Mostrando entradas con la etiqueta Bea Segura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Bea Segura. Mostrar todas las entradas

DE WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER
MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I. HERB BROWN
ADAPTACIÓN DE LAS CANCIONES: MARC ARTIGAU y MANU GUIX
DIRECCIÓN: ÀNGEL LLÀCER
DIRECCIÓN MUSICAL: MANU GUIX
INTÉRPRETES: JORDI COLL, ALBERT TRIOLA, MARC POCIELLO, DAVID VERDAGUER, VICTÒRIA PAGÈS, ORIOL BURÉS, ENRIC CAMBRAY, ÒSCAR MUÑOZ, AIDA OSET, BEA SEGURA, LLOL BELTRAN, CLARA ALTARRIBA, BERNAT COT, ALBERT MORA, ÀNGEL LLÀCER
DURACIÓN: 1h 25min + 20 min de entreacto + 45 min 
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Según las propias palabras de Àngel Llàcer en el programa de mano, la primera consigna que dio a su equipo desde el primer día fue hacer a la gente feliz. Pues bien, lo han conseguido, al menos durante las poco más de dos horas y media que dura la función y que pasan tan volando que a más de uno, una servidora incluida, no nos hubiera importado quedarnos un poco más cantando y bailando.

Sonrisas a la entrada, sonrisas a la salida y unas ganas de bailar impresionantes como hacía tiempo que no tenía después de ver un musical, y la última vez fue en Londres. Y es que esta ciudad europea está en el pensamiento general después de ver el espectáculo, ya que por una u otra razón aquí (Catalunya) no estamos acostumbrados a ver un musical donde la escenografía sea tan impresionante como en Molt soroll per no res y donde además se combine con una magnífica selección de canciones, brillantemente acompañadas por coreografías.  Es posible que los intérpretes canten y bailen a la vez. No, no estamos acostumbrados a que nos lo den todo, y no sólo una parte.

Sin duda haber escogido la ambientación de los años 50 es otro de los aciertos del montaje. Los colores, los estilos, la música es perfecta para acompañar un texto recortado de Shakespeare, donde sólo queda la esencia, de los líos amorosos, alguna traición por el medio, pero todo queda, como en cualquier buen musical, supeditado a la parte vocal. 

Quizás lo que más shock provoca es ver algún que otro actor, no excesivamente acostumbrado a cantar/bailar, "dándolo todo" en el escenario. Y, sin bien es verdad, que tenemos mejores intérpretes vocales, se les llega a perdonar que alguno de ellos no llegue con suficiente precisión al tono que le tocaría. Maravillosos: Victòria Pagès, Albert Triola, Llol Beltran, Enric Cambray o David Verdaguer, pero reglón a parte necesario para Bea Segura y Aida Oset, dos sirenas que llenan el escenario de una luz muy especial.

Àngel Llàcer, Manu Guix y Marc Artigau firman una excelente comedia musical, y sin temor a equivocarme el que será el mejor espectáculo de la primera mitad de temporada y uno de los mejores musicales de producción y factura catalana (por no cogerme los dedos y decir el mejor) que hayamos visto. 

Impresionante fiesta para una Sala Gran llena hasta la bandera, hacía tiempo que no la veía al completo e impresiona, más aún ver muchas caras jóvenes. Este no es un Shakespeare corriente, y por eso esto es un grito a que llenen la sala, a que no muera en tan sólo un mes y medio. Si en Londres las producciones saltan de lo público a lo privado, quizás... "Fem-ho". Sea como fuere Molt soroll per no res necesita ser visto y disfrutado. La sonrisa y el disfrute te están esperando. Corre! 

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 18:41
DE WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I....
Publicado por en 3 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

TEXT: DAVID HARROWER
TRADUCCIÓ: JÚLIA IBARZ
DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: JORDI BOSCH i BEA SEGURA
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLUIRE (GRÀCIA)

Comentava el Lluís Pasqual a la roda de premsa que ningú havia portat aquest text a casa nostra per la dificultat que comporta. Un cop vist el muntatge s'entén perfectament a que es referia. Un combat de boxa, més que un partit de tennis on els púgils mantenen l'atenció del públic en tot moment. Tot és important el que es diu, com es diu, els gestos de qui ho diu. 

Des del primer segon el públic es pregunta que uneix a aquest duo. No hi ha temps per la presentació de la història, aquesta arriba ja en un punt àgil, on els seus protagonistes estan nerviosos pel retrobament, ignorant les respostes, ens disposem a submergir-nos en un viatge cap un passat més fosc del que ens puguem imaginar.

El públic es manté impàvid davant els fets. Representa un paper de voyager ja que les llums de la platea romanen enceses tota l'estona. La violència és verbal i també física, però incomoda més la primera que no pas la segona. En una escenografia buida de mobles però plena de brutícia com la que en tenen els protagonistes a dins.

Jordi Bosch i Bea Segura estan esplèndids, les interpretacions aconsegueixen atrapar als espectadors que caminen entre els intents d'entendre les seves accions i es postulen a un o a l'altre bàndol. Nombroses qüestions damunt la taula, algunes seran resoltes damunt l'escenari. D'altres, més de qüestió moral que teatral, l'autor ha decidit que l'espectador segueixi dubtant a la sortida.

Cuidada amb la precisió de rellotge suís la direcció de Lluís Pasqual. Tot té el seu perquè, res és superflu. El ritme és ràpid però no et queda la sensació de que està forçat. No li sobra res, ni li manca és. Tot encaixa i quan tot semblava aclarit, el final et deixa amb una sensació de desassossec perdurable durant dies. Blackbird és un dels millor muntatges del que portem de temporada. Imprescindible per aquells que busquin un teatre que els hi faci pensar i qüestionar-se coses dins i fora de la platea.

BLACKBIRD

by on 18:47
TEXT: DAVID HARROWER TRADUCCIÓ: JÚLIA IBARZ DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: JORDI BOSCH i BEA SEGURA DURADA: 1h 15min PROD...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
¿Un home de 40 anys es pot enamorar d'una nena de 12? ¿És prou madura una menor per seduir conscientment un senyor de l'edat del seu pare? ¿A quina edat és legítim estimar? ¿A partir de quan té dret a fer el que vulgui una persona? ¿La felicitat ho justifica tot? Les preguntes no pararan de martellejar la ment de l'espectador quan vegi Blackbird, de David Harrower. El públic es converteix en un jurat popular silenciós d'un cas de pederàstia -segons la llei- o d'amor -segons els protagonistes.
L'espectacle, que s'estrena demà al Lliure de Gràcia i hi farà temporada fins al 10 de febrer, arrenca amb el retrobament d'una parella que s'intueix que va tenir una història que va acabar de manera traumàtica en el passat. Ell (Jordi Bosch), que havia sigut arquitecte, ha hagut d'estar quatre anys a la presó i ha refet la seva vida com a peó d'una fàbrica anònima en un polígon gris al costat d'una autopista. Ella (Bea Segura, que torna al teatre català després de 12 anys) és una noia trastornada i encallada en aquell episodi. L'espectador aviat descobreix que van ser veïns, es van enamorar i van decidir fugir junts i començar una nova vida. Per casualitat, el viatge es va estroncar i van separar-se.
"El primer cop que vaig llegir Blackbird em va recordar l'Otel·lo, que després d'assassinar la seva dona Shakespeare li escriu el monòleg d'amor més gran. Per nosaltres i la nostra llei, allò seria un acte de violència de gènere. Però Shakespeare, com Harrower, diu que les coses són complexes", explicava Pasqual en la presentació. L'obra no és "ni una llei ni un manifest", sinó que es passeja per totes les fronteres possibles, com hàbilment sap fer el bon teatre anglès. "És com un match ball . L'espectador té un paper dinàmic. Pensa constantment en les raons de l'un i l'altre. Pren partit en funció del moment de l'obra. Es fan sortir a la superfície qüestions que un tema tabú encara té per resoldre. Esclar que hi ha d'haver una llei, però algú amb 17 anys, 11 mesos i 31 dies no és adult i l'endemà sí?", deia, provocador.
Blackbird s'ha estrenat a les principals capitals teatrals del món, i ara es pot veure per primer cop a l'Estat. De fet, el mateix Pasqual la va dirigir la primavera del 2011 al Piccolo Teatro de Milà. "No té res a veure", assegurava. El decorat està fet de trastos en un lloc buit i deixat, on l'home llença un cubell de deixalles molt simbòlic abans que es desencadeni l'huracà.
I les preguntes no s'aturen: ¿qui provoca a qui? ¿Té dret un pederasta a refer la seva vida? ¿Com es pot comprovar l'enamorament d'algú? ¿Estimar-se no compta davant dels jutges? De fet, ¿qui té el dret moral absolut? Pasqual resol només un dilema: "El públic no tindrà pebrots de dictar sentència".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Es pregunta el Lluís Pasqual quan una persona es suficient adulta per estimar. Si no ho és al 17 anys i 364 dies tampoc ho serà als 18. La classe de moral depèn de cada cultura i a Blackbird els espectadors estaran en continua reflexió de si és amor o abús de poder.

El cert és que ningú fins ara havia gosat de muntar aquest espectacle, va haver intents com en una de les darreres temporades del Calixto Bieto al Romea, però van fracassar. Tal i com diu el Lluís Pasqual "és un text amb moltes capes, surten molts temes", a l'escoltar-li el Jordi Bosch assenteix però ell per la seva banda destaca la feina del Pasqual, que ha sabut dirigir "posant l'accent en els moments precisos".

La trama pot ser considerada com la relació entre un pederasta i la seva víctima. Però segons Pasqual va més enllà, el compara amb Koltès, perquè l'autor, David Harrover, no jutja, només relata els fets, els deixa sobre la taula perquè l'espectador s'ho plantegi i comença a debatre. "Hi ha persones que van canviat de bàndol, que culpen a un i després a l'altra. D'altres que sempre culpen al mateix. És una obra molt dinàmica, el públic sempre s'està fent preguntes", diu Pasqual.

La història està explicada 15 anys després dels fets, una vegada el personatge del Jordi Bosch ha sortit de presó i el de la Bea Segura comença a preguntar-se si la història és com se la van explicar, una nena de 12 anys s'enamora d'un home de 40.

Pasqual assegura que Blackbird és teatre polític perquè "posa en qüestió certs esquemes morals irreductibles". I no social, perquè aquest jutja i Blackbird no és cap text doctrinal. A més Pasqual diu que el text li recorda a Otel·lo de Shakespeare perquè no mostra cap tipus de penediment pels fets ni el pederasta ni la seva víctima.

Bea Segura, que no feia teatre a Catalunya des del 2000 (La dona incompleta, Sala Beckett) diu que li aterrava el personatge, però que per això va decidir acceptar el repte. El resultat és podrà veure al Lliure de Gràcia del 16 de gener al 10 de febrer.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,