EL LLEIG



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MARIUS VON MAYENBURG
TRADUCCIÓ: EDUARD BARTOLL
INTÈRPRETS: Pep Muñoz, Joan Negrié, Neus Umbert, Oriol Grau.
PRODUCCIÓ: SALA TRONO i TEATRE TANTARANTANA
TANTARANTANA TEATRE


Lette és lleig. Tan lleig que el seu cap li prohibeix presentar el seu nou invent, a la següent conferència d’enginyeria. L’efecte de la seva fisonomia en els fabricants podria ser devastador. En lloc de Lette serà el seu assistent Karlmann qui presenti la clavilla. Lette decideix passar a l’acció i buscar a un cirurgià plàstic. Tal i com es desperta de la anestesia, res és com abans. El doctor ha aconseguit una obra mestra i li proporciona una inimaginable carrera professional, econòmica i noves oportunitats romàntiques. Un succés rere un altre el catapulta a una completa i excitant nova vida. I la carretera de tornada al què va ser queda literalment tallada.

En una època on només es valora la imatge per sobre d’altres valors més importants i sobretot més humans El lleig ens avisa de fins on podria arribar tota aquesta exageració de la cultura estètica. La autenticitat envers la standarització. Ara ser normal és anormal. I ser lleig un handicap per prosperar. Amb humor intel·ligent aquesta obra caricaturitza l’ús i abús de les pràctiques de cirurgia estètica, la falta de criteri i personalitat i sentit crític de l’individu. No hi haurà sortida. Només un cap ben moblat arribarà a sobreviure.

En el fons de l’obra no hi ha més que una crítica absolutament constructiva al cànon de la bellesa física i a tot el que això implica. Guapo per fora, guapo per dintre. Hem canviat l’ordre. Aquesta vida és incapaç de fer per triomfar a una persona lletja. Si el triomf depèn de la bellesa hem begut oli. De fet crec que ja fa temps que hem begut oli. Però què passaria si tots fóssim guapos? I si fóssim absolutament igual de guapos? I si tinguéssim de fet la mateixa cara?



“-Tu ets lleig. És una realitat. Ningú no pot pensar res més, quan et veu. No entenc que no ho sàpigues.

- Com ho he de saber, si ningú m’ho diu?

- Perquè salta la vista.

- D’acord. Potser no sóc fantàstic. Però que per això no pugui anar al congrés de Brig em sembla absurd.”


Amb un discurs que en un principi pot semblar fàcil transcorre una trama que fa que ens plantegem fins a quin punt donem importància a la bellesa, i com passar de no tenir-la a no suposa un greu problema emocional. Un gran text que mitjançant certs pinzellades de comèdia ens desvetlla la duresa de que una vida somiada pot no ser tan fantàstica com sembla en un primer moment.

Un gran Joan Negrié dóna vida al lleig, quina cara ens permet visualitzar les transformacions emocionals que pateix el seu personatge quan canvia d’aspecte. Li acompanyen Pep Muñoz, Neus Umbert i Oriol Grau que queden una mica a l’ombra de la seva excel·lent interpretació.

El pla dramàtic ve acompanyat amb una austera escenografia, on els actors pugen i baixen de espatlleres de gimnàs. Cal destacar la gran labor dels tècnics de so, que són els que marquen el fi de les escenes amb efectes sonors i de llums.

Una obra que explica molt més del que a primera vista pot semblar. Ofereix al públic una perspectiva de la societat actual que no deixarà indiferent a ningú.


No hay comentarios:

Publicar un comentario