Mostrando entradas con la etiqueta Andrés Herrera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Andrés Herrera. Mostrar todas las entradas

PÀTRIA
de ESTEVE SOLER 
con ANDRES HERRERA y JORDI RICO

VIS-A-VIS
de VICTÒRIA SZPUNBERG
con TXELL BONET

LA PEIXERA
de MARC ARTIGAU
con JORDI RICO

TRAÏCIÓ
de MARTA GALÁN
con NÚRIA LLOANSI

CONSTITUCIÓ
de GUILLEM CLUA
con RAMON PUJOL y JAUME ULLED

Escribo esta crónica en caliente, nada más salir del teatro, cosa que habitualmente no hago, siempre dejo reposar sentimientos y pensamientos. Pero esta vez, algunos llevan reposando desde el fatídico 1 de octubre. Anuncio para que nadie se lleve a malentendidos que la crónica será bilingüe, un reflejo de como hablo, un reflejo de como soy. Es una licencia que me permito. Google os traducirá las palabras en catalán.

Asisto a la función de las 19h, abierta a prensa, autoridades y público. Lazos amarillos, muchos, pero también personas sin ellos. No problem. Aquí no se juzga quién lleva qué. Como cualquier función se apagan las luces y empieza el espectáculo.



Abre fuego Esteve Soler con Pàtria, una comedia surrealista que toma como base una anécdota, dos vecinos se disputan quien es más patriótico por temas tan banales como el tamaño de la bandera que cuelga de su balcón, la facilidad de lenguaje o la manera de caminar. Andrés Herrera y Jordi Rico están soberbios. Por su parte, la dramaturgia destila mala baba y una sonora crítica a los extremistas que ya se pueden ver en las obras de Soler.

Después de los aplausos se instala el silencio sepulcral. Surt a escena la Txell Bonet, dona de Jordi Cuixart, empresonant fa gairebé 4 mesos. El texto, Vis-a-vis, escrito por Victòria Szpunberg con la colaboración de la propia Txell es una docuficción de los hechos y de la vida de Bonet desde que su marido entra en prisión. El "personaje" interpretado por Txell se somete a un casting para interpretar a la dona del Jordi Cuixart. Por muchas veces que la haya escuchado narrar su día a día, y han sido unas cuantas, me sigo estremeciendo.

Después de una sonora ovación a ella y a su marido, nos sumergimos en las cargas policiales del 1 de octubre. Marc Artigau analiza lo sucedido a través de los días posteriores en un colegio de primaria en La Peixera. Cómo actuar a las preguntas de los alumnos, cómo explicarles la situación. El público se somete a la explicación de un profesor, Jordi Rico, del resultado de un ejercicio de creación libre para que los alumnos expresaran sus sentimientos ante lo acontecido. Sin duda el ejercicio le ha salido redondo a Artigau, con una moraleja, que a pesar de haber sido repetida mil veces a lo largo de la Historia, no nos cansamos de revisar.

El ejercicio de Marta Galán en Traïció es performático, con un texto excesivamente narrativo, que liga la violencia del 1 de octubre a otros hechos violentos históricos como la Segunda Guerra Mundial o la Revolución Rusa y lo engloba todo en la lucha por la virilidad. Violencia y masculinidad donde las mujeres ponen su cuerpo a l'ordre dels mascles. Simon Weil, Paul Valery o Ortega y Gasset se pasean entre vómitos, caretas y desparrames por el suelo.

Después de tanta reflexión llegó el momento de ponernos serios a leer la Constitució, en un inicio la Española de 1978 en català per Ramon Pujol, hasta que resuena, també en català, la Catalana de la República Catalana de 2017 (sic) vía Jaume Ulled. Guillem Clua enfrenta a las dos constituciones, primero de manera dialéctica y después no tan dialogante. Si es verdad que primero "golpea" Espanya, Catalunya no se quedará atrás. ¿Se puede dialogar contra una pared, con una persona que hace oídos sordos? Ahí queda la reflexión.

Sonora ovación final para todos y nos queda la segunda parte el lunes 19 de febrero. Conservamos las ganas de darnos un segundo baño de realidad. Mientras la vida sigue dilucidándose entre TN y TN. 


EN PROCÉS 1

by on 21:52
PÀTRIA de ESTEVE SOLER   con ANDRES HERRERA y JORDI RICO VIS-A-VIS de VICTÒRIA SZPUNBERG con TXELL BONET LA PEIXERA d...



AUTOR: MATÍAS DEL FEDERICO
VERSIÓN: ADRIANA ROFFI/ DANIEL VERONESE/ DAVID SERRANO
TRADUCCIÓN AL CATALÁN: EDU PERICAS
DIRECCIÓN: DANIEL VERONESE
INTÉRPRETES: FRANCESC FERRER, MARINA GATELL, CRISTINA PLAZAS, MIQUEL SITJAR, ANDRES HERRERA y MERITXELL HUERTAS
DURACIÓN: 90min
FOTOGRAFIA: DANIEL ESCALÉ/ JOSEP AZNAR
PRODUCCIÓN: ANEXA
TEATRE BORRÀS

La tan manida excusa de la dificuldad de escribir una comedia se une a que una vez escrita hay que dirigirla e interpretarla. Sota Teràpia, por primera vez en años, consigue aunar a la perfección los tres requisitos. Si, de entrada, Daniel Veronese ya podía ser síntoma de que el producto resultante iba a ser satisfactorio (a pesar de que no siempre se cumple), el resultado ha superado las expectativas, incluso para una incrédula de las comedias "comerciales", como una servidora lo es.

La mano de Veronese está presente desde el principio, sus señas más características, desde no respectar los turnos de palabra, los personajes se pisan constantemente o su gusto porque los actores den la espalda al público, pero también se nota en el ritmo vertiginoso con el que transcurre la acción. El dia del estreno, tanta velocidad impedía al público reír entre réplica y réplica ya que parecía que no hubieran dejado espacio para las risotadas de los espectadores. Con el tiempo, detalles tan insignificantes como éste se irán puliendo.

A nivel interpretativo destaca un Meritxell Huertas (Carme) que como su personaje modosito se va metiendo al público en el bolsillo, con las pocas réplicas de las que dispone en un principio. Es allí, en los inicios donde Laura, Cristina Plazas, cobra más protagonismo. Una Plazas de la que llevábamos tiempo pidiendo un cambio de registro, después de tanto drama televisivo y en el que el traje le queda como anillo al dedo. De esos papeles que parecen llevar nombre y apellidos desde que fueron escritas.

La escenografía minimalista de Elisa Sanz que representa la consulta de una psicólogo y la iluminación de Ion Aníbal López que hace que el espectador, juntamente con una dramaturgia trepidante, no pueda separar la vista del escenario por temor a perderse algún dato de suma importancia para el desenlace final. Aunque no estemos ni a la mitad de temporada, Sota Teràpia tiene visos de convertirse en una de las comedias de la temporada. Tiempo al tiempo. Y plateas llenas, por favor!

SOTA TERÀPIA

by on 21:25
AUTOR: MATÍAS DEL FEDERICO VERSIÓN: ADRIANA ROFFI/ DANIEL VERONESE/ DAVID SERRANO TRADUCCIÓN AL CATALÁN: EDU PERICAS DIRECC...

Fuente: EFE via lavanguardia.com

El actor Josep Maria Pou encarnará a partir de mañana a Wilhelm Furtwängler, uno de los mejores directores de orquesta de la historia y el favorito de Hitler, en la obra "Prendre Partit", en la que se invita a reflexionar sobre la eterna confrontación entre arte y política, entre cultura y poder.

Pou, que también dirige la pieza, que se podrá ver en el Teatro Goya hasta el mes de febrero, ha explicado en rueda de prensa que se trata de un texto del dramaturgo Ronald Harwood, que parte de los interrogatorios a los que fue sometido Furtwängler, director de la Orquesta Filarmónica de Berlín, acusado de colaboracionismo con el régimen de Hitler, aunque después del juicio fue absuelto.

El actor ha subrayado hoy que la obra no ofrece respuestas sobre el lugar exacto que ocupó el músico durante el nazismo, puesto que, a la vez que continuó dirigiendo su orquesta sin marchar de Alemania, propició que grupos de judíos pudieran abandonar el país.

"Quiero, sobretodo, que el espectador salga del teatro con los bolsillos llenos de preguntas, de reflexiones, que al cabo de una semana le vuelvan a aparecer imágenes, frases de la obra", ha dicho.

Acompañado por el resto de los actores de la obra, Andrés Herrera, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla y Anna Alarcón, Josep Maria Pou ha comentado que el único personaje real es el suyo, porque el resto son ficciones nacidas de la mente de Harwood, autor del guión de El Pianista y en cuya prolífica carrera como escritor son temáticas habituales la Segunda Guerra Mundial y el nazismo.

En el caso de "Prendre partit", enfrentará a Furtwängler, un hombre de metro noventa de altura, distante, altivo, divo, con el mayor norteamericano Steve Arnold (Andrés Herrera), durante los prolegómenos del juicio que llevará a cabo la Comisión Antinazi para los Artistas.

Arnold, que en su vida civil es un inspector de seguros y lo desconoce todo del mundo de la música, deberá aportar pruebas de la culpabilidad del director de orquesta, quien contará con el apoyo del resto de los personajes, desde un segundo violín de su orquesta, Helmuth Rode (Pepo Blasco), a Tamara Sachs (Sandra Monclús), una mujer viuda a la que ayudó a huir del país.

Dentro de una forma de teatro muy convencional, Pou ha defendido que el público conocerá "un gran texto, nada experimental, de muy buena carpintería teatral", del que se desprende la "sombra de la duda" sobre las relaciones del músico con el régimen nazi.

Para Josep Maria Pou, todavía hoy es una "figura controvertida, alguien especial, de quien se ha dicho que fue el mejor director de orquesta que ha habido nunca, un sacerdote de la música, al que hay quien lo disculpa diciendo que hizo lo que hizo porque era un artista".

Respecto a cómo ha entrado en la piel del personaje, ha indicado que ha intentado "no tanto una aproximación física, como captar su actitud distante, altiva".

Andrés Herrera, por su parte, ha señalado que al inicio de la representación es alguien que no conoce nada de música y a lo largo de casi dos horas "va transformándose, llegando a un punto de empatía".

Sandra Monclús ha apuntado que su personaje ejemplifica el "drama, es el testimonio humano de los efectos colaterales", mientras que el músico al que da vida Pepo Blasco es el que "tiene una trayectoria más sorprendente de todos los que intervienen".

La actriz Anna Alarcón es la secretaria que levanta acta de los interrogatorios, con muchos silencios, pero con un secreto enorme que el público no conocerá hasta el final, y el oven Sergi Torrecilla es el teniente David Wills, un alemán de origen judío que regresa a su país como soldado americano.

Josep Maria Pou espera que vayan a ver la obra no sólo los aficionados al teatro, sino también los amantes de la música, puesto que es la otra gran protagonista, con grabaciones originales de la orquesta filarmónica de Berlín dirigida por Furtwängler.



Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat Una història catalana, que havia estrenat a la Sala Tallers el 2011 venent pràcticament totes les localitats posades a la venda. Ara ha tingut l'oportunitat de completar aquell experiment ambiciós del T6, que va resultar un èxit. L'obra, de tres hores de durada, il·lustra tres categories de catalans: els autòctons (alguns gelosos de mantenir el territori verge i altres amb ànsies de prosperar), els immigrants del suburbi i els que tornen de les Amèriques. Si en els primers la bruixeria pot modificar un pla urbanístic, a la Mina, la superstició frena atracaments i a les Amèriques, una santera adverteix a un personatge del perill que pateix la seva família a Catalunya. Casanovas, astut, presenta uns herois que, en l'acte final, batallaran entre ells. Si l'un defensa la terra, l'altre, la fe i el tercer, l'amor. Casanovas juga a passar del tall sociològic i realista a un món imaginat on confronta ideals vàlids però que resultaran incompatibles.
Una història catalana és el primer capítol de la trilogia sobre la identitat catalana de què aquesta tardor ja s'ha pogut veure la segona part, Pàtria, al Lliure i, fins i tot, al Poliorama. Casanovas, tot i la pompositat dels títols, no defensa una Catalunya eufòrica, sinó les seves contradiccions. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, celebra d'aquesta obra de Casanovas (el referent de la jove dramatúrgia tant per la seva obra com per la capacitat d'agermanar-los) una escriptura en què recupera l'èpica de Brecht per al segle XXI. Si fa unes dècades ja es va apartar aquella escola pel seu to doctrinari, ara Casanovas demostra que és vàlid. Per Pep Cruz, un dels protagonistes del muntatge, en l'obra ningú és el bo, “tots tenen blancs i negres però sí que tots desperten simpaties”.
La presentació de la peça, com ja va ser a la Tallers, és singular. En la primera part es representen, entre narrat i interpretat al prosceni, les tres històries a la vegada durant les diverses etapes, que van del 1979 al 1991: els actors del repartiment passen del català del Pallars al castellà de la Mina o al sud-americà de la guerrilla nicaragüenca (en la versió de la Tallers només es desplegava la història de la Mina i del Pallars) en qüestió de segons. És un artefacte interpretatiu que resulta molt atractiu per a l'espectador. En la segona part, les primeres 9 fileres del públic podran seure dalt de l'escenari en unes grades a tres bandes (mai fins ara havia pujat gent a escena a la Sala Gran del TNC). Els de les últimes fileres podran baixar als primers seients per fer la quarta paret i contemplar de prop l'espai on es concentra el conflicte.
A més de Cruz, Lluïsa Castell, David Marcé, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas completen el repartiment. Molts pocs repeteixen de la versió del 2011. “És una companyia de valents”, diu Casanovas, per afrontar aquesta llarga obra, amb canvis durant els assajos i amb menys de dos mesos de treball.

La Catalunya màgica

by on 17:05
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Catalunya, terra de pistolers. El dramaturg i director Jordi Casanovas ha remodelat  Una històr...


Fuente: EFE via ara.cat
Una història catalana, de Jordi Casanovas, estrenada fa dues temporades a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, arriba "corregida i modificada" i amb un repartiment pràcticament nou. L'obra es representarà a la Sala Gran del TNC del 27 de febrer al 7 d'abril. 
Sergi Belbel, director del TNC, considera que l'autor construeix una "reflexió àcida" i amb humor sobre la història de la Catalunya preolímpica, de la corrupció urbanística, les traïcions, l'especulació, el poder i les relacions territorials i humanes.
Casanovas, Premi Butaca 2011 al millor text teatral, interpel·la l'espectador per intentar comprendre com són i d'on vénen els seus habitants. En aquest sentit, el director no oblida mai les seves arrels en aquesta població, encara que reconeix que a mesura que passen els anys "cada vegada tinc menys clar què és ser català". "Emigrants, immigrants i autòctons. Tres són tres, les seves identitats", diu Casanovas.
Pensada com un 'western', com una mena de relat fundacional, el dramaturg situa l'acció a cavall entre un poble fantasma dels Pirineus i un barri perifèric de la metròpolis, la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Casanovas destaca que la peça és la primera part d'una trilogia, que continua amb Pàtria, que ja s'ha pogut veure al teatre Lliure i al Poliorama, i que acabarà amb Vilafranca.
Davant les dificultats de comptar amb el mateix repartiment que va ocupar la Sala Tallers, s'ha optat per cares noves: David Bagés, Lurdes Barba, Lluïsa Castell, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicky Luengo, David Marcé, Alícia Pérez i Mariona Ribas.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CAROL LÓPEZ
INTÈRPRETS: DOLO BELTRÁN, ANDRÉS HERRERA, OLALLA MORENO i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
LA VILLARROEL

Poc queda a dir de les dramatúrgies que fa servir la Carol López als seus muntatges. Teatre barrejat amb elements cinematogràfics, històries properes i clarament identificables. Res no tornarà a ser com abans repeteix aquesta fòrmula que tant bé l'ha funcionat a la Carol i ens presenta la història de dos parelles en crisi al voltant dels quaranta. 

Retornant a l'estructura argumental que ja va fer servir a V.O.S aquestes dues parelles ens expliquen la seva vida i les seves relacions. Una espècie de teràpia gravada en video s'alternarà amb la que els espectadors veiem. Situacions reals i clarament identificables per parelles que ja porten un temps de relació.

Dramatúrgicament funciona i interpretativament sorprenen la Dolo Beltrán i l'Andrew Tarbet. El personatge de l'Andrés Herrera encara que més matisat se sembla molt al que ja va interpretar a V.O.S i l'Olalla Moreno se'n surt, encara que hauria de vigilar en alguns moments els tons histriònics.

En una escenografia que aprofita tota l'amplada de l'escenari de La Villarroel, amb quatre espais ben diferenciants i que ajuda a la quotidianeïtat que desprèn tota l'obra. Carol López torna a les històries ben contades, que funcionen i sense perdre res de l'esperit que ja ha convertit en la seva marca.


"No, encara no, però me'l tiraré. No sé quan, però me'l tiraré". El vestíbul de la Sala Villarroel ha estat redecorat amb les frases irònicament punyents i còmicament sinceres pròpies dels textos de l'autora i directora Carol López. "Trobes normal tenir un amant?" És gairebé un joc de pistes abans d'entrar a veure Res no tornarà a ser com abans , la seva propera estrena. Arrenca les funcions aquest dissabte i té previst quedar-se en cartell tres mesos. I això que López no vol generar massa expectatives: després de l'èxit popular de l'últim invent de la sala, L'any que ve serà millor , que ha prorrogat tres mesos, és partidària d'esperar el poder del boca-orella.
Només vol avançar que tenia ganes de fer "un fals documental": "Són dues parelles en crisi, una de les quals no n'és gaire conscient. L'obra no té flash-backs , és més clàssica i senzilla, no té cap peripècia: volia entrar a casa d'aquestes persones i atrapar un moment de les seves vides. I quan veus les intimitats, t'arrisques a descobrir les misèries, cosa que pot ser desagradable. Això crec que ho hem aconseguit", opina.
Res no tornarà a ser com abans López s'oblida de la comèdia més esbojarrada que l'ha fet una autora de grans públics ( Germanes , Boulevard) i opta per un to més reposat i agredolç, proper a la teatralitat de V.O.S. (2004), el seu primer èxit al Lliure. "Aquests són els personatges de V.O.S. però deu anys després, més madurs i amb més experiència", explica.
Realitat o ficció?
Olalla Moreno i Andrew Tarbet, i Andrés Herrera i Dolo Beltrán -la cantant de Pastora, que torna al teatre després d'un parèntesi de sis anys- interpreten les dues parelles. Per accentuar el joc documental, els quatre personatges tenen el mateix nom dels actors i, de fet, diuen que realitat i ficció es barregen -mai sabrem en quines escenes- fruit del sistema de treball que practica López: fa improvisar els actors a la sala d'assaig i en selecciona els millors moments.
Una parella és el prototip de residents de l'Eixample amb dos fills i l'altra són gent de barri, amb un fill d'una anterior nòvia. Elles són amigues que es confessen els amants. Ells, socis. "Hi ha molt de peterpanisme a la funció, perquè créixer té coses que estan bé, però té coses que són una putada", resumeix López. "Més que ser o no ser, el dilema dels personatges és estar o no estar: amb aquesta parella, en aquesta ciutat, amb aquesta manera de viure...", descriu Tarbet. "Algú dirà: una altra història de parelles? És que això mou el món! És com l'acudit d' Annie Hall , el tipus que va al psiquiatre i diu: «El meu germà és boig. Es creu que és una gallina». «Per què no el tanquen?», respon. I ell diu: «Perquè necessitem els ous». L'amor és tan surrealista com això. Aquesta obra va de necessitar els ous", remata Carol López.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH i DAVID VERT.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


No hi ha repte que se li resisteixi a Jordi Casanovas, no importa que sigui al seu petit espai, la SALAFlyHard o la Sala Tallers del TNC, tot sembla que se li quedi petit davant de la seva gran versatilitat i originalitat. Aquesta vegada li toca reflexionar sobre què significa ser català, partint des de l'època de la postguerra.

Dues històries, una situada al Pallars on els veïns que volen vendre'ns mitja muntanya a un promotor de pistes d'esquí es troben a l'oposició de Maria i Núria Farràs, mare i filla que aconseguiran el seu propòsit, amagant-se darrera de la seva llegenda de bruixes. D'un altra banda, la segona història ens porta a la Mina, el barri més violent de la Barcelona dels setanta on Luis Martínez Calanda, El Cala i Pedro Sánchez "El moro" intenten aconseguir sortir-se de la vida que porten, entre atracaments i narcotràfic, aprofitant el boom immobiliari pre-olímpic.

A l'equip habitual del T-6 aquest cop se li afegix un majestuós i arrollador Andres Herrera (El Cala), que juntament amb Míriam Iscla (Núria Farràs) són els dos pesos pesats de la funció. Pep Cruz deixa la seva faceta irònica i ens sorprèn a la segona part amb un punt de pistoler macarra tendre. Àngels Poch signa una altra brillant actuació fent de mare tradicional, que Maria Farràs, que defensa per damunt de tot a la seva família. L'únic però del repartiment són els crits histèrics dels personatges de la Rosa Boladeras, Marta Verdeny i Mercedes Amat.

Dramatúrgicament impecable gairebé fins al final on entra en una espècie d'absurda màquina del temps, on el ritme es para i els minuts es converteixen en interminables. Malgrat això aconsegueix portar totes dues històries al gènere del western, no massa utilitzat en teatre i el conjunt aprovi amb nota.

Un mes ha estat poc recorregut per Una historia catalana, que fa dies que va penjar el cartell de "entrades esgotades" i que ha demostrat que es mereix un segon assalt a la cartellera barcelonina. Ho estarem esperant.

UNA HISTÒRIA CATALANA

by on 19:45
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCL...

TEXT: JOHN OSBORNE
ADAPTACIÓ: MIGUEL CASAMAYOR i MARC MARTÍNEZ
DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ
INTÈRPRETS: ANDRÉS HERRERA, ROSA BOLADERAS, CRISTINA GÀMIZ, JUAN CARLOS VELLIDO i RAMON QUADRADA (a la trompeta)
PRODUCCIÓ: VANIA PRODUCCIONS, VELVET EVENTS i GREC '09 FESTIVAL DE BCN
TEATRE BORRÀS


Marc Martínez ha canviat l'essència de la mirada endarrera sense ira, a una mirada interior que practiquen tots els personatges. El explica la seva voluntat de muntar aquesta obra per l'època de crisi que estem patint. Però aquesta adaptació de Look Back in anger, tindria sentit en qualsevol etapa, perquè tothom ha tingut sempre els seus moments de catarsi personal.

Partint del fet que no he vist la pel·lícula de John Osborne, i després d'haver-me empassat un nombrosa mostra de crítiques i resums, de la mateixa, no penso fer-ne comparacions. Marc Martínez conjuga els principals elements de l'obra amb gran mestratge, sap com jugar amb ells, per a que el resultat tingui forma de caramel amb unes ganes boges d'obrir-lo, per a gaudir-lo.

El repartiment encapçalat per un magnífic, i encara poc reconegut Andrés Herrera, i una intermitent Rosa Boladeras, amb moments de glòria i d'altres una mica més fluixos. Acompanyats de una gran Cristina Gàmiz, que una vegada més demostra que es mereix més oportunitats escèniques i un sempre correcte Juan Carlos Vellido. Tots ells acompanyats per un meravellós trompetista, Ramon Quadrada.

L'escenografia és el més clar exemple a primera vista d'aquesta catarsi personal dels protagonistes de Stokölm, que pas a pas s'anirà descobrint al llarg de la representació. Potser ho millor sigui cremar-ho tot per començar de nou, per a que no quedi cap rastre de l'ahir i es pugui començar el demà amb forces renovades.

Marc Martínez mostra un cop més la seva versatilitat damunt i darrere l'escenari. Un bona opció per aquells que busquin alguna cosa que els sorprengui quan s'alci el teló, en aquest cas imaginari.

STOKÖLM

by on 18:09
TEXT: JOHN OSBORNE ADAPTACIÓ: MIGUEL CASAMAYOR i MARC MARTÍNEZ DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ INTÈRPRETS: ANDRÉS HERRERA, ROSA BOLADERAS, C...