”.
La seva Barcelona (programada per al maig), que comptarà amb Emma Vilarasau i Míriam Iscla com a protagonistes, és la història de dues amigues durant els tres dies de bombardeigs massius de la ciutat per l’aviació feixista durant la Guerra Civil, el març de 1938. “No és teatre document ni una tesi política, sinó un artefacte teatral, un cant a la vida centrat en una família catalana com tantes d’aquell temps progressista però burgesa. No és un drama ni una comèdia; si se’m permet la picada d’ullet, és una barreja de Somriures i llàgrimes i Thelma i Louise. Dues dones, aquí Núria i Helena, fortes contra el destí enmig d’una guerra i en el pitjor episodi de bombardeig després del Guernica”.
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) deixa anar un “home, moltes ganes!”, en demanar-li que descrigui el que sent davant del desembarcament. “I una gran sensació de responsabilitat, no tant per nosaltres com pel que representem, una generació, un salt d’escala”. Casanovas confia que aquesta ocasió no sigui una última vegada, sinó la primera, i que “s’obri el camí perquè obres millors que les nostres arribin a la Sala Gran”.
Posarà en escena al febrer una peça reciclada. Riu davant la denominació. Una història catalana ja es va veure a la Sala Tallers al cicle T6 a la temporada 2010-11. Llavors Casanovas va aconseguir un gran èxit amb aquesta obra que enllaça una història de bruixeria en un poble pirinenc amb una altra d’ascens social a la Mina oferint un fresc del país. “La peça ja té vocació de gran història. Ara tinc l’oportunitat de reescriure-la i redimensionar-la, fer-la més vibrant. Això és molt comú entre els dramaturgs de la resta d’Europa, refer una obra perquè salta a un espai més gran, i és una feina que indica normalitat en l’àmbit de l’escriptura teatral. El mateix David Mamet ha readaptat algunes obres estrenades en espais petits per portar-les als grans teatres de Broadway. No s’ha de tenir por de revisar els textos i fer-hi retocs”.
Casanovas va més enllà i anima a recuperar algunes de les obres que històricament han funcionat bé en sales petites fent-les créixer en nous muntatges per posar-les a disposició del gran públic.
Per a Casanovas, disposar de la Sala Gran “donarà ales” a la dramatúrgia catalana, “sens dubte ens farà ser més ambiciosos”. Li pregunto si no falta una certa èpica en el teatre català contemporani. “Potser sí, ara ja tenim les eines per a empreses de més dimensió, estic segur que veurem fets grans els pròxims anys”.
Marc Rosich (Barcelona, 1973) és ben conegut, a part de per la seva faceta d’autor com a extraordinari adaptador al teatre de textos narratius i com a col·laborador de Calixto Bieito. “L’obra que presentaré al març a la Sala Gran és teatre musical per a nens”, adverteix, assenyalant amb humilitat que “la prova difícil és per als altres”. Això evidentment no és cert, fer bon teatre infantil a la Sala Gran és un repte important i demana, paradoxalment, una enorme maduresa d’escriptura. “És cert, has de dominar molt el ritme per tenir-los enganxats, saben quan els prens el pèl i són un públic molt exigent”. La dona vinguda del futur, que Rosich fa amb Guille Milkyway, músic a qui admira, és una obra que ironitza sobre el món de la publicitat i la televisió.
“Qui ho hauria dit”, diu Rosich de l’Operació Dramaturgs, deixant anar una de les seves rialles desconcertants. “Feia tant de respecte, la Sala Gran...”. I doncs, què ha passat? “S’ha format una sèrie de gent i s’ha cregut en ells, en nosaltres, gent tant de teatre comercial com de culte. Ha costat, no fa tant ningú no confiava en la dramatúrgia local. Però han anat arribant textos fabulosos, i ara tenim exemples com Els jugadorsde Pau Miró o el recentíssim El principi d’Arquímides de Josep Maria Miró. Van sortint obres, de molts tipus i estils. Això era impensable. Quan vaig començar a escriure senties amb prou feines alguns noms, David Plana, Pompermayer, Belbel, la Cunillé. I ara... la Sala Beckett, el T6, els encàrrecs del Lliure han fet que tot hagi anat canviant.” De la selecció de Belbel diu que “n’hi podrien haver molts més”. Rosich opina que el seu perfil és estrany. “M’agrada molt treballar amb música i sóc molt eclèctic, gairebé diria que esquizofrènic”.
Encara hi ha camí per recórrer? “I tant, no oblidis que estem en crisi, encara que els dramaturgs estem ben considerats, la situació és molt dura”. Li demano si la crisi pujarà a l’escenari aviat. “Bé, jo ja vaig fer una obra l’any passat, Car Wash, que hi tenia a veure. Tot el que ens passa, el resultat de les vides que vivim, acaba pujant a escena”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)


La nova temporada del TNC invertirà els termes. Si fins ara la sala Gran estava reservada als autors universals (Shakespeare, Ibsen, Rusiñol), ara els dimensiona a la sala Petita. Si l'autoria contemporània catalana, sovint protegida a través del T6, tenia espai a la sala Tallers, ara també ofereix la sala Gran a uns autors que no superen els 40 anys. Són Albert Espinosa, Jordi Casanovas, Marc Rosich i Pere Riera. Aquest és un dels últims esglaons per evidenciar la bona salut de la dramatúrgia catalana, que triomfa en el panorama internacional, amb un teatre amb llenguatge propi, desenfadat, que pretén explicar coses sense oblidar-se de persuadir el públic. L'èxit a la Sala Gran de la dramatúrgia catalana serà la prova definitiva de la consagració de la generació twitter.Fins ara, només Josep Maria Benet i Jornet havia accedit a la sala Gran amb Olors(1999/2000).
La sala Gran s'obre amb La bête (‘La bèstia') una peça de David Hirson que inspirant-se en el Molière, que viu d'un príncep mecenes, parla de l'equilibri entre el teatre psicològic, de les idees i el popular. És una peça que dirigirà el mateix Belbel i que comptarà com a bèstia a l'escena (“la seva primera rèplica s'allarga 25 minuts”) amb Anna Lizaran. Ella farà d'ell (com ja va fer en el paper de jutge a El cercle de guix caucasià). L'acompanyaran Jordi Boixaderas i Abel Folk.
Albert Espinosa deia fent broma fa anys que no podia prosperar mai al TNC: no sortia de la sala Petita (El club de les palles i El petit/gran secret). Ara, per fi, entra a la Gran. Ho fa amb el seu univers personal buscant el públic adolescent (“de 14 a 25 anys”) de la sèrie Polseres vermelles, de TV3. El TNC aposta per recuperar Una història catalana (T6, 2011) i situar-lo a la Gran. Tot i així, l'aforament serà de mitja sala per garantir la correcta ubicació del públic quan baixin a l'envelat. La dona vinguda del futur és un espectacle musical amb Marc Rosich (per fi es treu l'etiqueta de brillant adaptador i passa a ser autor al TNC). Beth Rodergas (la Beth d'OT i també la de Pels pèls i la brillant Tirant lo blanc, dirigida per Bieito) figura al repartiment. També planteja funcions de cap de setmana i matinals per a públic jove.
La gran tragèdia serà Barcelona, una peça situada en el 17 de març de 1938, durant un bombardeig de la Guerra Civil a Barcelona. Belbel vaticina “un impacte de gran magnitud” pel text d'un jove Pere Riera (DesclassificatsLluny de Nuuk) que beu de la tradició catalana, (Guimerà, Rusiñol o Sagarra) i se'l fa seu sense complexos. La Gran tanca amb el retorn de dansa internacional, un altre cop de bracet amb el Grec: torna Phillippe Decouflé, que presenta Panorama, una retrospectiva dels millors moments de la seves coreografies, un bon grapat vistes al TNC.
Shakespeare íntim
La sala Petita acull aquest any peces clàssiques amb mirades contemporànies. Àlex Rigola, que torna al TNC després de la seva direcció al Teatre Lliure durant vuit anys, presenta Macbeth, que s'estrenarà a Temporada Alta. Ramon Simó repesca un text inèdit d'un desconegut pel públic, Ramon Vinyes: “És el sabio catalán de Cien años de soledad que cita Gabriel García Márquez”, aclaria Belbel ahir. A Ball de titelles apareixen 30 personatges, un repartiment notable per ser una producció mitjana. Ferran Madico signa l'últim Ibsen (Quan despertem entre els morts) i Josep Maria Mestres presenta un text de Santiago Rusiñol: Llibertat imagina l'arribada d'un nen negre adoptat a un petit poble, que és molt ben acollit fins que ell, ja ciutadà de ple dret, se sent amb el mateix dret de conquerir la pubilla. Belbel tanca la temporada a la Petita, amb la darrera producció de Sol Picó.
Finalment, la Tallers. Donka és un treball de circ contemporani que lidera Daniele Finzi, el mateix que va encarregar-se de la dramatúrgia de Corteo del Cirque du Soleil. Tota una targeta de presentació. La peça trasllada al circ les cartes de Txèlhov. Maduixa Teatre, vinguts de València, proposa un joc poètic i sorprenent, per a nens de tres a cinc anys, que pinten tot ballant en una mena de tela mironiana. Viatge a la lluna, estrenat al Temporada Alta de l'any passat, ajunta el viatge dels anys 60 de Monsalvatge i Espinàs amb el del segle XXI d'Albert Guinovart i Pau Miró.
Per fi, els darrers T6: Jordi Faura (Groenlàndia) imagina la crisi de les energies; Helena Tornero (No parlis amb estranys) s'inspira en la polèmica dels nens robats; i el duet Nao Albet i Marcel Borràs (Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach) que, tot i el títol, és un espectacle en català que planteja un atracament de bancs.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)


FITXA ARTÍSTICA
TEXTO: ALBERT ESPINOSA
DIRECCIÓN: ALBERT ESPINOSA
INTÉRPRETES: ALBERT ESPINOSA, REBECA COMERMA, ANDREU RIFÉ, ALEX CASTELEIRO, ÁNGEL ROLDAN i JUAMMA FALCÓN
PRODUCCIÓN: FOSCUS
LA VILLARROEL


Carlos, Albert Espinosa, un joven escritor de cuentos y canguro ocasional, le toca cuidar a Patrícia, Rebeca Comerma, una joven especial, durante las cuatro noches que dura el curso de baile de su hermano Javier, Andreu Rifé. La relación que se establece entre ambos es la historia.

Una historia llena de ternura. Todos los personajes rezuman buen rollo. Eso sí, llega un punto donde la ternura puede rozar la ñoñería y es ahí cuando Albert Espinosa le da una vuelta de tuerca a la historia y lo convierte en un drama azul oscuro que no negro.

4 bailes es un cuento en toda regla con múltiples apelaciones al mundo de los sueños donde todo es fantástico y maravilloso pero también irreal, pero, ¿quién dijo que todo en el escenario tuviese que ser verdad?

Con unos actores que disfrutan encima del escenario y eso se nota, el público se siente parte de la historia en todo momento, ríe a carcajadas, se emociona y comparte con toda la compañía este maravilloso juego escénico.

4 BAILES

by on 21:36
FITXA ARTÍSTICA TEXTO: ALBERT ESPINOSA DIRECCIÓN: ALBERT ESPINOSA INTÉRPRETES: ALBERT ESPINOSA, REBECA COMERMA, ANDREU RIFÉ, ALEX ...