Una vídua blanca


L'any passat es va poder veure a Temporada Alta l'esplèndida Trilogia della villeggiatura, amb el gran Toni Servillo, una coproducció del Teatri Uniti de Nàpols i del Piccolo Teatro di Milano. Aquest any, el Teatri Uniti repeteix, en aquesta ocasió amb un monòleg de l'actriu Licia Maglietta, Manca solo la domenica, basat en la novel·la Pazza è la luna (La lluna és boja), de Silvana Grasso, i acompanyada a l'escenari per l'acordionista rus Vladimir Denissenkov. Maglietta, que ahir va explicar que ha estat ella mateixa qui ha fet l'adaptació teatral de la novel·la, actuarà avui (21 h) a l'auditori de La Mercè –l'espectacle dura 75 minuts, és en italià i sobretitulat al català–; hi encarnarà Borina (Liboria) Serrafalco, una dona siciliana poc agraciada físicament que es casa per conveniència amb Liuzzo Cattaldo, un ebenista que també és difícil de mirar.

“Vam aportar ambdós els nostres defectes com a aixovar”, explica la dona. Un dia, però, el marit emigra a Austràlia, obligat per la inexistència de feina al seu país natal. Maglietta explica que aquesta història és “la de les dones italianes dels anys cinquanta”, quan els homes havien d'emigrar, abandonaven les dones i aquestes es convertien en “vídues blanques, no tenien marit, però no es podien tornar a casar perquè no tenien l'acta de defunció, es quedaven soles, però amb l'estatus oficial de casades i, per tant, no eren lliures”. Borina Serrafalco, que és una d'aquestes dones, s'alegra que el marit, al qual no estima, marxi –Maglietta assegura que això la va sorprendre–, deixa de rebre'n notícies i aleshores comença a fer treballar la imaginació: “Es converteix en vídua de sis marits, morts i enterrats al cementiri del poble, i cada dia s'imagina com a vídua, de manera alternativa, d'un d'aquests marits, un per a cada dia de la setmana”.

Borina –descriu Maglietta– “és com una actriu extraordinària, de dilluns a dissabte juxtaposa –a la seva vida plana i previsible com la de tota la població– una altra vida feta de viatges a altres llocs...”. Però li manca el diumenge. “El marit, torna... –explica Maglietta–, i ja no revelarem res més!”. L'actriu italiana va explicar ahir que l'estructura de la peça, de la qual ella mateixa ha fet la direcció i ha ideat l'escenografia, “és una mena d'opereta, amb parts molt properes a la música i d'altres més properes al teatre de text. Trobo que Silvana Grasso és una escriptora molt poètica, que aquí explica una història, molt freqüent a Itàlia, amb molt sarcasme i ironia”.

L'acordionista rus Vladimir Denissenkov, amb un prestigi notable com a músic a Itàlia, va ser triat, com explica l'actriu, “precisament perquè no tenia cap influència italiana, i buscàvem més reminiscències de música de l'est d'Europa”.


Font: Dani Chicano (www.elpunt.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario