“L'humor ens fa més sans”



Inquieta, va marcar-se el repte de dialogar amb el romànic, molt abans de l'entrada de Pepe Serra al MNAC. Fantàstica coincidència.

Qui ajuda qui? Picó, el MNAC, o el romànic, el contemporani?
És un favor mutu. Els vaig fer la proposta en veure que aquest any estaria més buit d'actuacions. És mutu perquè mai es troba el dia per anar a veure una exposició com la del romànic i, si hi ha una actuació un dia concret, ja incites a pujar. També és una oportunitat que la gent interessada en l'art tingui curiositat pel moviment, per la dansa.
Ara es parla de fer un nou pla de la dansa. Un de nou. Què en sap?
És un desastre perquè quan canvia el govern, tot torna a començar. Cal que es respecti allò que comença a recol·locar-se, a funcionar. Que hi hagi temps a veure-ho desenvolupar-se, perquè són polítiques molt lentes. El més dur és sempre estar començant. Ja és prou complicada la professió. Ara es veu que hi ha companyies que parlen de tancar.
Sí? Posi algun exemple.
Hi ha Lanònima Imperial, Danat Dansa i Andrés Corchero (Raravis), que s'està reconvertint. De fet, tots anem canviant de manera natural. Mai fas sempre el mateix. Però el problema és quan afecta l'estructura.I no em refereixo a demanar subvencions. No m'agrada aquesta cantarella.
Com s'ha de potenciar la dansa, doncs?
Estic tipa de veure companyies belgues a l'escena internacional. Hi són perquè els seus governs hi han apostat. Nosaltres hem de poder anar també als festivals. Hi ha l'Institut Ramon Llull i el Cervantes, que hi donen suport, per exemple. He estat fent vuit anys el Bésame el cactus, en fa dos que faig El llac de les mosques, i quatre amb La dona manca o Barbi superstar. La nostra companyia és de les que amortitza els espectacles. Treballo bastant, i això dóna feina a la gent. Veus que el teu treball agrada, però és molt difícil ser a l'aparador internacional.
El de casa, tampoc no és un escenari gaire ideal. Amb les retallades als teatres públics, els seus directors deixen de complir part del contracte programa i es limiten al pinyol: les produccions teatrals.
El TNC va fer-me companyia resident durant dues temporades. Vaig poder sortir a Europa gràcies a l'aposta i va funcionar molt bé. La pega és que no hagi continuat. Després de nosaltres, va tenir la mateixa oportunitat Marta Carrasco. Però es va acabar.
Al TNC, amb la nova direcció de Sergi Belbel, va encetar el càrrec d'assessora de dansa. Amb les primeres retallades, va saltar l'assessoria, junt amb la de Joan Font (que impulsava el teatre al jardí i la vinculació amb les companyies històriques).
Va ser una feina important per entendre què passa dins d'un teatre. És un regne molt difícil de moure que, potser, està un pèl massa encotillat, massa atent als costos de les produccions.
El Mercat de les Flors té massa feina, davant la deserció de la resta de teatre públics en favor de la dansa?
Tenen massa feina, a vegades estan desbordats. És bo que sigui un espai que centralitzi la dansa, però hi ha d'haver altres escenaris que programin dansa, també al sector privat.
Des de fa uns anys, la seva companyia té local propi a Barcelona: La Piconera.
Ara també acull la companyia d'Àngels Margarit: Mudances. Tinc ganes d'engegar un altre projecte d'investigació que impulsi una línia de teatre dansa, que La Piconera sigui un centre d'interacció de disciplines.
Les fàbriques de creació que ofereixen lloguer a companyies perquè puguin preparar muntatges són una competència deslleial? Disposen d'una inversió pública, davant la vostra, que és a compte i risc vostre...
Tot depèn de com es miri. És obvi que, com més centres hi hagi, menys s'hi anirà. Nosaltres només tenim dues sales. I el Graner, per exemple [la que està directament vinculada al Mercat de les Flors] té molts altres espais i es podria concentrar a preparar estades per a 50 persones. Cal anar especialitzant-se. Nosaltres pretenem llogar sales perquè ens ajudin a arribar a final de mes. A més dels treballs de les dues companyies, també fem cursos per a nens, a partir de 6 anys. Els dos primers cursos, amb el suport de La Caixa, vam fer un projecte social: impartíem classes de dansa en l'horari de gimnàs per apropar el moviment i les diverses disciplines artístiques al col·legi Carles I, al Poble-sec. És una escola on més del 50% dels alumnes són immigrants.
Com es balla amb un quadre amb nou segles d'història?
Hi ha alguna cosa que t'ha de remoure per dins. Sempre penso en la gent de l'època, que les construïen i les visitaven. També les formes són molt atractives per a la dansa: la falta de perspectiva i la posició de les mans són elements que ens han interessat molt en aquest procés. També hi ha la simbologia. Tots aquests elements et situen en un punt de partida. A mi, m'ha semblat molt inspirador.
Què ha de tenir una coreografia per oferir-la al públic?
La dansa té un punt inicial d'exhibicionisme.Està pensada per ser mostrada a un públic. Per això vull arribar-hi, transmetre una idea. Amb la coreografia anem als ulls, a l'ànima del que et mira i provem de fer-lo sentir.
I l'humor? Incorporar-lo en aquest muntatge que s'inspira en el terrible romànic no sembla fàcil.
Els artesans tenien via lliure per decorar els capitells. Les esglésies tan contundents eren un patrimoni que devia induir a la por, la pobresa, als ciutadans. Però, segurament, també hi hauria moments de seducció i complicitat, amb picades d'ullet que copsaven l'atenció dels que ordenaven construir-ho.
Busca la broma en cada peça?
Surt de manera espontània. No és buscat. N'hi ha que et surten més dures que altres. La dansa es víctima, sovint, de pretendre ser transcendent. L'humor no fa desaparèixer aquesta voluntat, però sí que la mitiga. Estic convençuda que l'humor ens fa més sans.
Els seus títols són verborreïcs. Un altre joc, potser?
És una manera de restar-hi transcendència, conceptualitat. Però és com sóc jo, que no em considero una gran intel·lectual. Per mi, forma part de l'essència vital: contactar amb l'ésser humà. Tots utilitzem el cos per conviure. Veure les coses amb ironia és molt important.
És nascuda a Alcoi, com ara Xavier Castillo (Açò ho pague jo) i Ovidi Montllor. Què hi ha d'especial?
Amb Castillo érem companys d'institut! L'únic que se m'acut, perquè la ciutat projecti tants creadors és el cafè licor. Aquesta beguda, que es fa al mateix Alcoi, es pot barrejar amb Coca -Cola (plis-play) o bé amb aigua llimó (mentira). És una bomba molt divertida.
Sovint, a mesura que els coreògrafs i ballarins maduren, aposten per la instrospecció, i deixen els moviments amplis, àgils, de cos jove.
Jo puc ballar gràcies al meu entrenament diari. És d'una disciplina austeríssima. L'evolució hi és. Canviem la manera d'expressar però sempre es manté el potet d'essència original de com entens l'art i la teva formació del cos. Cadascú ha trobat noves pautes dramatúrgiques però sempre has de saber d'on véns. Els reptes són el que em fan evolucionar.
La brillantor de la dansa, l'espectacularitat, són antagòniques de l'emoció, el moment íntim?
Els grans genis neixen quan disposen d'una tècnica brillant per explicar una trama que té capacitat de transmetre, d'emocionar.
No és una bona temporada per fer gires d'espectacles. Actua més a Catalunya i l'Estat espanyol, o a l'estranger?
Haig de reconèixer que he fet una gran gira d'El llac de les mosques, àmplia tant a l'Estat espanyol com també al mercat internacional. Del meu darrer espectacle Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Mayaha estat dues setmanes al Matadero de Madrid, a més d'estrenar-se al Grec de Barcelona. Ara fa poc, l'he ballada (ens alternem amb Charo Campo) a Munic, coincidint amb uns actes pels 30 anys de la mort de Fassbinder. Com que aquesta obra es va construir a partir de la voluntat de captar la força humana de Fassbinder ha estat un exitàs. Es podria dir, en general, que treballo més a fora, però, en realitat, no em puc queixar.
La crisi significa una dificultat afegida a la dansa d'aquí.
Veig que hi ha gent molt preparada, fantàstica, a qui no li puc oferir feina per tot un any. Si ni tant sols jo me la puc oferir com a intèrpret (per això he d'alternar-ho amb classes, per exemple)! Si és una situació delicada per a un ballarí, encara ho és més per qui pretén presentar una coreografia. Ara són moments de por i desconcert. S'ajuden entre ells i creen col·lectius. Però per a dedicar-s'hi professionalment són molts els que viatgen a Bèlgica, França i Alemanya, que, com a mínim, els brinden la possibilitat de tenir un nivell de vida digne. La dansa aquí és feble. Només amb el primer tripartit s'hi va voler donar un impuls perquè es considerés igual que les produccions de teatre. Però no vull fer un discurs victimista, de demanda de més ajudes. El que ens cal és projecció. Aquella corda fluixa de la dansa a Catalunya s'ha fet més fluixa.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario