Butaques i somnis: Narcís Comadira

Mostrando entradas con la etiqueta Narcís Comadira. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA

DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ

INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT PLANS, ORIOL GENÍS, CARLES CANUT, AINA SÁNCHEZ, ANTONI COMAS y RICARD FERRÉ

DURACIÓN: 1h 35min

FOTO: DAVID RUANO

PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

SALA GRAN (TNC)

Quien mucho abarca poco aprieta que dicen, Narcís Comadira ha querido hacer una obra épica, la ópera de Catalunya. En ciertos momentos ves que la grandilocuencia de la puesta en escena supera a un texto inconexo, con personajes desdibujados y que ha dejado demasiado en el tintero. Las críticas y comentarios post estrena me habían creado unas expectativas que no se han satisfecho.

La fórmula de una buena dramaturgia es que todas las piezas encajen y que la partitura suene al unísono. ¡Olvídate! En algún momento escucharás alguna nota discordante. De ópera a opereta grotesca sobre una familia ni catalana ni rusa, del común del mundo. Da igual, no importa donde se sirva la mesa si el ágape ya está frío.

Coral de voces desafinadas. Algunas tiran de oficio y se salvan, como Mercè Arànega más correcta que de costumbre, el papel no la hace brillar. Rubén de Eguia, bastante oscuro durante todo el montaje pero en la última escena la luz se apodera de su cuerpo y protagoniza la que es, sin duda, la mejor escena de toda la obra. Oriol Genís y Mont Plans son dos bufones aceptables dentro del cuadro a medio pintar.

No creo haber presenciado nunca, la Sala Gran tan vacía, aunque es cierto que la escenografía y la iluminación son dos de los aciertos del montaje, porque le otorgan un cierto simbolismo que lamentablemente no se ve compensado con la parte textual y queda un poco cojo, a expensas de que sea la mente del espectador quien logre acabar de encajar las piezas del puzle. Xavier Albertí ha optado por acercar la acción al público, eliminando las primeras filas, pero inexplicablemente después, la escena de la última cena, queda lejana, sumida en la oscuridad.

De Chéjov, a Jesucristo pasando por Shakespeare, están todos mencionados y simbólicamente representados, pero dentro de un cuadro estático, donde la vida está más disecada que los olivos del fondo. La forma se ha olvidado del fondo y la epifanía ha brillado por su ausencia.

L'HORT DE LES OLIVERES

by Elisa Díez on 16:30

DRAMATURGIA: NARCÍS COMADIRA DIRECCIÓN: XAVIER ALBERTÍ INTÉRPRETES: MERCÈ ARÀNEGA, RUBÈN DE EGUIA, MARTA OSSÓ, ROBERT GONZÁLEZ, MONT...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Joan Tomàs

Tot i la magnitud de la figura de Josep Palau i Fabre, la seva obra encara ha de viure una nova primera vegada. Aquest dimecres entrarà per primera vegada en un teatre públic, amb tots els ets i uts, una obra clau de la seva producció teatral: Mots de ritual per a Electra(1958). Reconegut sobretot com a poeta i expert en l’obra de Picasso, la seva faceta de dramaturg ha quedat relegada a un tercer pla: s’ha estrenat poc i en sales alternatives. Un dels seus grans valedors ha sigut Hermann Bonnín, que des del petit Espai Brossa el 2003 ja va muntar l’ Electra -només s’havia representat una vegada, el 1958- i abans encara La confessió o l’esca del pecat. L’altre gran defensor del teatre de Palau i Fabre és Jordi Coca: “Havia proposat 200 o 300 vegades que es muntés Mots de ritual per a Electra al TNC, però la nòvia d’aleshores em deia que no”, explica. Xavier Albertí, en canvi, s’hi va avenir i el mateix Coca va rebre l’encàrrec d’aixecar un text poètic que parteix del mite clàssic d’Electra per parlar de la justícia, la venjança i la reconciliació en el context de l’Espanya franquista.

Palau i Fabre, que va viure l’exili a França i després la resistència interior en tornar al país el 1962, pretenia il·lustrar a Mots de ritual per a Electra la “disjuntiva tràgica” de “la Catalunya escindida” -escrivia-, que feia que uns i altres exiliats es giressin l’esquena quan ell defensava que calia “acostar-los, unir-los” per a una mateixa causa. Per això, en la seva tragèdia, Electra i Orestes, que simbolitzen l’exili interior i exterior, acaben perpetrant un incest. “L’obra va més enllà de la Guerra Civil”, defensa Jordi Coca, que ha obviat les referències a Espanya i l’ha traslladat a un context més ampli, el de la Primera Guerra Mundial. “Després d’un conflicte és gairebé impossible tornar les coses a lloc -diu Coca-. Has de fer tantes renúncies que es converteix en un tabú. Les reconciliacions tenen un cost elevat que han de pagar les dues bandes”. Àngels Bassas i Dafnis Balduz protagonitzen l’obra, amb Carme Sansa, Quimet Pla, Carme Callol i Josep Costa.

Epicentre: recuperar el patrimoni

L’ Electra de Palau i Fabre -que es veurà només del 6 al 17 de maig- és una de les tres obres que tanquen la temporada del TNC, que s’inscriuen en l’epicentre d’aquesta temporada: la recuperació del teatre del primer franquisme, sense el qual no s’entén l’evolució posterior del teatre català. Els límits temporals van des de la represa del teatre en català (1946) fins al final de l’autarquia (1959): dues dècades de foscor però també d’una vitalitat poc estudiada i en què es va produir el que Xavier Albertí anomena “l’origen de l’oblit”. “El teatre fa l’esforç de reconnectar amb els corrents europeus (l’existencialisme, el teatre brechtià...) però en el viatge s’oblida la maleta del patrimoni cultural català”.

Aquest epicentre, que inclou les obres L’Hort de les Oliveres, una nova dramatúrgia de Narcís Comadira, i Incerta glòria, de Joan Sales, dirigida per Àlex Rigola, es complementa amb una exposició, amb conferències i amb dos espectacles més (un de Manuel de Pedrolo i l’altre a partir de Josep Maria Muñoz Pujol).