Butaques i somnis: Patrícia Bargalló

Mostrando entradas con la etiqueta Patrícia Bargalló. Mostrar todas las entradas

Manuel Vázquez Montalbán és recordat sobretot per les novel·les de Pepe Carvalho, però també va tenir un vessant com a lletrista molt menys conegut. De la seva màquina d'escriure en van sortir cançons comAquellos tiempos del cuplé, Yo en amores soy muy ligera o Jamás olvidaré al hombre que quiso ponerme un piso. Damià Barbany ha rescatat aquests i altres temes de llibres com Escritos subnormales i els llibrets dels musicals Flor de nit iGuillermina al país de les Guillermotas i els ha donat una nova vida a l'escenari. El resultat és Groucho me enseñó su camiseta, un cabaret grouchista que s'estrena diumenge a La Planeta de Girona dins el festival Temporada Alta i que es podrà veure a La Seca de Barcelona del 16 al 27 de novembre. El 2009 en va presentar una versió concert al Teatro Español de Madrid, però ara ha optat per fer "un muntatge de teatre musical", va dir ahir el director.

Les intèrprets de Groucho me enseñó su camiseta són Patrícia Bargalló, Laura López i Cinta Moreno, que cantaran 16 cançons, i entre l'una i l'altra faran un salt surrealista amb fragments de Cancionero general del franquismo iCrónica sentimental de España, entre altres textos de Montalbán. L'única cançó que no està signada per l'autor de Galíndezés Tatuaje. Barbany l'ha volgut incloure en l'espectacle perquè per a l'escriptor era molt emblemàtica i reflectia "la condició de moltes dones de la postguerra, que eren vídues o senyores amb el marit perdut".

Vint anys d'Accidents Polipoètics

El duet de poetes i rapsodes format per Xavier Theros i Rafael Melikovez, els Accidents Polipoètics, celebren el seu vintè aniversari a La Seca a partir de dimecres amb Ontologia general. Amb aquest nou recital repassen els poemes dels seus vuit espectacles anteriors i presenten una sèrie d'aforismes inèdits. L'espectacle no té un fil conductor, però a mesura que revisaven els seus textos van quedar sorpresos del pes que hi té la mort. "Per què no es parla més de la mort?", es preguntaven amb sorna Theros i Melikovez, que deixen per a la posteritat màximes com ara "Morir sin despedirse es de mala educación" o "Morirse y después... ¡vivir!" Accidents Polipoètics són deixebles avantatjats de Joan Brossa i ahir van recordar que el poeta solia estar a la primera fila de les seves estrenes.

Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)

Un cabaret literari a La Seca

by Elisa Díez on 14:40

Manuel Vázquez Montalbán és recordat sobretot per les novel·les de Pepe Carvalho, però també va tenir un vessant com a lletrista molt m...

CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA

COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL

INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PATRÍCIA BARGALLÓ, FÀTIMA CAMPOS, JOAN CARRERAS, FERRAN CARVAJAL, XEVI DORCA, ÈLIA LÓPEZ, DAVID ESPINOSA, SERGI FAÜSTINO, RAQUEL GUALTERO, ANNA HIERRO, CRISTINA MIRALLES, ALICÍA PÉREZ, ALBA PUJOL, CLAUDIO ROJAS, JUANJO RUANO, ANNA RUBIROLA i GUILDO SARLI

PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA, BITÒ PRODUCCIONS i ÀLEX RIGOLA

TEATRE GREC

Un camp de blat. Una olivera. Una vintena d'intèrprets. Nietzsche. I una tempesta que gairebé ens arruïna l'estrena. Però no, el Grec 2011 es va tancar amb aquest poema visual d'Àlex Rigola ple d'erotisme i amb una mancança de tragèdia. Amb uns primers vint minuts de calma, amb quatre dels actors tirats per terra, vestits amb les seves millors gales, prenent una copa de cava i conversant sobre la vida i de sobte Nietzsche. Una conversa llarga i que es troba fora de connexió amb la resta de l'espectacle.

A partir d'aquí l'espectacle creix, la paraula deixa pas al moviment i els jocs sonors i de llums i el recinte del Grec es l'atmosfera propicia per a què ens envolti la màgia. Entrem en una espècie de viatge oníric i mitològic. Per als que no coneixen amb força precisió la història de la Grècia clàssica es poden sentir defraudats. Només una petita pantalla els anuncia quina és la història que estan representant els ballarins.

Un altre tall, innecessari que torna a recordar-nos la figura de Nietzsche, l'espectacle torna a perdre per uns instants ritme. Però la tornada a la dansa ho arregla. Tragèdia arriba al seu punt culminant quan sona Starman de David Bowie a la festa dionisíaca.

Tragèdia no serà recordat com un experiment fallit, però la seva plasticitat imperfecta apunta maneres per futurs muntatges de combinació de teatre i dansa amb els que vulgui experimentar l'Àlex Rigola. Els experiments tenen això que els resultats mai agraden a tothom.

TRAGÈDIA

by Elisa Díez on 21:09

CREACIÓ, DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA COREOGRAFIA: ÀLEX RIGOLA i FERRAN CARVAJAL INTÈRPRETS: INMA ASENSIO, MIQUEL BARCELONA, PA...

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: TOM STOPPARD

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT

DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA

INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart , Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Alba Pujol, Rosa Renom, Santi Ricart, Pep Torrents i Mar Ulldemolins.

PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE

TEATRE LLIURE

“Per un cop a la vida, aquest país va trobar el millor de sí mateix. Hem estat putejats durant segles per països grans i poderosos, però aquest cop vam plantar cara al destí”

Ideals, polítiques i rock’n’roll, tres paraules que defineixen a la perfecció l’esperit de l’obra. Si Tom Stoppard ja va sorprendre al públic barceloní fa dues temporades al TNC amb Arcàdia, ara tampoc deixarà a ningú indiferent.

La companyia Lliure presenta aquesta obra de gairebé tres hores de duració. Rock’n’roll transcorre a Txecoslovàquia i Anglaterra entre la Primavera de Praga i la caiguda del mur de Berlin. Stoppard ens explica la perillositat d’aferrar-se a un mite o a una ideologia com una causa vital.

Posar a Lluís Marco al cartell sol ésser garantía d’èxit. I en aquest cas no decebre. Genial Marco en el seu paper de defensar els seus ideals polítiques per damunt de tot. Comunista als anys seixanta i comunista una pila de decepcions a l’esquena després de la caiguda del mur. Genial també en Jan, un noi jove al que li agrada per damunt de tot la música, la seva forma de comunicar-se amb el món. Una repassada pel món polític i musical d’aquelles dècades.

Al costat d’aquestes dues meravelles de l’escena hi tenim a una emotiva Rosa Renom, que aconsegueix ficar-se al públic a la butxaca des del primer minut. L’únic però de l’obra és la Chantal Aimée que porta anys fent-nos creure que els personatges que representa són diferents, encara que tots semblen el mateix.

El gust que han agafat darrerament els teatres per un escenari al mig segueix en aquesta temporada estan de moda. Seients a dues bandes i una escenografia que amaga més d’una sorpresa, barrejada amb un important joc de llum i foscors, completen el que sense dubte serà una de les grans obres de la temporada que només acaba de començar.

Una obra que ens recorda que malgrat que pensem que hem canviat força, encara queden vestigis del passat sense resoldre. De vegades es canvia per seguir igual.

“Estic aqui per ajudar...Doncs que es noti”