Tàrrega, entre l'íntim i el grup


Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Parlar de Cal Trepat a Tàrrega és fer referència a una fàbrica de material agrícola que va suposar el pa i les llàgrimes de molts obrers, com qualsevol fàbrica on les ordres s'imposaven sense que cap demanda del treballador fos escoltada. Josep Rodri, un director que proposa treballs corals amb un col·lectiu format per actors amateurs i alguns de professionals, ha volgut que una cinquantena dels fills dels que van treballar en pèssimes condicions en aquelles naus recuperin els moviments mecànics dels seus avantpassats. L'ombra de Brecht reflecteix passatges dolorosos, injustos, arbitraris, però també vol enamorar amb instants poètics, de dansa, que s'allunyen del dia a dia d'“estendre la roba cansada de treballar” o, amb un cant de garrotins de fons, il·lustren els moments de disbauxa amb un punt de sornegueria eròtica. El contrast és el crit del “m'han dit que sí!” de la fadrina que confia que, d'un cop, els amos li trobin parella. L'espectacle té l'encant de l'espai que, amb tanta personalitat (encara s'amunteguen peces i torns de l'època en què va funcionar), pot arraconar la dramatúrgia. No és el cas. L'obra ha interessat tant els programadors que s'ha obert una altra sessió per aquesta nit. Evidentment, l'espai no és traslladable a les diferents ciutats. Però, com il·lustra un dels vídeos del muntatge, tots els polígons estan plens –i encara més en plena crisi– de naus amb més o menys història que poden acollir un treball, que comptaria també amb els veïns de la vila per pujar a escena.
També José Antonio Portillo presenta un treball, des de la intimitat d'un espai que respira històries secretes filtrades a través d'hores de confidències. Convida a entrar a la foscor sobretot si es porta un paper trobat arrugat dins d'una paperera. Està convençut que els fulls tirats projecten més vida (és un projecte frustrat) que cap dossier ben enquadernat. Portillo, exprofessor, sap extreure complicitat i construir un espai de confidència. Amb els grans i els petits. De gran sensibilitat, capta emocions on la vida quotidiana no percep res. El seu mèrit és que, a més, sap transmetre'l. Es basa en material cedit i fet per nens i nenes, tendre, però l'encantador de serps és ell.
Ahir, la Generalitat va provocar una nova trobada informal entre els artistes i els programadors internacionals de la fira. Els artistes –el coneixement de llengües és imprescindible– han assajat abans com explicar el seu projecte. Els programadors vénen a la recerca d'espectacles de visualitat i proximitat. Eviten, sovint les obres de text (n'hi ha que les ofereixen traduïbles). Bradley Hemmings, director de Greenwich+Dockland International Festival, celebra la naturalitat amb què es relacionen amb el públic i la capacitat de les companyies catalanes de fer espectacle d'accions impensables pels britànics. Un exemple? La xarxa que va construir La Fura per a l'espectacle dels paralímpics de Londres amb gent discapacitada. L'italià Marco Pacciotti debuta a Tàrrega i busca peces per a públic familiar i adults, tant de sala com de carrer. Sap que la fira és capaç de transformar la ciutat mateixa. També a Itàlia es nota la crisi, i per això admet que no pot assumir contractar espectacles de gran format, però sí de mitjà i de petit formats.
La preocupació de l'IVA també planava ahir a Tàrrega. Representants de les companyies de teatre familiar, per a adults, de dansa i de circ demanen un diàleg conjunt amb Cultura. Entenen que cal trobar solucions per garantir la supervivència de la xarxa que ha sustentat durant dècades les programacions pel territori. Si fins al juliol entenien que la solució era actuar a taquillatge, ara l'IVA fa impossible aquesta via. Aposten, per exemple, per recuperar les associacions d'espectadors i treure protagonisme polític a les programacions municipals.

No hay comentarios:

Publicar un comentario