Mostrando entradas con la etiqueta Dafnis Balduz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dafnis Balduz. Mostrar todas las entradas


DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS
TRADUCCIÓN: SÍLVIA SANFELIU
INTERPRETACIÓN: DAFNIS BALDUZ, JAVIER BELTRÁN y MANEL SANS
DURACIÓN: 60min
FOTOGRAFIA: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: VELVET EVENTS y FESTIVAL BCN NEGRA
CCCB (GREC2016)

No todo el mundo es capaz de unir los elementos necesarios para construir un buen thriller. Bien es cierto que en el caso de Port Arthur la materia ya venía dada, pero simplemente por el trabajo de condensar una declaración de ocho horas en una y no caer en las repeticiones que este tipo de estructuras dramáticas llevan consigo, ya se puede alabar el inmenso dominio, que una vez más vuelve a demostrar Jordi Casanovas.

Escenografía a dos bandas, el público se sitúa dentro de la sala de interrogatorios, como ya sucedía en el caso de Ruz Bárcenas. Pero aquí el ambiente es diferente, y la historia no por desconocida y lejana se nos hace menos presente. En escena dos policías y un supuestamente asesino psicópata que ha matado al menos a 35 personas y herido a otras tantas. 

Port Arthur no es un thriller con un ritmo vertiginoso de principio a fin, la tensión va in crescendo según pasan los minutos. La sensaciones que el rastro de declaraciones van produciendo en el espectador, son diversas. Desde una fuerte empatía inicial, la culpa a los crecientes errores policiales, mas aún tratándose de un caso sacado del Wilileaks, pasa a ser una bofetada tal, que al abrir los ojos piensas que no sabes cómo ha sido posible sentir empatía hacía tal engendro.

Los tres actores bordan sus papeles, los dos polícias: Manel Sans, que juega al "poli malo", con una actitud, ya de entrada, más directa y violenta que su compañero, Javier Beltran, "poli bueno" que inicia el interrogatorio con demasiado afabilidad y en un estado totalmente conciliador con Martín, Dafnis Balduz, el supuesto asesino psicópata. La interpretación de Balduz no sólo convence sino que muestra un abanico de recursos impresionante, que van desde ser la víctima del sistema, una especie de corderito degollado que nunca ha roto un plato, a mostrarnos un perfil más psicótico que con una simple mirada, y sin mediar palabra, te lo dice todo.

Port Arthur es una hora de angustia muy bien justificada, con un ritmo preciso y con una dirección detallista de Jordi Casanovas que te deja cuestionarte de qué lado estás pero dejando claro hasta el final que las cosas no son como parecen. Si hace algunos meses a la salida te obsequiaban con una cerveza, quizás para devolverte el aliento. Aquí, al menos, deberían ofrecerte un chute de whisky, así la bofetada que te devuelve a la realidad sería más ligera. Hasta el 24 de julio al CCCB, para disfrutar a veces se tiene que sufrir. ¡Suframos!

PORT ARTHUR

by on 22:58
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: JORDI CASANOVAS TRADUCCIÓN: SÍLVIA SANFELIU INTERPRETACIÓN: DAFNIS BALDUZ, JAVIER BELTRÁN y MANEL SANS ...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Joan Tomàs
Tot i la magnitud de la figura de Josep Palau i Fabre, la seva obra encara ha de viure una nova primera vegada. Aquest dimecres entrarà per primera vegada en un teatre públic, amb tots els ets i uts, una obra clau de la seva producció teatral: Mots de ritual per a Electra(1958). Reconegut sobretot com a poeta i expert en l’obra de Picasso, la seva faceta de dramaturg ha quedat relegada a un tercer pla: s’ha estrenat poc i en sales alternatives. Un dels seus grans valedors ha sigut Hermann Bonnín, que des del petit Espai Brossa el 2003 ja va muntar l’ Electra -només s’havia representat una vegada, el 1958- i abans encara La confessió o l’esca del pecat. L’altre gran defensor del teatre de Palau i Fabre és Jordi Coca: “Havia proposat 200 o 300 vegades que es muntés Mots de ritual per a Electra al TNC, però la nòvia d’aleshores em deia que no”, explica. Xavier Albertí, en canvi, s’hi va avenir i el mateix Coca va rebre l’encàrrec d’aixecar un text poètic que parteix del mite clàssic d’Electra per parlar de la justícia, la venjança i la reconciliació en el context de l’Espanya franquista. 
Palau i Fabre, que va viure l’exili a França i després la resistència interior en tornar al país el 1962, pretenia il·lustrar a Mots de ritual per a Electra la “disjuntiva tràgica” de “la Catalunya escindida” -escrivia-, que feia que uns i altres exiliats es giressin l’esquena quan ell defensava que calia “acostar-los, unir-los” per a una mateixa causa. Per això, en la seva tragèdia, Electra i Orestes, que simbolitzen l’exili interior i exterior, acaben perpetrant un incest. “L’obra va més enllà de la Guerra Civil”, defensa Jordi Coca, que ha obviat les referències a Espanya i l’ha traslladat a un context més ampli, el de la Primera Guerra Mundial. “Després d’un conflicte és gairebé impossible tornar les coses a lloc -diu Coca-. Has de fer tantes renúncies que es converteix en un tabú. Les reconciliacions tenen un cost elevat que han de pagar les dues bandes”. Àngels Bassas i Dafnis Balduz protagonitzen l’obra, amb Carme Sansa, Quimet Pla, Carme Callol i Josep Costa. 
Epicentre: recuperar el patrimoni 
L’ Electra de Palau i Fabre -que es veurà només del 6 al 17 de maig- és una de les tres obres que tanquen la temporada del TNC, que s’inscriuen en l’epicentre d’aquesta temporada: la recuperació del teatre del primer franquisme, sense el qual no s’entén l’evolució posterior del teatre català. Els límits temporals van des de la represa del teatre en català (1946) fins al final de l’autarquia (1959): dues dècades de foscor però també d’una vitalitat poc estudiada i en què es va produir el que Xavier Albertí anomena “l’origen de l’oblit”. “El teatre fa l’esforç de reconnectar amb els corrents europeus (l’existencialisme, el teatre brechtià...) però en el viatge s’oblida la maleta del patrimoni cultural català”. 
Aquest epicentre, que inclou les obres L’Hort de les Oliveres, una nova dramatúrgia de Narcís Comadira, i Incerta glòria, de Joan Sales, dirigida per Àlex Rigola, es complementa amb una exposició, amb conferències i amb dos espectacles més (un de Manuel de Pedrolo i l’altre a partir de Josep Maria Muñoz Pujol).