Mostrando entradas con la etiqueta Maife Gil. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Maife Gil. Mostrar todas las entradas
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Asisto a una de las previas de este fin de semana antes del estreno hoy de su última comedia, alocada, con toques amarillos y negros, ‘Cremats’. Si quieren reír reirán, pero vigilen que el tema les tocará más de lo que piensan. Después de la función comparto la experiencia como espectadora, más habituada al drama que a la comedia, con su autor y director, Roger Peña.

¿Cómo surge ‘Cremats’?

Tenia ganas de escribir una comedia que fuera bastante salvaje, alocada, donde a los personajes se les fuera la situación de las manos. A mí el vodevil estricto no me entusiasma, he hecho algunos, pero no me gustan demasiado. Cremats tiene algunos elementos de vodevil pero no es un vodevil, es más profundo, juega con la doble moral, si tuviera que compararlo con algo, salvando las distancias, seria Joe Orton en obras como Lo que vio el mayordomo (What the Butler Saw) que refleja los enredos familiares que también te encuentras en ‘Cremats’ para reírse de todo, de la falta de dinero, de amor, de sexo, de salud. No nos olvidemos que es una comedia, a pesar de que en algunos momentos hay personajes como el de la Tilda (Espluga) que les sale la vena dramática, es un contraste entre la comedia con puntos dramáticos y violentos pero que provocan la risa.

Al salir de la sala una señora afirmaba: “Se llama ‘Cremats’ porque queman el sofrito”…

Se llama Cremats porque los personajes están quemados en sus vidas por diferentes motivos, pero sí que juega en un primer momento con la escena de quemar el sofrito, e incluso con algo que se escapará de muchas mentes cuando ella dice “si lo mezclo, bien mezclado, seguro que no se nota”, también va para ellos mismos, ellos son como los macarrones, que tienen el sofrito quemado, pero bien mezclado no pasa nada. Hoy en día toda la mierda de todas las casas bien mezcladas, de puertas para afuera, quedan bien limpias.

Se asocia Roger Peña a la comedia…

He escrito comedias, no tan bestia como esta. La primera que estrené fue Poder Absoluto, hace 10 años (aunque se estrenó más tarde debido a la muerta del actor que la iba a protagonizar, Enric Arredondo), y no era una comedia precisamente. Después escribí Iaia por un deseo personal de escribir alguna cosa para mi madre (Montserrat Carulla) pero es una comedia tierna, blanca, muy lejos de Cremats. Y la siguiente que se estrenará es una tragedicomedia, más tragedia que comedia, sobre la violencia de género que es un tema que me preocupa. Escribo sobre temas que me preocupan o que me interesan, pero no escribo planteando si estoy haciendo un drama o una comedia. Mientras escribía Cremats las situaciones que se me ocurrían eran tan animales que pensé que lo mejor era ir hacia la comedia. Al 2001 había hecho una comedia al Teatreneu, A la cuina amb l’Elvis, que era una comedia muy alocada del autor del Billy Eliot, Lee Hall, también era una comedia como Cremats donde hay mala leche dentro.

Y a pesar de eso se sigue despreciando la comedia como género en muchas ocasiones…

Creo que se desprecia cuando la comedia quiere conseguir la risa y ya está. Vamos a enseñar el culo, la gente se ríe, vamos a enseñar más el culo, la gente se ríe más. A mí, desde este punto de vista la comedia no me interesa. Tampoco digo que la comedia sea más difícil. Lo digo en el programa de mano, es más complicada en tanto en cuanto si en un drama la gente no entre dices ok, pero si en una comedia como Cremats la gente no ríe es para pegarse un tiro. La comedia requiere de mucha carpintería, mucha disciplina actoral. El texto de Cremats está repleto de frases muy parecidas, que si te vas de una a la otra, puedes haberte saltado tres escenas. Me gusta que la gente cuando se sienta en la butaca no entienda lo que le está pasando, que piense, que ría… me gusta crear sensaciones.

Tal y como tenemos el país, ‘Cremats’ es una comedia bilingüe…

Sí, era añadirle un punto más de intolerancia o de la doble moral (como es el idioma), que es uno de los temas de los que trata la obra. Hay giros un poco salidos de madre como el voto a Ciutadans. 

En una platea, como la del Apolo, donde quizás media platea sea favorable a ese partido…

Pero a mi me está bien, yo quiero que la gente se ría de la situación y de ellos mismos. Yo soy de una familia catalana, soy catalán, catalanista e independentista a muerte, me he educado en catalán y en castellano. Escribo en catalán y en castellano, he trabajado mucho en Madrid, me gusta el castellano y viviendo en un entorno profesional y familiar donde giras la cabeza a la derecha y hablas en catalán y la giras a las izquierda y hablas en castellano o miras al frente y haces una frase mitad y mitad, que es lo que sucede en Cremats, lo que pasa en la mayoría de casas catalanas. Ser independentista no quiere decir dejar de hablar el idioma de Cervantes porque entonces yo no juego. Hay más experiencias de obras bilingües como Pel Davant i pel darrere donde tenía mucha gracia. Me interesaba jugar con el idioma y también con un actor como el Willy Tolledo que dice las cosas como muy serio pero que la gente ríe porque tiene una vis cómica brutal. 

Precisamente el Willy Toledo, que es protagonista, últimamente no tiene demasiada buena prensa…

No defenderé al Willy porque se defiende perfectamente él solo, pero a veces la gente saca de contexto frases o sólo se queda con lo que le interesa. El Willy es como un elefante en una cristalería, entra en el momento más inoportuno dando patadas. Tener pepitos grillos está bien. El día que se murió Amparo Baró le dedicamos la función, y era una mujer muy conservadora, pero el teatro está por encima de eso. Tenia al Willy Toledo en la cabeza más que para este montaje para la tragicomedia siguiente, pero surgió Cremats y se lo plantee, y la verdad estoy muy contento con la decisión.

‘Cremats’ se representa al Teatro Apolo, acostumbrado a obras en castellano, ¿cómo ha sido la respuesta del público?

Está asistiendo público bilingüe, creo que es bueno que venga público castellano a ver una comedia que parcialmente es en catalán y también el público catalán venga al Apolo porque es un teatro de Catalunya. No se puede condenar a un teatro sólo por ser la casa de Arturo Fernández porque tendría que cerrar. Los escenarios se tienen que diversificar y no es bueno que se encasillen. El Apolo es un teatro de comedia, y Cremats es una comedia. Lo que quería conseguir es que la gente se riera y la gente ríe y se está riendo de cosas muy bestias que si te paras a pensar nos puede pasar a todos: todos podemos tener un amante, a todos nos puede ir fatal de pelas, todos podemos estar enfermos… Tenemos que reírnos más de nosotros mismos.

Eres el flamante ganador del IV Torneo de Dramaturgia del Temporada Alta, ¿qué ha significado para ti?

Me hizo mucha ilusión, aunque no signifique nada. Estoy preparando el texto para hacerlo más largo, de 35 minutos que pase a ser de hora y cuarto para poderlo representar. De hecho, hoy estreno aquí y mañana me voy a Buenos Aires porque vamos a hacer el Torneo de Dramaturgia allá. Es un espaldarazo más moral, el premio es una cena, una cesta de fuets y una cesta de setas. Como reconocimiento está muy bien, es un espaldarazo a lo que llevo haciendo años. El texto El Recanvi se parece en cierta manera a Poder Absoluto pero en comedia. Va sobre las relaciones laborales, la relaciones de dominio hombre-mujer, lo que puede significar de aquí a 10 años el fenómeno Podemos (que no sea más de lo mismo).


EN BREVE... Roger Peña y el teatro

Una obra que te hubiera gustado escribir… 
La visita de la vieja dama de Friedrich Dürrenmatt 

Un autor teatral… 
Shakespeare, sin duda. Todo está en Shakespeare, absolutamente todo. 

¿Cuántas veces al año vas al teatro? 
Depende del año, menos de lo que me gustaría, pero entre 20 y 25 veces. 

El teatro en Catalunya es… floreciente. 

La crítica teatral para ti es… necesaria. 

¿Qué te falta por hacer teatralmente? Todo. 

Un sueño teatral… Protagonizar Ricardo III ¿dirigido por? Por quien sea, un gran director: Flotats, Gas, Sergi Belbel…


Font: Laura Serra (ara.cat)
Un indià que ha fet les Amèriques arriba a un poble de la costa catalana amb una sorpresa: un nen de color. El petit -que al principi no té ni nom, és "el negre", i l'acaben batejant com a Jaumet- és rebut amb alegria i curiositat pels vilatans. Però l'atracció de fira entranyable passa a ser una amenaça quan es fa gran. Òscar Kapoya interpreta aquest noi que, d'adult, topa amb "el poble gris" que Santiago Rusiñol, des de la seva atalaia de burgès benestant amb la vida resolta, va poder deixar ben retratat en els seus contes i obres de teatre.
Llibertat! -que es podrà veure a la Sala Petita de demà al 9 de juny- hi conflueixen tres qualitats rusiñolianes que van empènyer Josep Maria Mestres a posar en escena una obra estrenada el 1901 al Teatre Romea i que no s'ha vist mai. D'una banda, el pare de L'auca del senyor Esteve domina "l'ADN català, conté moltes de les coses que configuren la nostra manera de fer, inclosa la llengua", que és prefabriana. D'altra banda, hi ha la seva traça per la comèdia, la " indiosincràcia ", en diu Mestres, i també les seves maneres de "gamberro trencador" que enfurisma dretes i esquerres. I, finalment, hi ha el seu compromís social malgrat els seus privilegis. A l'obra denuncia "el racisme", però sobretot "la hipocresia d'un poble que no es considera racista", diu Sergi Belbel. Mestres hi afegeix: "I també denuncia la inconseqüència entre el que es pensa, es diu i es fa".
El director ha esporgat de valent el text original per deixar una versió "polida i punyent", afirma Belbel. Sense afegir-hi ni una paraula, acosta el clàssic a l'actualitat. "L'obra és un toc d'alerta. En els moments difícils, quan els llocs de treball i els privilegis perillen, és quan ens tornem més reaccionaris, i un lema com «primer els de casa» se'l fa seu gent que no ho hauria dit mai -opina Josep Maria Mestres-. Ara que el país va cap a un lloc que il·lusiona, és important de quina manera hi anem. Cal ser conscients que el primer és la justícia social", adverteix.
Un extens repartiment capitanejat per Roger Casamajor, Maife Gil, Tilda Espluga i Jacob Torres interpreta una comèdia coral que transmuta a drama íntim. "No sé si es tornaran a veure una vintena d'actors a escena. Hem retallat en escenografia però no en actors ni talent", va dir mestres. Llibertat! va ser víctima de la retallada de pressupost, que ha afectat tant la producció (l'escenografia costa la meitat i els exuberants vestuaris són reciclats) com el sou de tots els artistes.
"Estem ferits", diu Belbel
Sergi Belbel va resumir la situació crítica de la institució amb la frase: "Estem ferits". Després de retallar funcions, programa i la Sala Petita, la setmana passada es van acomiadar 11 persones. La gerent, Mònica Campos, va anunciar que era una "mesura de mínims" i que hi haurà "més mesures per fer sostenible el projecte".


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
A l'ensopegada general de l'increment de l'IVA cal afegir la sotragada de mitja dotzena d'actors que han hagut d'abandonar un muntatge per una lesió temporal. És evident que l'actuació en directe porta intrínsec aquest risc, però també és cert que mai com en aquests mesos s'han multiplicat unes baixes laborals que, d'altra banda, s'han produït majoritàriament fora d'escena. Aquesta és una llista prou representativa d'aquests mesos horribilis de l'escenari català.
La primera baixa sonada va ser la d'Anna Lizaran. Unes molèsties li feien impossible assumir un paper monstruosament gegantí com el de Valère a La Bête. Va agafar la baixa, pocs dies abans de l'estrena, que es va haver d'ajornar tres setmanes perquè Jordi Bosch la substituís. Es va estudiar fer un canvi de papers dins de la companyia per provar de reduir l'endarreriment de les funcions. Es va descartar. Bosch es va presentar aclarint que quan Lizaran es recuperés, recuperaria el seu lloc protagonista. En realitat, el canvi de repartiment va implicar també una reducció de la gira, ja que Bosch no va voler faltar al compromís de l'espectacle, en el qual ja estava contractat. Lizaran té emparaulat, com a mínim, un altre gran projecte, amb dramatúrgia de Pau Miró al Teatre Lliure. Ja quan es va presentar, no tenia data reservada.
Maife Gil lluïa un paper protagonista a la comèdia sentimental Noies de calendari. Quan feia poques setmanes que estava en cartell, es va fer mal al peu i va ser impossible seguir amb la representació. Va cobrir la baixa Carme Balagué. L'obra aspirava a fer estada fins a passar el Nadal al Poliorama. Finalment, tampoc acompanyaven les dades a taquilla i es va haver de retirar a finals de novembre.
Sol Picó tenia una temporada prometedora a Barcelona. Perquè presentava al TNC l'espectacle Memòries d'una peça (estrenat a Temporada Alta aquesta tardor) i repescava El llac de les mosques al Romea. Una lesió al menisc de la mateixa ballarina el mateix dia de l'estrena a Salt ha implicat l'anul·lació de funcions del Romea. Probablement, sí que es pugui mantenir la funció al TNC (del 4 al 14 de juliol).
Pere Arquillué es va trencar el menisc coincidint amb l'estrena de Cyrano al Centro Dramático Nacional. Simplement, es va endarrerir l'estrena un dia. Ara, l'actor haurà de trobar alguna temporada per fer-se una operació abans que la lesió esdevingui crònica. Sí que ha estat definitiva la lesió de Rosa Raluy. En el pont de desembre va caure en plena actuació i es va trencar tíbia i peroné. Debutava en el seu exercici aeri en tela de seda.
També en el camp del circ s'ha produït l'última baixa laboral coneguda. Es tracta de Jeremias Faganel, que es va lesionar a l'esquena mentre practicava a la perxa xinesa, pocs dies abans de l'estrena. La troupe d'El dorado va decidir mantenir totes les funcions, tot i que rebaixant l'exigència física a aquest acròbata, endarrerint l'estrena oficial una setmana. A partir del 21 de desembre ja es representa l'espectacle amb tots els exercicis acrobàtics previstos. La temporada s'acabarà el 13 de gener. També ha causat baixa al Romea Forests, a causa d'una baixa imprevista d'una actriu anglesa. Estrenada a Birmingham, ha fet una única funció a Catalunya. L'entrada al Romea ja va ser in extremis. Ara, s'ha descartat pel cost que significaria repetir assajos amb una nova actriu que la substituís.
L'única alta
L'any passat, l'única baixa va ser la de Francesc Orella. Pocs dies abans de l'estrena d'Hedda Gabler va relliscar a l'estació de Valldoreix i es va trencar el peu. El va substituir el director, David Selvas. Ara Orella està en forma. De fet, aquesta és la seva temporada al Lliure: va encadenant una producció darrere l'altra. De fet, tindrà el privilegi de poder representar el paper d'Hedda Gabler, ja que gràcies a l'èxit de l'any passat, es va decidir reprogramar.

Si un actor es cura, no recupera el seu lloc titular

La tradició marca que si algun actor o actriu en substitueix un altre per qualsevol raó, aquest manté el seu nou paper fins que la producció continuï viva. Per això s'entenen les dèries dels artistes a cuidar-se molt, sobretot quan tenen un repte a escena. Si els intèrprets que tenen papers protagonistes no solen trigar a tenir una nova oportunitat, molt més difícil és recuperar el lideratge en les proves de càsting per als personatges secundaris. Per això, és doblement dolorós haver de deixar una producció per una lesió fortuïta.
En el cas de les actrius, sempre han considerat una raó d'arraconament la seva maternitat. L'excepció són actrius com ara les de T de Teatre, que, empresàries i actrius alhora, van saber donar-se temps i substitucions per poder afrontar els naixements dels seus fills, durant uns quants anys. Les gires no afluixaven; les substitucions no eren gens traumàtiques.
De substituts que han quedat per sempre, n'hi ha un bon grapat. Un dels més sonats és Paco Mir. En els inicis de Tricicle, Joan Gràcia i Carles Sans van necessitar un substitut, perquè el tercer membre del grup els va deixar a l'estacada pocs dies abans d'un festival de mim. Necessitaven un recanvi. Sans coneixia un company. Gràcia proposava Mir. Primer Sans va trucar al seu amic. Comunicava. Van anar a l'altra opció. Mir era a casa. I ara és Tricicle indiscutible.

TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, MERCÈ ARÁNEGA, IMMA COLOMER, MAIFE GIL, FINA RIUS, GEMMA MARTÍNEZ, PAU ROCA, PEP AMBRÓS i QUIMET PLA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA
SALA PETITA (TNC)


Una de les missions del teatre públic es recuperar vells textos del bagul dels records. És el que ha fet Sergi Belbel, tornant a muntar la primera obra de Josep Maria Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor. Benet i Jornet inaugurava així una època de teatre realista en 1962 amb aquest pati on conflueixen diverses cases i  on els veïns es dediquen a tafanejar els uns dels altres. La possibilitat de que siguin expropiats per fer una nova avinguda i els assumptes amorosos centren la història.

Una vella, coneguda olor està plagada dels tòpics de l'època. En menys d'hora i mitja apareixen: el detergent d'Omo, el consultori d'Elena Francis, l'anunci del Cola-Cao, els serials radiofònics, els primers televisors pagats a terminis i fins i tot el casament de Juan Carlos i Sofia de Grècia. Malgrat el pas del temps, hi ha coses de la societat catalana que no han canviat gaire des de llavors, des del paper dels barris fins a l'especulació immobiliària que pateixen els veïns.

La impressionant escenografia de persianes de Max Graenzel que ocupa tota la Sala Petita com gairebé mai s'havia vist és l'element, juntament amb la poderosa il·luminació de Kiko Planas, que més sorprèn del muntatge i per el què val la pena veure l'obra. Una altra sorpresa la trobem al repartiment amb una prometedora Sara Espígul (Maria) que aconsegueix emocionar amb una història simple i tòpica d'amor. 

El Teatre Nacional de Catalunya comença la temporada amb un remembering, molt a l'estil Cuéntame, però en versió catalana. No es pot explicar més, perquè no hi ha res més a explicar.

UNA VELLA, CONEGUDA OLOR

by on 21:20
TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, MERCÈ ARÁNEGA, IMMA COLOMER, MAIFE GIL, FINA RIUS,...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: ALAN BENNETT
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaime Ulled i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA






“Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa –un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva.”



Els nois d’història és un dels millors textos d’Alan Bennett, una comèdia immensament divertida sobre el valor i el sentit de l’educació. Per a què serveix tot allò que ens ensenyen a l’escola? Realment són coneixements profitosos quan surtis i t’enfrontis al món? O només ens serveixen per a aprovar un examen?

Amb un gran Josep Maria Pou que broda el seu paper tan en la direcció com damunt de l’escenari. En Pou representa el cap més visible de la cartellera, però tots i cadascú dels actors es mereixen un deu per la seva interpretació. Els nois, no tan nois, la majoria d’ells, ens demostren la seva capacitat actoral de principi a fi. Canten, ballen, interpreten dintre de la mateixa interpretació i es mouen per l’escenari com peixos a l’aigua.

Per aconseguir un resultat final impecable cal que la resta d’elements estiguin a l’altura. I sense dubte ho estan. Una gran escenografia acompanya als actors. Un passadís i un aula d’institut amb piano inclòs. Taules, cadires i taquilles i l’escenari ple com si estiguéssim al metro en hora punta la majoria del temps.
I el temps, malgrat les dues hores i mitja de durada, passa a la velocitat de la llum. Un entreacte trenca l’estat de màxima atenció amb que la majoria dels espectadors es fiquen a dintre de l’obra. I quan menys t’ho esperes torna a caure el teló i els aplaudiments no es fan esperar. I no un, ni dos, sinó fins a set bisos, d’un públic com poques vegades entregat fins al darrer segon.

No podia obrir d’una altra manera la remodelació del Teatre Goya. Amb un gran muntatge. Un muntatge dels que deixen el cos per voler veure’l un altre cop, per gaudir-lo amb més plenitud. Amb tot el seu engranatge, el Goya obre una nova etapa amb forces renovades i amb ganes de seguir sorprenent-nos.

ELS NOIS D'HISTÒRIA

by on 0:31
FITXA ARTÍSTICA TEXT: ALAN BENNETT TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU INTÈRPRETS: Josep Maria Pou, Josep Minguell, ...