Demolicions vitals

Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario