Mostrando entradas con la etiqueta Andrea Ros. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Andrea Ros. Mostrar todas las entradas

compañía LA KOMPANYIA LLIURE
dramaturgia y dirección PABLO MESSIEZ
traducción al catalán MARC ARTIGAU
intérpretes JOAN AMARGÓS, QUIM ÁVILA, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, EDUARDO LLOVERAS, ANDREA ROS, JOAN SOLÉ y JÚLIA TRUYOL
duración 1h 45min
fotografías ROS RIBAS
producción TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Siempre es una buena noticia leer "dramaturgia y dirección" de Pablo Messiez. Este dramaturgo argentino afincado en Madrid consiguió cautivarme con su montaje Los ojos y que desde entonces es de obligada asistencia a cada uno de los montajes de los que hemos podido disfrutar en Barcelona.

Messiez conjuga sus dramaturgias el realismo mágico, con un toque bastante costumbrista. El temps que estiguem junts es uno de sus ejemplos más evidentes de este género. Con una narrativa más típica del cine que del teatro, donde las acciones se superponen unas a otras, y el espectador ha de reconstruir el puzzle entre tanta diversidad temporal y espacial.



Si hay una cosa que domina Messiez es captar la atención del público desde el inicio y aquí nos vuelve a sorprender con una entrada de personajes excelsa. Y desde el inicio dos historias paralelas, los inicios de convivencia de una pareja y la reunión de amigos tras varias pérdidas. 

El temps que estiguem junts es la primera vez que todos los miembros de la compañía están juntos y solos en el mismo montaje. Es el primer pulso con el público. Y aquí es donde el montaje empieza a tambalearse. En esta generación de Kompanyia las diferencias son más notables que en la pasada. Hay una clara descompensación de interpretaciones, y este montaje lo pone de manifiesto.



Hay actores de la Kompanyia que traían una maleta de tablas impresionante antes de entrar y en este montaje se pone de manifiesto. Es el caso de Júlia Truyol y Clàudia Benito que brillan por encima del resto de sus compañeros. Pero, sin duda, el gran descubrimiento de esta Kompanyia ha sido Raquel Ferri. Nit de Reis (o el que vulguis) supuso su lanzamiento y sigue la estela con uno de los personajes más complejos de El temps que estiguem junts.   

Impresionante la escenografía de Elisa Sanz que recrea a la perfección la sala de estar de esas casas de los años 60 y 70 en la intimidad del Espai Lliure. Cuidada la selección de los elementos que la componen y que otorga un áurea perfecta para subrayar el realismo mágico y el costumbrismo de la dramaturgia de Messiez. 



El ritmo de la obra es una de las contraindicaciones del montaje. En este aspecto El temps que estiguem junts recuerda algunos dramas de Chéjov donde el devenir de la existencia no tiene fin y los personajes ven, sobre todo, la vida pasar.

Y quizás a causa de este ritmo se acaba cayendo en un melodrama exagerado en algunos personajes que convierten la afectación en la característica principal de su interpretación. Se agradece, pero, el pequeño homenaje a Sarah Kane. Sin duda, El temps que estiguem junts no será lo mejor de Pablo Messiez pero es suficiente para una primera inmersión en su  particular universo.



TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET
DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
CIA LA KOMPANYIA LLIURE
INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CLÀUDIA BENITO, RAQUEL FERRI, ÀUREA MÀRQUEZ, XICU MASÓ, ANDREA ROS, JÚLIA TRUYOL
DURACIÓN: 1h 15min
FOTOGRAFIA: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (ESPAI LLIURE)

Esta temporada será del 'Papitu' Benet i Jornet o no será. Si el Almeria Teatre abrió fuego con L'habitació del nen, ahora es el Teatre Lliure quien recupera Revolta de Bruixes con una disfuncional puesta es escena. La historia de estas seis mujeres de la limpieza y su vigilante en una noche donde decidien rebelarse contra sus condiciones laborales, la media hora de más que trabajan para dejar la oficina que limpian lista y que no les es remunerada.

Una puesta en escena que ha querido imitar a los años 70, no sólo el mobiliario de oficina, las pelucas que gastan sus protagonistas son fiel reflejo de la época. La imperiosa necesidad de explicar la historia saliendo de los límites establecidos y convirtiendo la pieza en una especie de experimento que no sabemos muy bien a dónde nos lleva.

Juan Carlos Martel ha opta do por enfatizar, quizás en exceso, el punto cómico. La mezcla de acentos y lenguas, castellano-catalán, dan un aire de definir el status social al que cada una de las protagonistas pertenecen. Este gusto por la comicidad alcanza su culmen con las escenas del ascensor y el momento micrófono, ambas excesivamente largas y que pecan de una excesiva sobreactuación.

Los mejores momentos dramáticos los protagoniza, Sofia, una deliciosa Àurea Márquez, que tira de tablas para combatir un personaje que, de primeras, puede parecer un cuchillo mal afilado. En la parte cómica destaca la interpretación de Andrea Ros, que parece haber nacido para interpretar a Filomena, esta "inocente" immigrante al que su marido le está enseñando a hablar catalán. 

Revolta de bruixes es una de las obras menores de Benet i Jornet, se nota en la dramaturgia, muy alejada de otras obras donde el costumbrismo todo lo atrapa y donde los personajes están mucho mejor dibujados que aquí. Próxima estación: la Sala Beckett.

REVOLTA DE BRUIXES

by on 21:41
TEXTO: JOSEP MARIA BENET i JORNET DIRECCIÓN: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD CIA LA KOMPANYIA LLIURE INTÉRPRETES: CHANTAL AIMÉE, CL...

TEXT: IGNACIO GARCÍA MAY
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
IDEA i DIRECCIÓ: MARC MONTSERRAT DRUKKER (Basat en l'experiment real de RON JONES)
INTÈRPRETS: BORIS CARTES, EDUARD FARELO, MALCOM McCARTHY, MARTA OSSÓ, ALBA RIBAS, ANDREA ROS, MARTÍ SALVAT, JOAN SUREDA i veu en off JORDI ROYO
DURADA: 1h 20 min + 15 min pausa + 45 min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

He de dir d'entrada que no coneixia l'experiment, que fins fa quatre dies no sabia que havia dos pel·lícules, un llibre i fins i tot un musical sobre ell. I també que fa una setmana que estava comentant que em feia mandra veure-la. Hete aquí la meva ignorància. Tot això s'ha esvaït des del divendres, des del primer minut del muntatge.

Marc Montserrat porta a escena els seus cinc anys de feina, de documentació, de recopilació de tota la informació possible per a que el muntatge sigui ho més verídic possible. I ho aconsegueix, no hi ha moments ensucrats ni anècdotes, amb un ritme constant ens presenta com es va desenvolupar l'experiment, des del seus inicis com un simple joc de classe fins a la realitat final.

Eduard Farelo interpreta magistralment al professor Jones, amb un inici de bon rotllisme típic d'un professor jove que vol caure en gràcia als alumnes però que els fets li acabaran convertint en un líder autoritari amb una presència que fa callar i tallar la respiració a a alumnes i públic.

Meravellosa la nova onada de joves intèrprets que ens presenta el muntatge. Grans descobriments com l'Alba Rivas i l'Andrea Rosa i alguns que poc a poc es van consolidant dins de l'escena catalana com són la Marta Ossó, que la van poder veure al darrer muntatge del Pau Miró a la Sala Beckett, Un refugi indie; i el Joan Sureda que en muntatges anteriors no m'havia acabat de convèncer, però en L'onada demostra que ha vingut per quedar-se, i esperem que molt de temps.

Meravellosa escenografia de Joan Berrondo i il·luminació d'Albert Faura que completen un muntatge, que només amb el text ja colpeix però que l'ajuda audiovisual fa augmentar la sensació d'estar veient un moment únic, un espectacle que és molt més que una obra de teatre. El públic es sent part de l'experiment, no per ser exactament partícip sinó per estar observant el que està passant i no poder fer res.

Tots sabem que portem un monstre dins. Que d'alguna manera i amb les circumstàncies adequades podríem ser el Ron Jones de torn. Que el que el Marc Montserrat ens ha volgut mostrar no està tan lluny de nosaltres. Que el que passa és real i podria tornar a passar. Ho sabem i ens aterra. Per això el primer aplaudiment va ser fred perquè l'obra et deixa mut, sense respiració, atònit pel que acabes de veure. Afortunadament segueixes aplaudint perquè acabes de veure un gran muntatge i els actors s'ho mereixen. Però han passat dos dies i jo encara tinc un nus a l'estómac, encara hi penso. Encara tinc els pells de punta. No és normal, és L'onada i s'ha d'experimentar.

L'ONADA

by on 14:03
TEXT: IGNACIO GARCÍA MAY TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT IDEA i DIRECCIÓ: MARC MONTSERRAT DRUKKER (Basat en l'experiment real de RON...