Font: X.C. (ara.cat)
Després de les jornades wagnerianes del setembre, el Liceu inaugura dimarts una temporada determinada per les polítiques d'austeritat. La retallada del 33% de l'aportació del ministeri de Cultura, sumada a la de la resta d'administracions, no facilitarà la feina del nou director musical, Josep Pons, que ha de fer front a les minves en el cor i l'orquestra. Tampoc serà fàcil per a qui es faci càrrec de la direcció general del Liceu al juny, quan acabi el contracte de Joan-Francesc Marco. Les negociacions entre la direcció i els representants dels treballadors continuen marcant l'agenda. De moment, la desconvocatòria de la vaga permetrà que es puguin representar les catorze funcions de La forza del destino, l'òpera de Verdi que torna al Liceu després de trenta anys com a pòrtic de la commemoració del bicentenari del naixement del compositor italià.
Torna el títol, però aquesta vegada al teatre de la Rambla s'hi podrà veure una versió pràcticament integral, de gairebé quatre hores, que inclou un duet entre el tenor i el baríton en el tercer acte i un cor militar que durant molts anys havien quedat fora de les representacions. "Havíem de fer-la com Verdi l'havia pensat", va afirmar el director italià Renato Palumbo. Això vol dir assumir la complexitat i l'exigència musical, lírica i sobretot escènica d'una obra basada en el drama romàntic Don Álvaro o la fuerza del sino (1835), del cordovès Ángel de Saavedra, duc de Rivas.
La complexitat de l'òpera és hereva del caos premeditat de l'obra del duc de Rivas, que la va escriure com a resposta a l'ordre neoclàssic de Moratín. Contra la unitat de temps, espai i acció, Don Álvaro o la fuerza del sino hi proposava salts temporals, múltiples escenaris i un discurs narratiu en què tenien més pes les batzegades emocionals que la lògica de l'acció. Verdi i el llibret de Francesco Maria Piave hi van afegir, segons va recordar Palumbo, "la introspecció dels personatges de Goethe i el joc d'elements grotescos i dramàtics de Shakespeare". I encara una tercera addició: una escena d' El campament de Wallenstein de Schiller.
Una obra "violenta i terrible"
El drama de Saavedra arrenca amb la mort accidental del marquès de Calatrava, pare de Don Carlo i Donna Leonora. Carlo acusa Don Álvaro, amant de Leonora, i l'atzar engega el macabre ball d'un destí tràgic per a tots els personatges, que van canviant de país (d'Espanya a Itàlia), de nom i d'identitat amb el rerefons de la guerra de successió austríaca (1740-1748).
"És una òpera molt llarga, amb estrofes que es repeteixen dues o tres vegades, i durant molt de temps es considerava que les repeticions contribuïen a una caiguda de la tensió dramàtica", va dir Palumbo, que es va mostrar crític amb les versions que van mutilar La forza del destino , i que en dificultaven la comprensió. "A ningú se li acudiria tallar la Gioconda", va etzibar el director. La situació ha canviat en l'última dècada, i els teatres han començat a restaurar les parts que s'havien retallat. Es tracta de respectar l'original verdià, o si més no la versió modificada que Verdi va dur a escena a Milà el 1869, set anys després de l'estrena a Sant Petersburg. Palumbo ha fet algun canvi per facilitar la comprensió del llibret. El primer acte va al principi, i just després sona l'obertura.
L'exigència d'aquesta òpera "violenta i terrible", per a la qual Palumbo comptarà amb l'orquestra i el cor del Liceu i el Cor d'Amics de l'Òpera de Girona, fa que hi hagi tres repartiments diferents per als sis personatges principals. La soprano lituana Violeta Urmana, que serà Donna Leonora en sis representacions (les altres vuit se les repartiran Norma Fantini i Micaela Carosi), ha comprovat la complexitat del personatge. "Pensava que era un paper senzill, però té molta intensitat", va dir. El baríton francès Ludovic Tézier, que es reparteix Don Carlo amb Leo Nucci i Vladimir Stoyanov, considera que el seu paper "és un desafiament per a un cantant, perquè té una evolució constant durant tota l'obra". El seu rival, Don Álvaro, l'interpretaran els tenors Marcello Giordani, Zoran Todorovich i Alfred Kim.
La versió que arriba al Liceu és una coproducció amb l'Òpera Nacional de París, on es va representar fa un any. La direcció escènica de Jean-Claude Auvray trasllada l'acció del segle XVIII al XIX -a la Itàlia del Risorgimento-, mantenint l'esperit romàntic i amb una notable influència del barroc espanyol, sobretot de la pintura de Zurbarán.
Font: X.C. (ara.cat) Després de les jornades wagnerianes del setembre, el Liceu inaugura dimarts una temporada determinada per les po...
