Butaques i somnis: Javier Dualte

Mostrando entradas con la etiqueta Javier Dualte. Mostrar todas las entradas

FITXA ARTÍTICA

TEXT: JAVIER DAULTE

DIRECCIÓ: JAVIER DAULTE

INTÈRPRETS: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carmen Pla i Àgata Roca.

PRODUCCIÓ: T DE TEATRE i TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

TEATRE POLIORAMA

“Un dia em va dir ‘Com pot ser que t’estimi tant?’ Potser, no s’hauria d’estimar tant a algú”

La sorpresa. Sorprendre a l’espectador que s’asseu a les butaques i què espera veure l’obra típica de les T de teatre. Doncs, no. La innovació, l’intent per no caure en convencionalismes, per mostrar-nos que aquesta companyia pot interpretar molt més que la tradicional guerra entre sexes.

És una comèdia, d’això no hi ha cap dubte, el públic riu. Però és la major part de les vegades un humor negre, un humor que es diverteix de les tragèdies humanes, que per altra banda veiem i patim dia rere dia, bé a casa nostra o a un portal molt proper.

Interpretacions a l’alçada del text i de vegades donant-li un aire nou, refrescant el text. Gran Míriam Iscla, que malgrat el seu desdoblament de personatge, és sense dubte ‘l’ànima mater’ de tota l’obra. Gran Àgata Roca i gran Marta Pérez, que per una vegada ha abandonat els seus crits de boja als que ens té acostumades en altres papers.

I una de les principals sorpreses és l’escenografia. De deu o onze. Impressionant tots els petits amagatalls dels que disposa l’escenari. L’atenció és bàsica en aquest muntatge i més si quan no t’esperes entren i surten les actrius dels llocs més inversemblants. Escenografia que es mou, que sembla fixa però que en un vist i no vist amaga tres escenaris diferents.

I de impressionat en impressionant a l’hora de qualificar la il·luminació i els efectes sonors. Bona part de la sorpresa que pugui provocar l’obra en l’espectador radica en ells. La coordinació de tot l’engranatge és fonamental a l’hora de crear un ambient propici per tenir al públic enganxat a la cadira i no deixar-li temps ni per a que pestanyeig.

Una bona proposta de teatre modern sense caure en el tradicionalisme de la no innovació, amb un text que es suporta per si mateix, però amb unes interpretacions que fa que no deixi de brillar.

“Dir, diu poc, línia, fideuà...”

COM POT SER QUE T'ESTIMI TANT

by Elisa Díez on 0:05

FITXA ARTÍTICA TEXT: JAVIER DAULTE DIRECCIÓ: JAVIER DAULTE INTÈRPRETS: Mamen Duch, Míriam Iscla, Marta Pérez, Carmen Pla i Àg...

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: JAVIER DUALTE

DIRECCIÓ: JAVIER DUALTE

INTÈRPRETS: Anabel Alonso, Lurdes Barba, Francesc Lucchetti, Ruben Ametllé, Carme Poll, Albert Ausellé i Mireia Sanmartí.

PRODUCCIÓ: LA VILLAROEL, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA

LA VILLAROEL

Un marit absent, uns fills adolescents, una amiga íntima i una veïna orbiten al voltant d’una mare omnipresent i senyora de la llar. El dramaturg, Javier Daulte pren el patró de la seva pròpia família per explicar una història plena d’amor i humor.

Quan vas al teatre amb les expectatives massa altes, perquè les crítiques després de la seva estrena a Madrid havien estat a l’altura de una gran obra i et trobes damunt l’escenari amb una obra pobra i falta de tantes coses, és normal que la decepció es dibuixi en la cara dels espectadors.

“No me digas ‘tía’ tantas veces, queda de pobre y ser pobre es lo peor que te puede pasar”

Li falta de tot. Comencem pel ritme. No és normal que els canvis d’escena es tornin insuportablement llargs. Que tot es quedi fosc durant més d’un minut, és massa per a qualsevol persona que estigui una mica acostumada a anar al teatre. I que tot el ritme es centri en l’escena, ja que de vegades quan tots els personatges es mouen i parlen a l’hora, des del primer minuts, a banda dels continus crits que surten de la boca de la protagonista, Anabel Alonso, més que ajudar a que el públic entri en l’obra li fa allunyar-se a d’altres móns.

Segon, és una comèdia, per tant caldria que el públic rigués. En bona part el públic riu, però és una comèdia que falta a la intel·ligència dels espectadors. No ens podem riure davant, per exemple, d’una escena on surt una persona discapacitada mental i físicament, que només és un joc i que resulta que la protagonista només jugava. Des d’un punt de vista d’una persona sensata, no es podria riure de la desgracia humana i més quan no es pot fer res per canviar-la. Bona part és culpa d’un text al que li falta emoció, ironia, ja que només deixa mig traçats als personatges, de vegades semblen titelles a qui els han tallat els fills.

Tant l’escenografia com la dramatúrgia estan correctes. La segona no destaca, per part de cap dels actors que estan al damunt de l’escenari. Ningú brilla, ningú crida l’atenció, les seves interpretacions són planes, sense cap tipus d’emoció, passen pels seus personatges sense pena ni glòria.

La selecció musical és ho millor de l’obra. Un toc de My baby just cares for me de Nina Simone que talla per uns minuts l’avorriment del públic assistent. Hi ha obres que mai vols oblidar i d’altres que es millor guardar-les per sempre en el més profund del nostre oblit.

“Lo ves, Blanca, a veces la vida te compensa”

NUNCA ESTUVISTE TAN ADORABLE

by Elisa Díez on 3:37

FITXA ARTÍSTICA TEXT: JAVIER DUALTE DIRECCIÓ: JAVIER DUALTE INTÈRPRETS: Anabel Alonso, Lurdes Barba, Francesc Lucchetti, Ruben Ametllé, C...

FITXA ARTÍTICA

TEXT: Hanif Kureiski

DIRECCIÓ: Javier Dualte

INTÈRPRETS: Joel Joan, Clara Segura, Pepo Blasco, Elena Fortuny i Josep Julien.

TEATRE VILLAROEL

“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel·ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Xavier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Xavier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa. La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

L’obra analitza la relació d’una parella, on es relata el seu procés de descomposició, el camí que es recorre des de la fi de l’amor fins a l’inicio de l’odi. Des de el punt de vista dels protagonistes, proposa una crua reflexió sobre la maduresa, la vida en parella i l’ètica quotidiana.

Intimitat és una història del fi d’una parella. Entres al teatre, t’asseus en la teva butaca i esperes veure una obra convencional d’una parella que arriba a un moment de trencar. Però Intimitat no és només això, la seva posta en escena trenca els tòpics. Sorprèn a un espectador que de vegades sembla més ficat en l’escena que els mateixos actors. Un joc costant amb el públic que assisteix impassible a un final anunciat. Però amb una sorpresa inesperada final.

L’escenografia és simple, un saló d’una casa qualsevol que serveix d’escenari comú de moltes cases i quatre parets. Un actors justos en algunes ocasions, ficats cadascú en el seu paper i amb moments de lucidesa. Un Joel Joan sorprenent en algunes ocasions, un paper, en Xavier, que necessitava d’una personalitat com la seva. Meravellosa la Clara Segura, encara el poc espai escènic amb el que compta amb un Joel Joan massa present i aclaparador.

Anar a veure l’obra és tot un exercici de voyeurisme. Ficar-te en unes vides que no són les teves i tenir l’oportunitat de quedar-te observant sense demanar permís a ningú. Realment l’espectador assisteix bocabadat a una veritable autòpsia d’una parella des d’una perspectiva de comèdia.