Mostrando entradas con la etiqueta Xicu Masó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Xicu Masó. Mostrar todas las entradas


TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
CIA LA KOMPANYIA LLIURE
INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, ÀUREA MÀRQUEZ, XICU MASÓ, ANDREA ROS, JÚLIA TRUYOL
DURACIÓN: 1h 15min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (ESPAI LLIURE)

Esta temporada será del 'Papitu' Benet i Jornet o no será. Si el Almeria Teatre abrió fuego con L'habitació del nen, ahora es el Teatre Lliure quien recupera Revolta de Bruixes con una disfuncional puesta es escena. La historia de estas seis mujeres de la limpieza y su vigilante en una noche donde decidien rebelarse contra sus condiciones laborales, la media hora de más que trabajan para dejar la oficina que limpian lista y que no les es remunerada.

Una puesta en escena que ha querido imitar a los años 70, no sólo el mobiliario de oficina, las pelucas que gastan sus protagonistas son fiel reflejo de la época. La imperiosa necesidad de explicar la historia saliendo de los límites establecidos y convirtiendo la pieza en una especie de experimento que no sabemos muy bien a dónde nos lleva.

Juan Carlos Martel ha opta do por enfatizar, quizás en exceso, el punto cómico. La mezcla de acentos y lenguas, castellano-catalán, dan un aire de definir el status social al que cada una de las protagonistas pertenecen. Este gusto por la comicidad alcanza su culmen con las escenas del ascensor y el momento micrófono, ambas excesivamente largas y que pecan de una excesiva sobreactuación.

Los mejores momentos dramáticos los protagoniza, Sofia, una deliciosa Àurea Márquez, que tira de tablas para combatir un personaje que, de primeras, puede parecer un cuchillo mal afilado. En la parte cómica destaca la interpretación de Andrea Ros, que parece haber nacido para interpretar a Filomena, esta "inocente" immigrante al que su marido le está enseñando a hablar catalán. 

Revolta de bruixes es una de las obras menores de Benet i Jornet, se nota en la dramaturgia, muy alejada de otras obras donde el costumbrismo todo lo atrapa y donde los personajes están mucho mejor dibujados que aquí. Próxima estación: la Sala Beckett.

REVOLTA DE BRUIXES

by on 21:41
TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD CIA LA KOMPANYIA LLIURE INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


TEXTO: CONOR MCPHERSON
DIRECCIÓN: XICU MASÓ
AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART
INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: IRIA PRODUCCIONES S.L.
ESPAI LLIURE (GREC 2014) | LA SECA ESPAI BROSSA (2015)

Hace dos años escribí una crítica sobre este espectáculo, hace un mes por motivos de trabajo he vuelto a ver un espectáculo que si no me lo juran en nada tiene que ver con el que había visto anteriormente. Por eso, como no siempre se tiene la oportunidad de rectificar, porque pocas veces vemos más de una vez los montajes, y cuando lo hacemos, es porque frikis de nosotros nos ha encantado. Dos críticas, para que veáis la diferencia. Hoy se despide de La Seca, pero espero que la gira sea larga, lladre!

 Noviembre 2015: "A veces el trabajo te lleva a situaciones incómodas, pero es de agradecer que algunas de esas sean placenteras. Josep Julien ha conseguido hacerse suyo al personaje, dominarlo, dejarle su cuerpo, su voz y regalarnos un montaje delicioso. De esos que dan igual lo que duren porque cada segundo es oro, un regalo para los oídos, para la vista. Un pobre perdedor, lleno de matices, que poco a poco, minuto a minuto nos va robando el corazón.

 Una atmósfera íntima, destartalada, llena de trastos inútiles, un vertedero de recuerdos, de emociones, entre las cajas aparece él, vestido de una manera desastrosa, un chandal y una chupa de cuero. Se sienta en un sofá tan destartalado como incómodo y empieza la narración de una vida rota, un puzzle de situaciones, un círculo vicioso del que nuestros protagonista parece no encontrar la salida.

 El bon lladre combina con una gran sabiduría un thriller preciso, milimétrico, con la mejor comedia, no aquella que busca la carcajada, pero sí aquella que tras una narración de la tragedia te invita a reír de la mala suerte del protagonista. Además las tablas de tener a un personaje sabido y requetesabido, permite a Josep Julien unas licencias que en otro caso le estarían prohibidas.

 Josep Julien es el bon lladre o el bon lladre es Josep Julien no sé diferenciar bien bien porque la maestría, la lección de interpretación es digna de admirar y aplaudir con las manos bien abiertas y sin parar de gritar Bravo de pie."
Julio de 2014: "Malditas expectativas aquellas que te ponen el caramelo en la boca pero después no tiene el sabor deseado. Conor McPherson son palabras mayores, dramatúrgicamente hablando. Y lejos de que su texto resulte banal o carente de interés quizás el problema, a mi entender se halle dado más en el montaje en sí que en lo previamente escrito. No nos especifican quien es el traductor, pero sin duda lejos de ser un texto fácil,  ha dejado ver alguna literalidad de un lenguaje cercano pero que de manera repetitiva llega a desenganchar al espectador de su atención. Bien explicada la historia, tienes la sensación de que si una persona cercana te la estuviera explicando no utilizaría esas palabras.

Más allá del texto, y aunque a la salida del estreno, algunas voces han señalado que hayan percibido un cierto toque de spin-off de la anterior dirección de Xicu Masó, L'encarregat, el hecho de que estemos delante de un monólogo le hace alejarse de tal premisa. Un estreno difícil, con algunos problemas técnicos que no sólo han fundido a negro la sala antes de lo esperado sino han producido que Josep Julien haya tenido que salvar la situación como sólo alguien con muchas tablas sabe hacer, siguiendo con el espectáculo contra viento y marea.

Una vez recuperada la visión de los hechos, el ritmo siguió su curso, pero quizás aquí, en ese ritmo se encuentre mi problema de conexión con la historia, mis idas y venidas. El estilo road-movie sin ningún apoyo audiovisual, ni tecnológico, simplemente la palabra del actor y la imaginación del espectador no ha servido para que el monólogo, que al final puede verse como una simple anécdota, discurra en unos tempos adecuados que permitan mantener la atención, enterarte de todos los derroteros y no acabar extenuada en el asiento como si hubieras presenciado una carrera de fondo.

Con un inicio que crea deseos de ver avanzar la historia, pero sobre todo con unos quince minutos finales que te reconcilian con el montaje, Josep Julien construye un personaje lleno de desgracias, un pringado que no se sabe atener a las consecuencias de unos actos que no controla y vive la vida (o al menos la que nos explica) dando tumbos. En ciertos momentos, los más irónicos, aunque vigilen la ironía que esconde un profundo sentimiento de tristeza, el espectador se siente cómplice de la historia, hay empatía. Hay otros, que quizás por la lejanía del texto o que quizás Josep Julien no ha conseguido que me los crea. He visto la trampa y me he quedado con el cartón.

El problema de la mayoría de los festivales es que no permitan que espectáculos como El bon ladre se relajen, tomen cuerpo y el rodaje suficiente para que en unos días la crítica se dé la vuelta y salga entusiasmada de la sala. Permitidme darle una segunda oportunidad. Se la merece."

EL BON LLADRE

by on 19:57
TEXTO: CONOR MCPHERSON DIRECCIÓN: XICU MASÓ AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN DURACIÓN: 75min ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: ACN
Tercer any de la jove companyia Els Pirates Teatre al capdavant del Círcol Maldà i per fi es veuen amb cor de mutilar-li el nom i rebatejar-lo amb un de simple: El Maldà. El teatre del Gòtic va obrir portes a l’agost amb La Calòrica i el seu celebrat Eddito Bulgaro, però ahir van presentar tota la temporada completa i van convidar a brindar els implicats en les 18 produccions que tindran en cartell. Segons va explicar Laura Aubert, els eixos de l’any són “la literatura catalana i europea i els musicals de creació”. L’actriu va dir que seguiran donant “suport a les companyies estables” i lluitaran per “aconseguir ser un teatre intergeneracional”, perquè la realitat és que joves i veterans difícilment troben oportunitats de coincidir en escena. 
Una de les novetats de l’any serà l’aposta pel cabaret la nit dels dilluns. Els integrants d’Els Pirates protagonitzaran un muntatge diferent cada trimestre sota el títol Balneari Maldà que abordarà des de tots els registres i gèneres temes d’actualitat al voltant de la identitat, l’educació i el poder. Seguiran oferint una programació musical centrada en especial en la música del segle XVIII, en honor al palau que ocupen, del Baró de Maldà. I mantindran el cicle de rondalles mallorquines aplegades per Mn. Alcover. 
De Núria Feliu a Pere Calders 
L’oferta de musicals arrencarà el 10 de setembre amb la reposició de The Feliuettes, el thriller boig i surrealista basat -amb rigor musical i vocal- en les cançons de Núria Feliu. Moisès Maicas dirigirà el divertimento Shaking Shakespeare, un repàs de tots els gèneres amb els quals s’han adaptat els textos del Bard, des de l’època renaixentista fins al musical americà, amb deu cantants i músics a l’escenari. La companyia Bratislava, artífex de La gran duquessa de Gerolstein, s’enfrontarà aquest cop al repte d’adaptar l’opereta còmica La vie parisienne d’Offenbach. La situaran a Barcelona, serà una crítica al turisme de masses i la titularan Oh, my god Bcn. Finalment, Clara Peya i David Pintó aixecaran Homes foscos, un musical a dues veus que parteix de l’univers de Patricia Highsmith. 
En el capítol d’adaptacions literàries destaca La mel, un text de Tonino Guerra (un poeta i narrador italià que ha fet guions com l’ Amarcord de Fellini o Blow-up d’Antonioni) que Xicu Masó va interpretar ben pocs dies al festival Temporada Alta. També Humor humà, l’espectacle que interpreta Carme Pla i dirigeix Marta Pérez (T de Teatre), fet de retalls de fragments humorístics i absurds de Calders, Rusiñol, Moncada i Carner. L’obra de Calders Ronda naval sota la boira també inspirarà la nova producció d’Els Pirates. I la correspondència de Pessoa, l’obra Estranha forma de vida. Un dels imprescindibles de l’any serà el delicat Llarg dinar de Nadal, un espectacle sobre el pas del temps de La Ruta 40 que va omplir el curs passat i tornarà precisament per festes. El prometedor títol Esperant-ho tot serà l’únic espècimen de teatre de gest. 
El Maldà va atreure la temporada passada 13.000 espectadors i va assolir un 75% d’ocupació. Per seguir creixent, ofereixen abonaments com la T-10, que té un 50% de descompte: cada entrada pot valer només 10 euros.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
El somni d’una nit d’estiu és, segons els estudiosos de l’obra de Shakespeare, la millor de les seves comèdies romàntiques. El director escènic Joan Ollé confessa que a ell no li agradava gaire. “Però és que no l’havia llegit bé”, aclareix. Ara s’hi ha capbussat a fons i amb l’ajuda del crític René Girard, el dramaturg Peter Brook i l’assessora literària de l’obra al TNC, Lola Jossa, s’ha enamorat d’una esquitxada d’equívocs, de màgia, de contrastos entre fantasia i realitat. Sovint -en el teatre però també en el cinema i la música- l’obra s’ha representat adornada de flors i violes. Ollé, que hi ha sabut trobar la part més crua, “el malson de l’amor”, ens ajuda a desgranar els personatges clau d’una obra coral.
Oberon (Lluís Marco) És el rei del bosc. Un rei malenconiós que beu xampany francès. Ha viscut tants milions d’anys que ja ho ha vist tot. Ja no el mou cap malignitat ni picaresca, però està enfadat amb la seva dona, Titània, perquè ha adoptat una criatura vinguda de l’Índia que el rei vol per al seu seguici. Potser li fa mal no haver donat un fill a la seva dona.
Titània (Mercè Arànega) Reina del bosc. Té un seguici de fades amb les quals organitza festes harmonioses: és el conclave feminista. Es mouen en un paisatge de flors i bellesa, però al bosc també hi ha molts llimacs, escarabats i salamandres. No són ben bé una parella d’amants en actiu, i han decidit organitzar els cors dels altres. Com que ells no s’avenen, a la Terra les coses no funcionen com ho haurien de fer. La parella de reis té alguna cosa dels protagonistes de Les amistats perilloses, i per això a l’obra tenen un look del segle XVIII. 
Teseu (Pere Eugeni Font) Duc d’Atenes. És el polític de grans discursos, un parauler que no para d’autoproclamar la seva bondat. Representa el teatre de la política. Va capturar Hipòlita, reina de les amazones, però mentre prepara el casament amb ella ja s’està enviant SMS amb Fedra. Es troba atrapat en els excessos de la llei.
Hipòlita (Victòria Pagès) Reina de les amazones, conquerida per Teseu. És una dona del bosc portada a la ciutat. Tant el seu com el de Teseu són papers breus, però comparteixen el moment culminant: aquell en què Teseu diu que no creu ni en l’amor ni en la poesia, perquè els poetes i els enamorats deformen la realitat. Hipòlita li fa notar que la cara de felicitat dels enamorats de l’obra és autènticament real.
Troca (Xicu Masó) Personatge clau de l’obra en tant que principal representant del grup dels artesans, gent del poble que en el casament de Teseu i Hipòlita obsequien els nuvis amb la representació teatral d’una tragèdia terrible on es diu que l’amor és una porqueria. És l’home que es veu capaç de fer tots els papers. Puck el converteix en ase i, per art de la màgia trapella del follet, Titània se n’enamora.
Puck (Pau Vinyals) És un follet “una mica Tim Burton”. És l’energia d’Oberon, però sempre s’equivoca, sovint amb una intenció juganera. És un trapella a qui li agrada provocar confusió a fi de divertir-se. Per això executa amb picaresca les ordres que li dóna el rei, i amb la màgia de les flors fa que els enamorats mudin la diana del seu desig. “Shakespeare va escriure la peça per al casament d’un amic i això el fa contenir-se, però aquesta és una obra sobre la volubilitat de la condició humana, que no necessita flors per canviar l’objecte del seu amor”.
Hèrmia (Claudia Benito), Helena (Laura Pujolàs), Lisandre (Albert Prat) i Demetri (Guillem Motos) Són els quatre personatges joves de l’obra, i formen dues parelles d’enamorats una mica desequilibrades per culpa de la màgia que Puck aplica de manera arbitrària. “Són personatges sense personalitat pròpia, fan una mena de ménage à quatre ”. Fugen al bosc per escapar de les lleis d’Atenes, que obliguen les noies a casar-se amb el que el seu pare vulgui, i en arribar-hi es troben amb les lleis del bosc.  
'El somni d’una nit d’estiu', de William Shakespeare. Dir.: Joan Ollé. Amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Enric Majó, Lluís Marco 
TNC (Barcelona). Del 19 de novembre al 18 de gener
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Escoltant les històries d'orgull i de sensació de col·lectivitat, el director Xicu Masó imagina Mequinensa com aquell poble gal irreductible que Cèsar pot vèncer. En aquesta imatge, Jesús Moncada, l'autor que convertiria en lúcida literatura la tragèdia de comprovar com ningú defensa el poble que el franquisme ha decidit ofegar amb el pantà de Mequinensa, només podria ser l'Astèrix. De la seva ploma en sorgiria l'orgull del poble, escrivint a l'editorial Montaner i Simón (avui seu de la Fundació Tàpies), amb l'ajuda desinteressada de Pere Calders, relats com ara El cafè de la granota o novel·les, avui de referència de la literatura catalana del segle XX, com ara Camí de Sirga. Si fa uns anys la companyia Les Antonietes va convèncer el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa de fer-ne una dramatúrgia (L'aigua, 2007), ara impliquen a Mequinensa el TNC (sala Petita, del 10 de maig al 17 de juny), el Centre d'Arts Escèniques de Reus (Fortuny, 21 i 22 d'abril) i Bitò Produccions (al Municipal de Girona, el 27 d'abril) “perquè ens sembla just que el TNC aculli Moncada”, sentencia Annabel Castan.
Marc Rosich va desistir de fer una dramatúrgia de Camí de Sirga i ha optat per fer una mirada més àmplia creuant personatges i històries de Moncada de la seva diversa literatura. Sempre hi ha les històries i els personatges de Mequinensa que es rebel·len a la construcció d'un pantà i també es dóna una mirada forana a través de Mallol Fontcalda, un advocat vingut de Barcelona que acaba de guanyar la plaça de secretari al jutjat i que no entén, d'entrada, tanta virulència. Aquesta és la tercera dramatúrgia que Rosich fa pel TNC. Les obres anteriors han estat molt celebrades Mort de dama (2009), de Llorenç Villalonga, i Pedra de tartera (2011), de Maria Barbal. En aquesta peça, com en les anteriors, els actors expressen la parla de la contrada.
Masó va adonar-se, durant el procés de construcció de L'aigua (que també va dirigir), que l'obra “donava per molt a més” que aquella primera aproximació. Manté el to irlandès de voler explicar històries, amb el teló de fons de Mequinensa. L'acció no es desenvolupa en un cafè sinó en un abstracte full en blanc. L'obra se centra en els 13 anys des que es comença a construir el pantà i es decideix l'emplaçament a la inundació de les cases. Però, gràcies a fantasmes del passat, s'evoca allò que va ser amb personatges com la vedette de l'Edèn dels anys 15, quan els miners de Mequinensa tenien paga cada 15 dies i això convidava a gastar-se'lsràpidament.Josep Domènech, de Bitò, és “pessimista” en aconseguir fer una gira com a L'aigua. Una peça de 9 actors i la migrada situació dels teatres municipals fan difícil que es pugui programar una gira en un termini de temps breu i que tots els actors estiguin disponibles.
Jesús Moncada va escriure la història de la seva vella Mequinensa en arribar a Barcelona, després d'aprendre a escriure en català als seus 24 anys. Calders el va ajudar a corregir els textos. Fins que li va enviar una carta dient-li que ja no era qui per revisar-li res i que només esperava que no canviés la seva escriptura.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Astèrix i Mequinensa

by on 15:05
Escoltant les històries d'orgull i de sensació de col·lectivitat, el director Xicu Masó imagina Mequinensa com aquell poble gal irr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,