Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Gámiz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Gámiz. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORGE-YAMAM SERRANO
INTÉRPRETES: CRISTINA GÁMIZ, ANNA SABATÉ y PEP DURAN
DURADA: 75min
PRODUCCIÓN: TeatrodeCERCA (Cia La Rueda)
ALMERIA TEATRE

Aunque esta tarde se celebre la última función y esta crítica llegue tarde, no me la quería dejar en el tintero. Camargate 1.1 es el teatro de aquel que hace falta. Documental y crítico con una sociedad que se ha acostumbrado a desayunar con un nuevo caso de corrupción todos los días. He de confesar que después de tanta corrupta me es imposible completar el árbol genealógico y poner en la rama que corresponde los innumerables nombres que como si fuera una avalancha pueblan las portadas de los últimos años. Muchos de los cuales son nombrados en Camargate 1.1.

Lejos del aburrimiento, la obra nos sumerge en la política de la risa, las maravillosas interpretaciones de Cristina Gámiz como Antonia Sanchís Cemacha, más que notable retrato en modos, actitudes y manera de hablar que te hace olvidar el original, si esta vez la copia superada (de lejos) al original; Anna Sabaté como Bibi Alves nos muestra los estereotipos de un personaje que esconde muchos puntos oscuros.

Poder, aspiraciones, frustraciones, y los trapos sucios de una sociedad política que tiene mucho que lavar todavía. El espacio escénico a platea italiana con una gran mesa encima del escenario, simplicidad y unas más que efectivas proyecciones, harán que el público ponga cara a los susodichos corruptos que también se han dado cita en la velada.

En poco más de una hora, todo queda expuesto, el ritmo ha sido un no parar y los espectadores salen informados pero con una sonrisa entre los dientes, porque aunque llevan mucho tiempo robándonos, al menos seamos felices que sólo es una obra de teatro, ¿o no?

CAMARGATE 1.1

by on 16:47
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORGE-YAMAM SERRANO INTÉRPRETES: CRISTINA GÁMIZ, ANNA SABATÉ y PEP DURAN DURADA: 75min PRODUCCIÓN: Teatro...

Font: Laura Serra (ara.cat)
El  Teatre Tantarantana es convertirà de l'11 al 29 de març en un menjador del restaurant de la Camarga. Els espectadors podran infiltrar-se en el famós dinar que van compartir la líder del PP català Alícia Sánchez Camacho i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victòria Álvarez. Jorge-Yamam Serrano és el dramaturg i director que s'ha ocupat de fer una "recreació teatral" de la conversa. El resultat és 'Camargate', "una obra de teatre documental que es converteix en una comèdia esperpèntica, perquè la realitat és esperpèntica. Són personatges intensos, torrencials. Sembla que un Déu Galceran hagi escrit la realitat", diu.
L'autor ha construït l'obra en base a la gravació de la Camarga que va fer Método 3 i que va pescar a internet –el mateix CD que Jordi Pujol aquesta setmana va entregar a mans de David Fernández en la seva compareixença al Parlament–, però n'ha tallat els fragments que més li interessaven (el CD dura 150 minuts i l'obra en dura 70). També hi ha afegit altres materials reals, extrets de rodes de premsa i documents oficials sobre els casos investigats (Mercuri, Pretòria, etc), i només ha inventat un monòleg. "L'objectiu era buscar el realisme pur, ni fer una paròdia ni una farsa. Busquem la humanitat d'aquestes dones, les seves motivacions, el conflicte", afirma. 
Això és legal?
Per curar-se en salut i no incórrer en cap possible delicte, Jorge-Yamam Serrano s'empara en què es tracta d'un producte artístic, però també ha optat per no incorporar ni un fragment de so real del CD i fins i tot s'ha assegurat que tot el material real que utilitza al seu text hagi estat publicat abans en algun altre mitjà. Fins i tot canvia el nom real de les protagonistes, mentre que els personatge citats surten amb nom i cognoms. Les intèrprets són Cristina Gamiz (Antonia Sanchis Cemacha) i Anna Sabater (Bibi Alves). També hi ha un tercer actor que interpreta Jordi P.F., un cambrer i un personatge que escolta –"tipus Stasi a 'La vida dels altres'", descriu el director– la conversa.
El director defensa que amb 'Camargate' pretenia que el teatre "servís per parlar de l'actualitat". "El problema és que la gent no es creurà el que està veient, però tot és veritat", assegura. Les actrius asseguren que han empatitzat amb les protagonistes. "La Victòria és una dona que se sent traïda, despitada, que no es pot aguantar i ho deixa anar tot amb dolor i desesperació, i necessitat de protecció. Creu que té la veritat, i que la veritat triomfa", diu Sabater. Gamiz afirma que li han donat el condol per haver d'interpretar Sánchez Camacho, però en canvi a ella l'ha posat en la situació d'entendre-la. "És molt fàcil valorar un dolent del segle XVI o a Hitler, però no ficar-te a la pell d'algú que ha comès... irregularitats i que s'aprofita de la Victòria, tot i que també hi empatitza", explica. "No la jutjo. Crec que hi ha un mur, una gran màscara, un fons tapat amb bolsos, poder i haver de posar bona cara", afegeix.
I un segrest 'expres'
La companyia Teatro de Cerca –companyia resident al Tantarantana– també presentarà al mateix espai una altra obra, del 4 al 8 de març, 'Exprés'. Es tracta d'un text de Quique Culebras dirigit per Javier Galitó i interpretat per Adeline Flaun i Eduardo Telletxea on una dona i el seu amant decideixen segrestar la filla d'ella per fer que el marit pagui les pensions endarrerides de la nena. En una apagada de la llum generalitzada a la ciutat, en plena foscor, els dos personatges es revelaran secrets ocults i trauran tota la seva ràbia per explicar les seves decisions. Potser equivocades, però humanes. 

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
L'esmolat Groucho Marx ja ho va advertir: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Un art, doncs, d'indiscutible teatralitat, que els últims temps s'ha convertit en una mina inesgotable i sorprenent. La ficció ha quedat enrere. Les martingales dels poderosos han inspirat Ruz-Bárcenas, Las guerras correctas, Hendaya, el musical; Confesión de un expresidente... A partir de l'11 de març, al Tantarantana, s'hi veurà el Camargate de la companyia TeatrodeCerca. Jorge-Yamam Serrano, creador de l'estupenda Que vaya bonito, firma la recreació basada en la famosa conversa (gravada per Método 3) del 7 de juliol del 2010 al restaurant La Camarga entre la líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, i Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola.
A partir de la gravació real i d'altres documents verídics que es mostren en una pantalla, l'autor i director ha cuinat una peça de teatre documental que revela «de manera còmica, a vegades esperpèntica», el funcionament de la corrupció i els passadissos del poder. «Són com Les llobes de Wall Street. La realitat no es pot superar. El teatre està en la política», conclou Serrano, que fins i tot ha hagut de posar-hi fre i ordenar el «torrent verbal» de les comensals perquè la platea les entengués. La seva conversa va ser molt més «atropellada i esbojarrada». Les actrius Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, sota els ficticis noms d'Antonia i Bibí, ens ho expliquen.
Camargate comença amb la líder del PP tirant pilotes fora i amenaçant els periodistes al Parlament després del succés i salta en un flash-back a La Camarga. Un individu (igual que l'agent de la Stasi de La vida dels altres) espia les protagonistes. Entre plat i plat, elles destapen els draps bruts i el seu gust pels drapets de Zara i les bosses de pell de cocodril, addicció confessada de la que es diu Antonia. Claven les dents en els poderosos -Prenafeta, cas Pretòria, els Pujol, Artur Mas, Piqué, Moragas, Rubalcaba, el cas Palau, Felip Puig...- i els tèrbols assumptes a Tarragona i Andorra, i es relaxen debatent sobre el bòtox i la cirurgia maxil·lar.
Serrano va somiar dur a escena l'assumpte de La Camarga, d'una «teatralitat extrema, bestial», va investigar profundament què va passar i va prendre com a referents la sèrie House of cards, la pel·lícula El Divo i Maria Estuardo, de Schiller. Alguns espectadors podran seguir molt de prop la conversa, integrats en l'escenografia del restaurant.
Gàmiz, que en l'obra fa servir una pròtesi dental, li ha agafat el gust al seu personatge. «M'encantaria fer un cafè amb Camacho. Adverteixo en ella un dolor i una soledat que tracta d'omplir amb bosses i amb l'aprovació de tothom. Té una necessitat immensa de poder i de dominar les situacions. No és fàcil el paper de la dona en el poder perquè ha d'assumir un rol masculí de força». «Se sent traïda, desemparada i es desfoga», diu Sabaté. «És molt Medea, està ferida i l'olla a pressió explota», intervé l'autor.
RIALLES I INDIGNACIÓ / La intenció és que el públic «es diverteixi i alhora s'indigni», afegeix Serrano. Així passava amb Ruz-Bárcenas, l'obra de Jordi Casanovas que sota la direcció d'Alberto San Juan va aplaudir al desembre. La fidedigna recreació de la declaració de l'extresorer del PP davant el jutge Pablo Ruz, el 15 de juliol del 2013, va deixar perplex el personal. Però la barra del protagonista va disparar més d'una riallada entre la noquejada platea. Casanovas tornarà a la càrrega. Prepara Pujol, president, un projecte fruit de la seva indignació amb el qui «durant 20 anys va dictar la moralitat dels ciutadans de Catalunya». «Tenim dret a passar comptes amb ell», reclama. «Serà una versió de Ciutadà Kane, un recorregut puntejat de ficció des de la seva infància fins a la seva vellesa. Necessitem clavar cops de puny perquè la realitat ha superat la ficció».
TEATRO DEL BARRIO / A Madrid, el Teatro del Barrio fundat per Alberto San Juan bull com a escenari de bregues polítiques. Acaba d'estrenar-s'hi Las guerras secretas, basada en l'entrevista que Iñaki Gabilondo va fer a Felipe González el gener del 1995 sobre els GAL. Una entrevista que, per a l'autor de l'obra teatral, Gabi Ochoa, va suposar «un abans i un després en la relació entre política i periodisme a Espanya». Ochoa ha volgut llançar «preguntes sobre les clavegueres de la democràcia, com molt bé fa el documental Ciutat morta». Deixa via lliure al públic per a la reflexió sobre el que va passar, sense abandonar el vessant d'espectacle. «Com deia Javier Daulte, el teatre hauria de ser compromès i lúdic, tot en un. És el que hem intentat fer amb aquesta obra, que, en ocasions, té un aire de comèdia bufa, i en d'altres, de western de paraules».
«El teatre és una arma carregada de veritat, més reflexiu que les notícies que treballen la immediatesa», dispara el franctirador valencià, que assimila l'auge del teló polític a una crisi que «ha burxat la nostra consciència crítica. Potser impulsada pel 15-M i el ¡Ja n'hi ha prou!». També anuncia que algú afí a l'expresident va veure la funció i l'hi va fer saber. «És la primera vegada que les meves paraules aixequen murs d'indiferència, quan no d'odi». Per ell, només hi ha dues coses que no es poden fer en escena: «Matar i practicar el sexe. Això últim seria pornografia, no teatre». La seva pròxima bala serà per als successos a l'Institut Lluís Vives de Valencia, el febrer del 2012, quan els policies van carregar contra els estudiants.
Un altre González, Ignacio, president de la Comunitat de Madrid, ha inspirat González, la nova obra d'Isaac Rosa que també veurà la llum a la sala de Lavapiés. «Intenta ser una mirada àmplia al saqueig que els ciutadans madrilenys hem patit les últimes dècades». Alberto San Juan protagonitza Confesión de un expresidente que llevó a su país a la crisis, en què l'autor David Carnevalli va buscar paral·lelismes entre l'Argentina del corralito i la Itàlia actual.
Les mirades al poder es multipliquen. Des del sorprenent musical HendayaCuando Adolfo encontró a Paco, fins a un curt de Jorge-Yaman Serrano que s'atreveix a fantasiejar amb un Urdangarín a qui «dos nanos segresten, apallissen i deixen fet un eccehomo».


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Inicio de temporada para los teatros de la ciudad, como es el caso del Teatre Gaudí y del Versus Teatre. Después de una temporada 12-13 donde las cuentas han dado un balance negativo de más de 60.000€, y con la temporada 13-14 todavía no cerrada, porque son dos teatros que no cierran ni hacen vacaciones. El 2014-15 se presenta como un año de recuperación, pero por el contrario que otros escenarios de Barcelona, Gaudí y Versus optan por no abandonar la lucha y no venderse al teatro comercial.

De alguna manera u otra, ambos teatros siempre han apostado por una programación joven y social, pero quizás esta sea la temporada, donde los seis primeros meses estén casi exclusivamente dedicados al teatro de este tipo, donde el carácter social se note más. Según el propio Ever Blanchet: "El teatro social no sólo se basa en causas económicas, sino que también esconde otros intereses: revueltas urbanísticas, segregación por raza, sexo o condición sexual, maltrato físico. Las revoluciones en contra se tienen que convertir en revoluciones a favor".

Después de las premisas iniciales, los responsables de las tres obras que inaugurarán la temporada hicieron hincapié en la propuesta de teatro social en sus discursos. El Versus Teatre abrirá con VERSUS del dramaturgo y director José Pascual Abellán que ya conoce el escenario porque ha estado todo el mes de agosto con Las cosas que faltan sobre la adopción homosexual. Ahora, cambia de escenario social para adentrarse en el mundo de la libertad y de las prisiones. Versus explica la vida de dos hermanas, una de las cuales está en prisión por haber matado a un hombre. Pero quizás la que esté encerrada goce de más libertad que la que se supone vivir libre sin "ataduras". Versus estará en cartelera del 3 al 28 de septiembre (el día 11 no hay función).

El Teatre Gaudí iniciará la temporada con una adaptación de la novela, SUNSET PARK del célebre escritor norteamericano Paul Auster del 5 de septiembre al 12 de octubre (el 11 de septiembre no hay función). Ivan Padilla adapta y dirige el montaje que aborda alguna de las consecuencias de la crisis devastadora en la que todavía vivimos sumergidos. Cuatro jóvenes deciden ocupar una casa abandonada en Nueva York. Como bien explica el propio Padilla, lo de menos es donde sucede la acción, Nueva York o Barcelona todos habremos visto, vivido o escuchado situaciones muy similares a la de estos jóvenes. Sunset Park viene de la mano de la misma compañía que el año pasado presentó en Versus-Gaudí Oceà de Alessandro Baricco. Ambas muy separadas en cuanto a temática, pero que tienen una cosa en común, la música en directo.

Y para que no nos deprimamos nada más comenzada la temporada, una comedia alocada bajo la batuta de Daniel J. Meyer. Juventud, ganas de pasárselo bien, la compañía "La Pepo Teatre" nos presentan TOTHOM DIU QUE ESTÀ BÉ, un texto de Dani Amor, en el cual tres amigos, deciden irse a vivir a Barcelona, donde se encontraran con tres amigas de su infancia. La obra narra los tres años posteriores y que hará a los espectadores que sean cómplices de sus ilusiones, y miedos sobre el amor, la amistad, el sexo, las dudas existenciales y las diferencias entre los puntos de vista masculinos y femeninos. Del 10 al 28 de septiembre (el día 11 no hay función).

Fuera de este inicio prometedor de temporada nos encontramos un buen número de interesantes propuesta hasta febrero:


ELS CÒMICS D'UNA NIT D'ESTIU. Hasta el 12 de octubre. Una adaptación cómica y alocada de "Sueño de una noche de verano" de William Shakespeare. 

HIVERN. Del 15 de octubre al 2 de noviembre. Un texto de unos de los autores contemporáneos más relevantes y al que se considera el Ibsen de nuestros tiempos, Jon Fosse. Un hombre, un banco de un parque, conoce a una mujer, se la lleva al hotel donde se aloja, pero todo queda olvidado. A partir de aquí el misterio, que el espectador resolverá durante la función.

OSOS EN EL AGUA. Del 17 de octubre al 9 de noviembre. Partiendo de la premisa de que para realizar un cambio de verdad, hay que tocar fondo, Labuena Compañía se reintenta a así misma a través del texto, la danza, la performance, el vídeo o la música en su nueva propuesta.

MAGGIE&MAGGIE. Del 12 de noviembre al 7 de diciembre. De la que sólo sabemos que estará dirigida por la multidisciplinar actriz, dramaturga y directora, Cristina Gàmiz.

NO ENS FA FALTA TENIR POR (Una historia de superheroínas). Del 19 de noviembre al 7 de diciembre. Teniendo en cuenta que todos somos superhéroes de nuestro día a día, pero un día nos quedamos encerrados en el ascensor y comenzamos a pensar todo aquello que hacemos por la sociedad cuando en esta hay tanto hijo de su madre. Entonces, algo está cambiando, ya no tenemos miedo.


ANPHITRION. Del 1 al 12 de octubre. Un montaje de Producciones Imperdibles, que está vez adapta el clásico de Plauto.

LA GENT MOLESTA (UN BARRI DIGNE). Del 15 de octubre al 9 de noviembre. La nueva dramaturgia y dirección de Carles Mallol. Un joven inocente decide comprarse un piso en una de las zonas acomodada de la ciudad, de esas donde la crisis ha llegado pero no se nota porque sus habitantes harían lo que fuera por mantener la apariencia de ello. El público, nada más entrar en la sala, se verá inmerso en una Asamblea Extraordinaria que se ha organizado en el barrio, y los espectadores serán los vecinos en esta peculiar asamblea.

CAMBÓ-COMPANYS. Del 5 al 23 de noviembre. Estrenado en 1988 en el Teatre Condal, vuelve a los escenarios bajo la dirección de su mismo autor, Frederic Roda, en un año y en un mes donde el futuro de Catalunya puede cambiar para siempre. Dos discursos de dos personajes históricos que empleaban la oratoria de manera excepcional.

PORTER PARADÍS. Del 3 de diciembre al 11 de enero. Recuperación de la obra de Ever Blanchet estrenada en 2003 en el Versus Teatre en la que se abordan los sentimientos y emociones universales a través de canciones de Cole Porter como Night and Day, Begin the Beguine o I've got you under my skin.

1 HORA Y 1/2 DE RETRASO. Del 14 de enero al 1 de febrero. Tras 30 años de convivencia, una pareja, a punto de salir a cenar, empieza a hablar del hecho de ser abuelos próximamente, de una inminente jubilación, de las ilusiones perdidas, de la sexualidad, de la infidelidad, de los hábitos de convivencia... Humor, ternura y proximidad con el espectador, son los elementos que promete tener esta comedia, donde nadie saldrá como entró.

1 2 TERESA. Del 16 de enero al 8 de febrero. De José Luis Alonso de Santo y producción del Teatre Gaudí.

LIMBO. Del 4 de febrero al 1 de marzo. Con dramaturgia de Marc Rosich y con la música de Clara Peya.  


El càncer pot matar, però no necessàriament ha d'anul·lar la vida al pacient. L'autora Catherine Butterfield va escriure aquesta peça vitalista quan va conèixer la companya del seu xicot de joventut. Cathy, la dona malalta, s'agafava a la vida sense oblidar la malaltia i recomanava a tothom que aprofités sense reserves la vida. Com ella mateixa feia. L'obra es va estrenar al 1992 a l'Off-Broadway de seguida. Va morir el darrer dia de la funció.
L'obra Maggie & Maggy, interpretada en castellà,s'estrena avui mateix al Teatre del Raval. S'hi estarà només dues setmanes i aspira a trobar teatre per fer temporada i gira. És el primer treball de la companyia La Ida, després de dos anys de treball. Es van conèixer en un taller teatral. L'actriu Cristina Gámiz debuta de directora: l'obra la va atrapar de bon començament. Ja han fet una quinzena de funcions. sempre han tingut molt bona reacció del públic. No deixa ningú indiferent. El tractament de la peça, entre la comèdia i el drama, garanteix escenes de riure i d'altres d'emoció. El càncer és un element clau,de l'obra però el que es respira és un aire humanista, valent i generós per part de la malalta: una escriptora d'èxit i solitària pretén escriure sobre la malalta. Ella es rebel·la cada cop que es deixa anar pel dramatisme. Butterfield, que ara viu a Los Angeles però que ahir va ser a la presentació i divendres assistirà a una xerrada després de la funció, considera que cada nova producció és com ressuscitar la seva amiga.
Després de ‘La vampira'
El nou muntatge és un dels guanyadors de la Mostra de Teatre de Barcelonad'aquesta edició. Arriben després del primer gran èxit mediàtic del teatre: La vampira del Raval. Aquest musical ha aconseguit prop d'11.000 espectadors amb una ocupació propera al 90%, segons la directora de la sala, Empar Rosselló.Els membres de la companyia La Ida han notat diferència entre el públic: quan els convidaven a les diferents fases del Raval, ningú coneixia la sala i, ara, ja trobaven gent que el coneixien. També la sala ha notat aquesta visibilitat. Ara hi ha actors com Roger Pera i Rosa Novell que s'interessen per si poden disposar de la sala. El Raval es planteja fer-ne una reposició d'algunes setmanes la temporada vinent.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

Vida, tot i el càncer

by on 14:33
El càncer pot matar, però no necessàriament ha d'anul·lar la vida al pacient. L'autora Catherine Butterfield va escriure aquest...