Font: Laura Serra (www.ara.cat)
"L'espectacle va néixer d'una inquietud -explica la bailaora María Pagés-: de la necessitat d'explicar que la crisi està molt present dins les nostres vides i en les converses, en la vida quotidiana, però també en el més profund. No és només la situació econòmica: hem fet una mala gestió humana, hi ha una crisi ètica. Donem valor a coses que són superficials", lamenta la sevillana. D'aquest neguit va sorgir Utopía, més que un cant a l'optimisme, un espectacle reflexiu sobre el diàleg, l'exili, la solidaritat, el compromís i la petitesa de l'home dins l'Univers.
Mentre investigava i donava forma a aquestes idees -un temps que sol aprofitar per llegir, sobretot poesia- va topar per casualitat amb l'arquitectura del brasiler Oscar Niemeyer. Per aixoplugar-se d'una tempesta, va entrar a veure una exposició que li dedicaven a Madrid. "Em vaig emocionar. Em va sorprendre la seva vida i aquella arquitectura blanca, moderna, llunàtica, les cúpules...", explica. Impulsiva, va decidir que el volia conèixer. Al cap de dos mesos era a Rio de Janeiro, a l'estudi de Copacabana del mestre centenari (aquest desembre farà 105 anys). I què li va dir? "Jo vaig escoltar. És com un guru. Li feia il·lusió que algú del món de la dansa s'interessés per la seva feina", confessa Pagés.
Flamenc i poesia
Després de la trobada, la idea de la utopia que estava treballant la bailaora va semblar que encaixava amb la filosofia de l'arquitecte. "La coherència de la seva vida, la utopia de Brasília com a projecte i la seva implicació social" van ser els elements que la van inspirar, més que les seves pedres i els edificis. I, tot i això, el muntatge va inaugurar-se al nou i impressionant Centro Niemeyer d'Avilés (Astúries) la tardor passada; un espai cultural que, després de mig any de crisi, ha tornat a obrir.
Per aixecar Utopía , Pagés es va agafar als poetes. L'espectacle s'estructura a partir de textos de Mario Benedetti, Charles Baudelaire, Pablo Neruda, Antonio Machado i El Quixot de Cervantes, entre d'altres, que formen vuit paisatges estètics i sonors. Acompanyen la bailaora a l'escenari els seus set músics habituals (guitarres, cello , percussió, veus) i set membres del cos de ball.
"És un espectacle sobri, auster, simple però profund, amb molt sentit i molts detalls", explica Pagés, que s'ha ocupat des del vestuari -de colors gris com el formigó, blanc com les cúpules de Niemeyer i vermell de sang- fins a l'escenografia -feta de línies que es corben i formen diferents espais.
Aclamada a tot el món
María Pagés va crear la seva pròpia companyia el 1990 i, en l'última dècada, s'ha guanyat a pols la presència als millors teatres del món. Ara acaba de tornar de Sydney i després de Barcelona actuarà a Nova York. La temporada que ve fan la seva gira més important pel Japó, i aniran del Canadà a Moscou. Fa anys que no s'atura. "Ha de ser així. Una companyia privada viu de la seva feina. A més, la companyia està en un bon moment", justifica.
A Barcelona es va estrenar el 2005 amb Flamenco Republic i la rebuda va ser tèbia. No va tornar fins que va omplir el Liceu, amb Sevilla , el 2008. Allò va aplanar-li el camí per presentar Autorretrato i especialment Dunas (2010), en què s'obria a la dansa contemporània amb Sidi Larbi Cherkaoui. La seva concepció del flamenc, oberta i contemporània, és el que li ha donat segell propi.
"Ara ja no vull ballar només pel plaer de ballar, per transmetre emoció o per fer disfrutar els altres. Vull dir coses, em tranquil·litza que les obres tinguin un sentit. Al cap i a la fi, l'art és això, un reflex de l'època, les necessitat i les inquietuds; ha d'estar lligat a unes circumstàncies", justifica.
.jpg)
