Lliçó pràctica d'història: com neix el feixisme
Font: Laura Serra (ara.cat)
"Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l'Holocaust no havia passat?" Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d'història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s'estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967. El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. "Els llibres d'història no parlen de la vergonya que els alemanys devien sentir per haver format part del nazisme, com devien voler esborrar-lo dels seus pensaments", afirma. Jones va voler fer viure als estudiants l'experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i elsummer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario