Pepa Plana va sortir de Barcelona per viure la seva aventura al Cirque du Soleil i quan va tornar, el seu vestuari (i les seves caixes de vetes i fils, “m'agrada molt cosir”) ja estava instal·lat a un racó de Sant Jaume d'Enveja (Montsià). Des de fa unes setmanes, doncs, s'han traslladat a una antiga nau d'engreixar gallines per fer realitat un dels seus somnis: construir un centre de residència al delta de l'Ebre.
La pallassa Pepa Plana és de Valls. El seu company, Oriol Blanchart, és de Reus. Però sempre tenien el delta de l'Ebre com a lloc per fer escapades de dos o tres dies. Primer, al càmping Eucaliptus quan encara eren a tocar de la platja (fins que la llei de costes els va fer recular metres endins per deixar una platja igual de deserta que sempre). Del brogit del Raval van anar a parar al silenci del Delta. Era tan absoluta la diferència que els costava dormir les primeres nits. Abans i tot de conèixer-se, Plana ja coneixia l'indret i ja l'atrapava, perquè, com encara avui, “és un lloc molt extrem”. Radical però no allunyat de res, perquè hi ha la facilitat de connectar-se via carretera (“amb un moment et plantes a Amposta o a Castelló”) i perquè hi ha la possibilitat de mar, de plana i de muntanya. La paradoxa és que, al Delta, s'hi ha d'anar expressament.
El veïnat del delta de l'Ebre és molt autèntic, no s'està per “ximpleries”, però alhora és acollidor i curiós amb el nouvingut, que no ha massificat ni poc ni gens els quilòmetres i quilòmetres de travessies al voltant dels camps i les salines. A poble, tot sembla bastant tancat perquè tot són famílies i hi ha molt pocs cognoms diferents, comenta Plana. “Quan ve algú, tenen curiositat; però per saber de tu t'expliquen coses d'ells.” Ella admet que mai serà una més del poble però els han facilitat molt l'estada i l'acollida. Són de la broma, sí. I tempten els pixapins a navegar amb la perxa: per perxar cal equilibri i rara és la vegada que els principiants no cauen a l'aigua, per a gaudi dels autòctons.
El Delta té quatre colors, un per a cada estació: el groc de l'estiu, el marronós de la tardor, el blau de l'hivern i el verd de la primavera. Aquest any, els pagesos pateixen perquè s'ha allargat massa la temporada d'aigua i pateixen que no creixi i maduri bé l'arròs. És un clima, a més, temperat, perquè poques vegades es baixa sota zero i les temperatures no pugen excessivament (“a la nit és agradable una màniga llarga”). Sí que hi ha humitat i també, ho admeten, mosquits. Ara, amb els insectes n'hi ha prou a no caminar dins dels arrossars, instal·lar-se mosquiteres en portes i finestres i protegir-se amb repel·lents. La combinació és infal·lible. I per demostrar-ho ensenya que no té picades a les extremitats, tot i voltar per un dia nuvolat en què els mosquits allarguen el període amenaçador. El terreny és molt gran i els punts turístics queden molt escampats (amb l'excepció de Sant Carles de la Ràpita): hi ha apartaments i restaurants a l'Eucaliptus i a Riumar (des d'on s'agafen les barques per anar a l'illa de Buda). La resta del terreny és per fer ruta amb bici i aturar-se als miradors, com els de la Tancada, l'Encanyissada i la Casa de Fusta. “Sembla que ho descobreixis tu.” Els binocles són un element recomanable per a la travessia per poder divisar flamencs, ànecs, polles d'aigua... El turisme que arriba al delta de l'Ebre és tranquil, combrega amb les aigües calmades desembocant a mar. Els que volen més activitat “no ho suporten, es queixen dels mosquits i marxen”.
Ara, es troben amb l'agradable sorpresa que no són els únics que volen treballar per la cultura al territori. Ja fa anys que grups com ara Quico, el Cèlio i el Mut de Ferreries amb J. Campos fan un reclam cultural. Com el coreògraf Roberto Oliván, que també presenta el Deltebre Dansa a la població veïna. Aquesta iniciativa entre taller i festival, que sempre compta amb l'entusiasme dels alumnes que s'inscriuen en poques hores, ara va arrelant en l'interès dels vilatans.
El folklore és un element predominant en la cultura del Delta. Per això, els garrotins i els bous embolats o capllaçats són cabdals en festes patronals. Plana ha descobert que hi ha molta més festa que la polèmica sobre l'ús dels animals. Perquè la celebració arrenca viatjant amb remolcs de tractor i fent una bona estona per al menjar, el beure i la conversa. Sovint, la festa és tan animada al remolc que no fan gaire cas a la plaça feta amb els mateixos tractors aparcats en rotllana. Pel que fa al joc dels bous de la canalla “són deliciosos”.
El futur centre de residència La Pallaresa se situa en un espai de 4.200 metres quadrats. A l'espera d'un canvi d'usos que els permeti anar reformant la nau (sense modificar-ne la volumetria) per fer-la pràctica i agradable per a la creació. No volen guanyar-hi diners, tampoc. Tan sols que es cobreixin les despeses que generi. No tenen por a adormir-se en aquest ritme tan lent? Plana i Blanchart tenen ben apresa la cita de Hemingway: “Casa meva no és un lloc on viure, és un lloc on tornar.” Com els sahrauís, que fa dècades que són expulsats als camps de refugiats d'Algèria, o Margarida Xirgu, que no va tornar a Catalunya, “guarden la seva clau, si no tens una llar et pots perdre molt”, admet. En aquest sentit, la companyia Pepa Plana és sovint a la carretera. Ara, a més d'una gira a l'Argentina i una altra al Brasil, es prepara una direcció a l'estranger... “Per ara, més m'estimo despertar-me aquí.” De fet, amb la tassa de cafè del matí té cura del seu primer hort, encara incipient (no s'hi pot plantar patates perquè es podreixen): “Aquí el temps té un altre ritme.” De fet, respon als mateixos impulsos de Carles Santos, que viu a Vinaròs, a 20 quilòmetres de Sant Jaume d'Enveja.
El Cirque du Soleil
“Jo visc al país del sí.” Per això va acceptar la invitació del Cirque du Soleil, la multinacional del circ contemporani, tot i que es va fer esperar perquè quan va rebre la proposta, l'octubre del 2010, ja tenia emparaulada la producció de l'Èxode amb el pallasso Monti (desaparegut recentment, motiu que emociona la pallassa en silenci, mentre prepara un arròs negre a la paella). Del gener del 2012 al març del 2013, finalment, va treballar amb el Cirque du Soleil. Ella va marxar abans d'hora perquè li semblava el més honest. Ja havia après i conviscut tot el que es podia. Celebra poder improvisar amb les 2.000 persones que omplien les pistes cada nit. Va decidir marxar, tot i que des del Cirque li auguren que és només una pausa. Plana entén el circ d'una manera molt orgànica i no encaixava amb un funcionament massa jeràrquic. Va marxar tot i tenir opció de seguir cobrant mensualitats: “No ve d'aquí, aquesta vida és moltxula i no la pots desaprofitar”.
.jpg)
