Mostrando entradas con la etiqueta Andrew Tarbet. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Andrew Tarbet. Mostrar todas las entradas


Quien niegue que alguna vez no hubiera deseado poder perforar un pequeño agujero por el que espiar las situaciones ajenas sin ser visto probablemente miente. En Cosas que hoy decíamos, que se estrena el 25 de abril en el Teatro Abadía de Madrid (donde se mantendrá hasta el 13 de mayo), lo ponen aun más fácil que todo eso: solo hace falta asistir a la función para poder –pongámoslo sin paños calientes- cotillear las reacciones y aspavientos de tres parejas en plena crisis sentimental. Porque de dónde mejor se puede aprender, que de los errores (de otros, claro).
Concebidas como tres relatos independientes, tragicómicos, las escenas tienen en común el contexto: todas se desarrollan en sendos restaurantes, en público. Tras un cristal, el decorado cambia de un límpido comedor japonés, a una asfixiante taberna mexicana, a una refinada brasserie francesa. Y al otro lado, los espectadores observan a sus anchas cómo las relaciones de los protagonistas se desmoronan.
Escrita por el dramaturgo y cineasta estadounidense Neil LaBute, autor de funciones como En un bosque, oscuro y profundo y películas comoUn funeral de muerte, la obra llega a Madrid de la mano del director Julio Manrique, que ya la representó en 2010 en la Sala Beckett y el Festival Grec de Barcelona. Las tres piezas sobre las que se articula la función, cuenta Manrique, giran en torno “al amor, la fidelidad y la lealtad, pero desde un punto de vista único, en el que LaBute juega con el mecanismo de la crueldad, con la mala leche”.
La primera de ellas, Romance, “ocurre probablemente en Tokio, probablemente en una noche lluviosa, con una pareja gai que hace tiempo que no se ve”. Las furias, la segunda, “es una pieza más chillona, más almodovariana, insólita, en torno a una chica que quiere romper su relación con un chico tan inseguro que aparece a la cita con su hermana”. La última, Helter Skelter (una expresión que describe un estado de caos y confusión y que, como el título Cosas que hoy decíamos, hace referencia a una canción de los Beatles), “se desarrolla en un restorán muy elegante y chic, con una pareja burguesa que descubre algo que les va a hacer pasar un mal rato”. 
El origen del proyecto, según explica el director, se remonta a un taller que se celebró hace tres años en el Obrador, un espacio de la Beckett en el que participaba el LaBute. Allí, el autor se topó con Cristina Genebat, que había traducido y actuado en varias de sus obras (y que es también actriz en esta, que igualmente ha trasladado del inglés tanto al catalán como al castellano). Impresionado al ver a alguien tan involucrado con su trabajo, le envió, “con gran generosidad”, varios textos cortos, que se sumaron a otro que había escrito en el taller del Obrador. “Cuando Cristina me enseñó los textos, nos pusimos a pensar en la manera de convertirlos en una obra que no fuera una muestra de teatro breve, sino una pieza completa”, explica Manrique. “Entonces nos dimos cuenta de que todas las situaciones transcurren en un espacio público, y ahí es donde se nos ocurrió la idea de enmarcarlas en restaurantes”.
Con siete actores sobre el escenario -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Ivan Benet, Xavier Ricart, Andrew Tarbet y Ernest Villegas-, que participan alternativamente en las tres historias, bien como protagonistas o bien como secundarios, la función compone, señala el director, una “comedia muy amarga, con zonas oscuras e incómodas, con las que cualquiera de nosotros puede identificarse”. Quizá ahí resida el interés: en que, a través del agujero, lo que uno vea sea el reflejo de sí mismo. “Hay obras y autores como LaBute que se dedican a hacerte pasar un mal rato, que te hacen reírte hasta de tu sombra. Pero eso es algo que es siempre positivo. Y útil”.
Fuente: Silvia Hernando (www.elpais.com)


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CAROL LÓPEZ
INTÈRPRETS: DOLO BELTRÁN, ANDRÉS HERRERA, OLALLA MORENO i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
LA VILLARROEL

Poc queda a dir de les dramatúrgies que fa servir la Carol López als seus muntatges. Teatre barrejat amb elements cinematogràfics, històries properes i clarament identificables. Res no tornarà a ser com abans repeteix aquesta fòrmula que tant bé l'ha funcionat a la Carol i ens presenta la història de dos parelles en crisi al voltant dels quaranta. 

Retornant a l'estructura argumental que ja va fer servir a V.O.S aquestes dues parelles ens expliquen la seva vida i les seves relacions. Una espècie de teràpia gravada en video s'alternarà amb la que els espectadors veiem. Situacions reals i clarament identificables per parelles que ja porten un temps de relació.

Dramatúrgicament funciona i interpretativament sorprenen la Dolo Beltrán i l'Andrew Tarbet. El personatge de l'Andrés Herrera encara que més matisat se sembla molt al que ja va interpretar a V.O.S i l'Olalla Moreno se'n surt, encara que hauria de vigilar en alguns moments els tons histriònics.

En una escenografia que aprofita tota l'amplada de l'escenari de La Villarroel, amb quatre espais ben diferenciants i que ajuda a la quotidianeïtat que desprèn tota l'obra. Carol López torna a les històries ben contades, que funcionen i sense perdre res de l'esperit que ja ha convertit en la seva marca.


"No, encara no, però me'l tiraré. No sé quan, però me'l tiraré". El vestíbul de la Sala Villarroel ha estat redecorat amb les frases irònicament punyents i còmicament sinceres pròpies dels textos de l'autora i directora Carol López. "Trobes normal tenir un amant?" És gairebé un joc de pistes abans d'entrar a veure Res no tornarà a ser com abans , la seva propera estrena. Arrenca les funcions aquest dissabte i té previst quedar-se en cartell tres mesos. I això que López no vol generar massa expectatives: després de l'èxit popular de l'últim invent de la sala, L'any que ve serà millor , que ha prorrogat tres mesos, és partidària d'esperar el poder del boca-orella.
Només vol avançar que tenia ganes de fer "un fals documental": "Són dues parelles en crisi, una de les quals no n'és gaire conscient. L'obra no té flash-backs , és més clàssica i senzilla, no té cap peripècia: volia entrar a casa d'aquestes persones i atrapar un moment de les seves vides. I quan veus les intimitats, t'arrisques a descobrir les misèries, cosa que pot ser desagradable. Això crec que ho hem aconseguit", opina.
Res no tornarà a ser com abans López s'oblida de la comèdia més esbojarrada que l'ha fet una autora de grans públics ( Germanes , Boulevard) i opta per un to més reposat i agredolç, proper a la teatralitat de V.O.S. (2004), el seu primer èxit al Lliure. "Aquests són els personatges de V.O.S. però deu anys després, més madurs i amb més experiència", explica.
Realitat o ficció?
Olalla Moreno i Andrew Tarbet, i Andrés Herrera i Dolo Beltrán -la cantant de Pastora, que torna al teatre després d'un parèntesi de sis anys- interpreten les dues parelles. Per accentuar el joc documental, els quatre personatges tenen el mateix nom dels actors i, de fet, diuen que realitat i ficció es barregen -mai sabrem en quines escenes- fruit del sistema de treball que practica López: fa improvisar els actors a la sala d'assaig i en selecciona els millors moments.
Una parella és el prototip de residents de l'Eixample amb dos fills i l'altra són gent de barri, amb un fill d'una anterior nòvia. Elles són amigues que es confessen els amants. Ells, socis. "Hi ha molt de peterpanisme a la funció, perquè créixer té coses que estan bé, però té coses que són una putada", resumeix López. "Més que ser o no ser, el dilema dels personatges és estar o no estar: amb aquesta parella, en aquesta ciutat, amb aquesta manera de viure...", descriu Tarbet. "Algú dirà: una altra història de parelles? És que això mou el món! És com l'acudit d' Annie Hall , el tipus que va al psiquiatre i diu: «El meu germà és boig. Es creu que és una gallina». «Per què no el tanquen?», respon. I ell diu: «Perquè necessitem els ous». L'amor és tan surrealista com això. Aquesta obra va de necessitar els ous", remata Carol López.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MARC RODRÍGUEZ i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Julio Manrique enceta la seva primera producció al Romea, amb un text escrit i dirigit per ell mateix. Es llença a la piscina i per sort ha trobat aigua. I molta. El fantasme de Xirgu serveix d'excusa per construir tota una tragicomèdia, amb molta més comèdia que drama, en torn als fantasmes interiors personals, a totes aquelles coses que no volem reconèixer que tenim però que hi són.

Una companyia d'actors assaja un obra quan es crema el teatre, el Romea, el dia de l'estrena i fem un salt de set anys i comencem a descobrir què ha estat de les seves vides en aquest període de temps. L'escenògraf, Sebastià Brossa, i la il·luminació del Jaume Ventura aconsegueix crear un ambient de calidesa, però amb un punt d'autodestrucció visible en cadascuna de les escenes. La part final és la més representativa i la millor aconseguida de tota la funció amb un joc perfecte entre llums i ombres. Per un altre banda, l'espai sonor de Damien Bazin sobresurt com element imprescindible d'un muntatge on és igual d'important el que es diu, el que no es diu i el que sona de fons.

La companyia, ja consolidada després de unes quantes obres junts destil·len una enorme complicitat dalt de l'escenari i això fa que l'obra flueix per sí mateixa. Malgrat que tota la companyia manté un notable interpretatiu, cal destacar la feina de la Mireia Aixelà, molt superior i amb molta més força i frescor que en altres muntatges i la Cristina Genebat amb una seguretat de paraula i de cos també molt superior a anteriors ocasions. Totes dues comparteixen un dels moments més emotius del muntatge, mentres sona 'Into my arms'. 

Malgrat que Manrique iniciï la seva carrera com a director artístic del Romea, cremant-lo en la ficció, cap superstició podrà parar aquesta nova etapa que ha començat amb molt bon peu i amb uns espectadors que li demanen que mantingui la mateixa qualitat d'aquest Llum de guàrdia o la superi. De moment hem agafat un bon camí de partida. I seguim caminant, fins a la propera parada, Dogville a l'octubre.

LLUM DE GUÀRDIA

by on 14:30
TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUI...