Theatre at Risk: la cartografia teatral està minvant



El territori pot ser físic o metafísic, com la geografia urbana dibuixada amb paraules per Italo Calvino a Les ciutats invisibles . O emocional, traçat en el record i l'afecció sentimental de cada individu. També existeixen territoris fronterers entre les dues dimensions i mapes que permeten fixar límits, perseguir canvis, citar determinades fites que descriuen tant el que és material com el que és immaterial.
En aquest entremig es podria situar el treball de recerca dirigit pels arquitectes Antoni Ramon, Guillem Aloy, Ekain Olaizola i Pablo Guerra-Monje. Els tres primers han coincidit en els projectes successius d'adequació i reforma del Mercat de les Flors, i tots quatre formen actualment, amb altres col·laboradors, el nucli que manté viva la iniciativa internacional Theatre at Risk (Teatres en risc).
El projecte es va presentar el 2007 a l'Exposició Internacional d'Escenografia i Arquitectura Teatral de Praga. Un programa format per un arxiu, un observatori i un laboratori -i tot d'activitats relacionades-, pensat per avaluar l'empremta de l'arquitectura teatral, la seva influència intangible sobre la trama urbana i les amenaces que planen sobre aquesta tipologia arquitectònica. Explicar la ciutat també per la dispersió o concentració dels seus espais teatrals, mesurar la seva vitalitat associativa, artística, econòmica o política pel nombre creixent o decreixent dels seus teatres o auditoris. Quan un teatre desapareix, es perd un edifici i una expressió de la ciutat, es capgira l'equilibri cultural. Encara que no sempre el rescat és garantia d'un renaixement artístic. Com bé diu Antoni Ramon: "Els arquitectes també som un factor de risc". Moltes vegades confonen el teatre amb un monument, amb un mausoleu de la cultura.
L'anàlisi de Theatre at Risk està obert al món, però a la pràctica s'ha concentrat a cartografiar el passat i el present de la geografia teatral de Barcelona, amb especial èmfasi a alertar del perill que corren aquells espais abocats a la ruïna i la desaparició per la cobdícia d'uns i la desídia d'altres, incapaços de desenvolupar una normativa que protegeixi aquest patrimoni. Un buit legal que permetrà que el Novedades, un teatre únic per la seva arquitectura i disseny interior, sucumbeixi a l'especulació immobiliària. És un espai majestuós tancat des del 2006 que és un exemple singular de l'arquitectura de finals dels anys cinquanta signat per Miquel Ponseti i Antoni Bonamusa. Si tinguéssim una altra sensibilitat -si tinguéssim sensibilitat- aquí hi hauria una oportunitat per dignificar una estètica digna dels projectes d'Arne Jacobsen. Theatre in Risk no inclou el Novedades en la seva llista vermella: La Lleialtat Santsenca, La Violeta de Gràcia, la Sala Beckett (ara amb millors perspectives), l'Arnau i el Principal.
L'últim document que ha sortit d'aquest projecte és un estudi sobre els espais teatrals promogut per les entitats privades que durant dècades han alimentat l'impuls associatiu català. Anteriorment havien elaborat un mapa històric imprescindible sobre l'evolució dels espais dedicats al teatre des del 1603 al 2011 a Barcelona. Una història que arriba al zenit el 1975 amb 153 sales. Només la Barcelona a les portes de la Guerra Civil es va poder acostar a aquest moment àlgid, amb 115 sales. Des del 1975, la trama teatral de Barcelona ha minvat, tot i incorporacions espectaculars com ara el Nacional o el Lliure a Montjuïc. El 2011 es comptabilitzen només 44 sales.
Observant aquests mapes és interessant constatar que el teatre mai ha estat un territori burgès, sobretot després de l'enderrocament de les muralles. L'Eixample és un territori gairebé verge d'escenaris fora de les seves artèries. Els pobles annexionats han estat bressol d'entitats obreres o iniciatives de burgesos estiuejants, com el Casal Casino de Font d'en Fargas. El cor teatral de la ciutat ha estat sempre extramurs, en terrenys residuals o reciclats, en espais alliberats per la desamortització o destinats a les malalties infeccioses. Així neix l'avinguda del Paral·lel i així se segueix construint la nova orografia teatral barcelonina: poblant la terra de ningú.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario