TEXT: MATTHIEU DELAPORTE i ALEXANDRE DE LA PATELLIÈRE
VERSIÓ: JORDI GALCERAN
DIRECCIÓ: JOEL JOAN
INTÈRPRETS: JOEL JOAN, LLUÍS VILLANUEVA, XAVI MIRA, SANDRA MONCLÚS, MIREIA PIFERRER
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

Sorpresa majúscula al Teatre Goya. El nom és una gran comèdia i es pot convertir fàcilment en la comèdia de la temporada. Va tenir tant èxit a França que fa poc ha tingut la seva adaptació cinematogràfica. A casa nostra ens arriba la versió que ha fet Jordi Galceran, apropant les anècdotes a casa nostra sense que resulte singular a l'espectador.

El Nom és el primer muntatge que dirigeix el Joel Joan, que ha optat per deixar fer als actors i el text flueix i la comèdia també. Potser li manca uns segons d'espera en algunes ocasions per deixar al públic riure i que no es perdi res del que passa a escena. Però, el més important és la comicitat del text, i hi ha a dolls.

Un bon text necessita bons actors, i el repartiment de El Nom els té. Destaca el mateix Joel Joan, Vicenç, per qui el paper sembla fet a mida. Típic home que es creu perfecte, que està orgullós d'haver-se conegut i que li encanta fer brometes, de bon i mal gust, a la gent del seu voltant. 

La Sandra Monclús, Isabel, en un dels seus millors papers i interpretacions fins al moment, és la dona del Pere, que ofereix un de les millors estones de l'obra amb el discurs que li clava al seu marit que no li ajuda amb res (casa, fills...). El Pere, magníficament interpretat pel Xavi Mira, és un home pusil·lànime que només li preocupa la seva feina. Però un dels personatges que provoca més riallades és el Lluís Villanueva (que amb el cap rapat i aquesta caracterització sembla sortit de La Família Monster).

Escenografia que funciona a la perfecció i estàtica, amb gairebé tota l'obra l'atenció de l'espectador es concentra en aquest sofà del primer pla. Aquí l'important no és l'embolcall sinó el caramel, i aquest és més dolç del que podíem esperar. Jordi Galceran, mestre de comèdies, torna a regalar-nos un bombo ple de riures.

EL NOM

by on 18:58
TEXT: MATTHIEU DELAPORTE i ALEXANDRE DE LA PATELLIÈRE VERSIÓ: JORDI GALCERAN DIRECCIÓ: JOEL JOAN INTÈRPRETS: JOEL JOAN, LLUÍS VILL...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Jorge Picó i Sergi López són tan divertits fora de l'escenari com a dins. Semblen un matrimoni perfecte: López és verborreic i expansiu; Picó, callat i precís. És inevitable rememorar la seva història d'amor, ara que presenten al Lliure de Montjuïc un espectacle de creació com 30/40 Livingstone. Es van conèixer a l'escola d'interpretació Jacques Lecoq de París, un lloc que López diu que li va "canviar la vida": "És una escola que encara ens il·lumina i tenim molt present. No tracta l'actor com un intèrpret sinó que fa que utilitzi les seves armes, el cos, l'espai, el moviment, per inventar un teatre propi". Després de passar per la disciplina Lecoq, cadascú va fer un camí internacional: Jorge Picó amb companyies lligades al teatre de gest com la de Philippe Genty, i Sergi López al cinema francès.
Anys després es van retrobar. El seu enamorament va venir amb el muntatge Non solum, que van crear junts el 2005 i que ha tingut -merescudament- un recorregut llarguíssim. López, després d'una època apartat del teatre per estrès cinematogràfic, va demanar a Picó que el dirigís en un muntatge d'un sol actor i molts personatges. "La idea inicial llavors va ser la d'un concert amb fragments parlats entre cançó i cançó. A 30/40 la idea va ser la d'un documental del National Geographic , amb aquella veu que analitza el que fa l'animal", diu Picó. A ell li va tocar fer de mamífer tetràpode: és una mena de cérvol que no parla però que s'assembla molt a un humà. López interpreta el Livingstone, el personatge urbanita que vol fugir a la natura perquè té un buit interior i, un cop a la selva, no sap viure sense les regles de la civilització occidental.
Pallassos amb rerefons polític
Els seus assajos sempre són a base d'improvisació: un d'ells llança una idea i l'altre la caça al vol o la deixa passar i mor. "Xerrem molt", corrobora López. "Una idea la comprovem tres vegades", confirma Picó, assenyalant el seu company, l'indecís del tàndem. Així és com un dia va aparèixer la sorprenent idea del partit de tenis selvàtic, per casualitat. Volien que el cérvol tingués una activitat humana i els gestos que feia Picó imitant Orantes eren dignes d'observar amb binocles, per això va sorgir el 30/40. Després van venir les teories i les metàfores: "El tenis és un esport curiós que té a veure amb una certa classe social, que té unes regles, en què un jutge demana silenci i el públic calla", diu Picó. És fàcil que l'espectador tregui ressonàncies polítiques d'aquest partit desigual entre un home i un cérvol. "L'espectacle està ple d'aquests detalls, que no estan explicats, perquè tot està disfressat d'una comèdia en què fem el pallasso", assegura López. Picó, però, deixa anar un afegitó interessant: "A vegades penso que si no fos una obra còmica seria política". És que aquesta és la seva manera d'entendre el teatre: "En el món en què vivim, l'humor inofensiu ha passat de no fer-nos gràcia a tocar-nos una mica els ous. Això de tots els públics, del Walt Disney, del prime time , la merda d'educació televisiva... -diu Sergi López, encès-. És que fa ràbia. No ens n'adonem i és perillós. I si fas creació són coses que t'has de plantejar. Nosaltres fem una comèdia, no? Doncs acaba fatal", revela. La relació entre l'home i l'animal es va torçant, es va tornant agressiva i els dos creadors no fan res per evitar-ho.
Un teatre arrelat a la realitat
"El teatre és una professió que ens surt per totes bandes. No busquem al diari idees per fer teatre, però llegim el diari i parlem de política. El nostre teatre, i el teatre que ens agrada, ha d'estar lligat no a l'actualitat sinó al que passa al món. Ha de servir d'alguna cosa. El teatre té capacitat de fer-nos avançar. És un bé públic. Ha de ser curatiu", defensa López. Com qualsevol espectacle de creació, 30/40 Livingstone ha anat evolucionant des que es va estrenar ara fa un any a Temporada Alta. Ja n'han fet una trentena de bolos en català, castellà i francès i arriben al Lliure -on seran des d'avui i fins el 18 de novembre- en plena forma. A punt per esmaixar.


Fuente: Marta Caballero (el cultural.es)

Una preposición logró que el Festival de Otoño en Primavera, antes conocido como Festival de Otoño, dejara de ser una paradoja en cuestión de nomenclatura. Ahora es de Otoño a Primavera y las críticas empiezan a lloverle por asuntos más complejos, por ejemplo por el hecho de haberse acostado festival y haber amanecido temporada, un largo programa que, además, parece que sus gestores construirán sobre la marcha. Quien lo dirige hace 14 años, el argentino Ariel Goldenberg, elude su responsabilidad y se declara parte de un contexto (la debacle general, entendemos) en el que no puede hacer otra cosa que de la necesidad virtud. Como el sastre de Final de partida de Beckett, anuncia que está tardando mucho en hacer el pantalón, pero que "mire el mundo y mire el pantalón, oiga". Hoy, que arranca el Festival con Zimmermann & de Perrot, su papá lo defiende a pesar de los pesares. 

Ha tenido muy poco tiempo para programar la temporada, porque ha pasado de programar un festival a hacer una temporada. ¿Está satisfecho con cómo va quedando? 
Todavía no hemos anunciado toda la programación, faltan algunas cosas y lo que hay está sujeto a modificaciones. Usted ha descrito bien la dificultad, esto ya es una temporada. Todavía tenemos que incorporar nuevos espacios, como el Teatro de la Abadía y la Sala Pradillo. Ya veremos, no es que estemos muy ricos. Depende de muchas cosas. 

¿Se puede programar bien cuando las circunstancias hacen que a uno le pille el toro de esta manera? Quiero decir, que el festival empieza hoy y se ha presentado sólo una parte de la programación. 
Estoy acostumbrado a que me pille el toro, fue peor cuando pasamos de Otoño a Primavera, porque apenas tuvimos tiempo de reaccionar. Ahora está más repartido. Y, la verdad, prefiero que me juzguen una vez que acabe todo. Hace 14 años que hago el Festival de Otoño y pueden echarme de un día para otro. Si no lo han hecho será que piensan que lo hago bien. 

¿Y usted qué piensa? Lleva 14 años al frente del Festival, ¿no le da nada por el cuerpo al verlo sometido a estos vaivenes? Diría casi maltratado.
Llevo en esto desde que tengo 14 años. He hecho festivales por todos lados y he dirigido los teatros públicos más importantes de Francia. El asunto es seguir teniendo buenas ideas y contactos pero hay otros factores que yo no controlo, los que están ligados al mundo en que vivimos, a España en general y a la Comunidad de Madrid en particular. Dependo de ellos. Lo que no voy a hacer es vender la piel del oso antes de haberlo matado. En eso siempre he sido muy cauto. Estos cambios han sido decisiones que yo no he tomado. Cuando el festival se pasó a Primavera a Otoño el consejero de la época me preguntó si sabría hacerlo y dije que sí, porque ya lo había hecho antes, justo en Madrid, con la Asociación Caballo de Bastos, con la que hicimos un festival de primavera en los años 80. La experiencia la tenemos, llevo 24 festivales en Madrid, 14 del de Otoño. Y yo no usaría la palabra maltrato. Entre no hacer nada y hacer algo siempre es mejor lo segundo. Luego que las cosas salgan mal o bien ya lo veremos. Tal y como está repartido habrá que hacer un esfuerzo promocional mayor y relanzar la máquina. 

Críticas no le han faltado a la decisión de ampliarlo tantos meses.
Por lo que he oído, es una idea que no crea unanimidad pero tampoco provoca sólo rechazo. Diría que al 50 por ciento. A los periodistas que vinieron a la rueda de prensa del otro día pareció gustarles mucho lo que les presentamos. Por otro lado, el festival es una marca, ¿por qué no va a desbordar su tiempo como sucede con el de París, que se amplía por delante y por detrás?

Pongamos que en los últimos años antes de la crisis hubiera habido un espíritu o un leitmotiv que identificara al Festival de Otoño. ¿Ha desaparecido ahora?
El festival fue creado por Joaquín Leguina de cara a la entrada de España a la Comunidad Económica Europea y entonces era un festival eminentemente europeo. Conozco la historia de memoria. Un espíritu... no sé ¿qué mayor privilegio que traer todos los años a Robert Lepage o a Peter Brook? En principio espero a ver qué pasa con esta primera edición pero para ser coherentes habría que tener una segunda a la vista. El criterio es el de lo posible, un factor que ha ido evolucionando de muchas maneras, porque no sólo depende del dinero. Antes había menos espacios escénicos y, por tanto, menos posibilidades, pero también más dinero. Es algo que merece una reflexión más larga.

¿No se ha hablado nada de la próxima edición? Mal asunto.
No, nada todavía. Espero que me lo comuniquen pronto.

Pues vamos con esta. Zimmermann & de Perrot, Angélica Lidell, Heiner Goebbels... ¿con qué nombres está más contento?
Además de los que cita, tendremos a Fabrice Murgia, un belga de 29 años muy prometedor que viene con Exilios, una producción del Teatro Nacional de Bélgica, y Ghost Road, sobre pueblos abandonados. Es un espectáculo al que está asociado La Abadía pero intentaremos llevarlo a la Sala Verde del Canal.Tratamos de adaptarnos a las circunstancias y traer espectáculos novedosos que tengan una implicación en lo que pasa en el mundo de hoy, aunque no es un criterio obligatorio. Como el primero de hoy en la Roja del Canal, un espectáculo con un componente visual muy fuerte que trata de interpelar sobre la igualdad. 

¿Tiene algún nombre más en mente?
En mente tengo un montón de cosas pero por ahora no tengo nada nuevo. Hay muchos directores que me encantaría que volvieran o que vinieran pero no creo que nos dé el presupuesto. No sé cuánto público va a venir por ahora porque promover este evento es más complicado. Si gusta será un poco por el boca a boca. Insisto esto no depende ya de mí, yo soy parte del contexto que me rodea. 


Font: Esteve Carrera (elpuntavui.cat)
Ja s'han posat a la venda les 21.200 entrades de les nou representacions que conformaran la programació del segon Festival Internacional del Circ Castell de Figueres, del 21 al 25 de febrer del 2013. L'aforament total creix en relació amb l'any passat (eren 14.500 entrades) i s'amplien les infraestructures amb la clara ambició d'augmentar l'assistència de públic. Una ambició que Genís Matabosch, promotor i director del festival, justifica pel fet que en la primera edició es van esgotar totes les entrades. “Pocs festivals poden consolidar-se des de la primera edició, i a Figueres ho hem aconseguit”, argumentava ahir Matabosch en la presentació de l'edició del 2013.
La primera novetat serà l'estrena d'una vela, més gran, amb capacitat per a 2.250 persones per cada funció (l'any passat eren 1.450). En total, la superfície dedicada a veles es duplica. I pel que fa a la durada, s'afegeix un dia, ja que aquest any el festival es tancarà el dilluns, amb la gala dels premiats.
Participació privada
El pressupost de l'esdeveniment també creix, i passa dels 295.000 euros del 2012 a uns 440.000. El promotor va recalcar que aquest pressupost prové en un seixanta per cent de capital privat, entre patrocinadors i els ingressos del taquillatge (el preu de les entrades s'esglaona de 10 a 40 euros), del qual es responsabilitza l'entitat privada organitzadora, Circus Arts Foundation. El patronat Costa Brava Pirineu de Girona, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Figueres són les principals entitats públiques col·laboradores. Tant Ramon Ramos, director del patronat, com Xavier Soy, vicepresident de la Diputació, van manifestar ahir el seu suport a un festival que van qualificar de referent cultural pel territori. Però és la ciutat de Figueres la que es beneficiarà més de la consolidació del festival: Marta Felip, regidora de Cultura, va recalcar “l'èxit d'una aposta que ha superat totes les expectatives” i a la qual es vol donar continuïtat. “Volem estirar la dinàmica del festival perquè el circ baixi a la ciutat”, va dir Marta Felip, anunciant actes i exposicions relacionats amb el festival a les escoles, els comerços i els museus de la ciutat. El públic local es cuida, però Genís Matabosch també va deixar clar que el triangle entre Montpeller, Tolosa i Perpinyà ja va ser l'any passat una font d'espectadors que es tornarà a potenciar. En aquest, sentit el festival estrena web (www.festivaldelcirc.com) amb un servei de venda d'entrades propi.

LA XIFRA

440.000
Euros
és el pressupost del Festival Internacional del Circ Castell de Figueres, un 60% del qual prové de capital privat

Espectacles nous a Europa

Cap dels números que es presentaran en el Festival Internacional del Circ Castell de Figueres no s'ha vist mai abans a Europa. Aquesta marca de l'esdeveniment figuerenc –que ja era vàlida en la primera edició– és probablement una de les claus del seu èxit. Genís Matabosch no ha revelat encara el detall de les actuacions del 2013 (la programació definitiva no es tancarà fins a final d'any), però n'ha avançat algunes xifres: uns 60 artistes procedents de 12 països que representaran un total de 22 espectacles. Per tancar aquesta programació, un equip de cercatalents recorre el món per visualitzar atraccions que podrien participar en el festival i que se sumen a les propostes de les companyies estatals de circ que volen fer la seva representació europea a Figueres.


Fuente: Alberto Ojeda (elcultural.es)

La literatura dramática tiene un grave problema en España. Casi se ha dejado de editar textos teatrales en nuestro país. Es la pescadilla que se muerde la cola. Nadie lee teatro porque no hay en circulación, fácilmente accesibles, libros que recojan nuestra dramaturgia autóctona. O no están accesibles ni en circulación porque, más allá de estudiantes, profesionales del sector y académicos, prácticamente nadie tiene interés en leer este género. No es sencillo delimitar la causa de la consecuencia; la consecuencia de la causa. El caso es que los autores de aquí lo tienen muy complicado para que su trabajo se publique en unas condiciones dignas. 


La Fundación Coca-Cola, que en sus estatutos se impone la obligación de ayudar a los sectores culturales más necesitados, está intentando echar un capote a esos autores ninguneados por las editoriales tradicionales. Y podría decirse que también por buena parte de las librerías: es común encontrar la sección de teatro, si la hay, en un rincón mezclada con la de poesía u otras materias con las que la convivencia es mucho más forzada. Con la colección El Teatro Puede, en la que además colaboran la Unesco y la editorial Huerga&Fierro, viene lanzando de 2010 una selección obras contemporáneas escritas por escritores de aquí. No es la única iniciativa en la que esta institución se ha embarcado para reflotar la escena nacional: desde hace cinco años patrocina el Premio Valle-Inclán de Teatro, organizado por El Cultural (en cuya nómina de ganadores se encuentran Nieva, Mayorga, Espert...), y el Buero Vallejo de Teatro Joven. 



En su faceta como editora, la fundación ha editado diez títulos (a un ritmo de cuatro cada año), firmados por Lluïsa Cunillé, Francisco Nieva, Diana de Paco, José Luis Alonso de Santos, José Sanchis Sinisterra, Paloma Pedrero, Antonio Álamo y Laila Ripoll. Todos, incluidos las dos últimas incorporaciones, Jerónimo López Mozo y Eduardo Galán, conforman una heterogénea panorámica de nuestra creación escénica. El primero con Cúpula Fortuny, donde recrea el proyecto teatral que Rivas Cherif (director de escena y del Teatro Español durante la República) desarrolló en las cárceles franquistas. El segundo con Maniobras, un retrato del abuso de poder a partir del caso concreto (y real) de una mujer soldado víctima del acoso de un superior. 


"Es algo deliberado", explica a El Cultural Juana Escabias, responsable de la colección, presidenta del Comité de Teatro de Unesco Comunidad de Madrid, novelista y también autora teatral. "Estamos intentando combinar todos los estilos, todas las generaciones y registros, para dar una visión lo más completa posible. Y todos son textos inéditos". La intención es que la selección siga engordando con más obras de dramaturgos nacionales vivos. Son ya más de 15.000 los que circulan por todo el mundo gracias a esta iniciativa. Y es que la Fundación se preocupa de que lleguen a todos los Institutos Cervantes radicados en el exterior, así como a las bibliotecas de la Asociación Española de Cooperación Internacional (AECI)."Estamos en los seis continentes", advierte Escabias, plena de satifación por el logro. 


De cada obra se hacen tiradas de alrededor de 2.000 ejemplares. Unos 1.800 se distribuyen gratuitamente, en los centros citados, y entre los medios de comunicación, escuelas de teatro, facultades... El resto se distribuye por el cauce tradicional, a través de librerías y con un fin comercial. Este sistema es uno de los aspectos más positivos de esta colección en opinión de Jerónimo López Mozo, premio Nacional de Literatura Dramática en 1988: "Es su punto fuerte, porque permite que tu trabajo llegue a muchos sitios dispares, algo que abre la posibilidad de que el texto acabe montándose sobre un escenario". En su larga experiencia en el mundo del teatro, López Mozo ha vivido como testigo directo el paulatino desinterés por la lectura del género al que se viene entregando desde hace tantos años. "Antes sí se leía. Había colecciones específicas, como la Alfil, que tenían muchos seguidores, pero esa época se ha terminado". 



Ahora también pasó la época del pelotazo en que instituciones públicas (ayuntamientos, en particular) concedían premios teatrales, con dotaciones nada desdeñables y luego editaban tiradas de las obras ganadoras que se quedaban cogiendo polvo en almacenes municipales. Es un fenómeno lamentable que ya ni siquiera se da. En la actualidad no dan premios, ni dinero, ni publican libros. 



En este contexto resulta indispensable que alguien ofrezca una tabla de salvación a los autores dramáticos. Puede pensarse, con cierta lógica, que una obra de teatro, más que leerse, lo que interesa es verla representada. Claro. Pero para que llegue a encarnarse sobre las tablas los textos originales, que son la primera piedra en la construcción de ese objetivo, deben pasar de mano en mano, deambular arbitrariamente por los lugares y en las compañías más dispares, para que se incrementen sus oportunidades de cristalizar en un espectáculo. 



Hay, de todos modos, una razón más importante para la escritura dramática quede fijada (impresa) que apunta a este suplemento Eduardo Galán: "Una colección así mantiene la memoria histórica teatral de principios del siglo XXI. La dramaturgia de hoy, si no, podría diluirse en el tiempo". 

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
ESPAI LLIURE

La factoria de la Flyhard no para de fer èxits un darrere un altre. Al juliol passat en plena voràgine del Grec ens trobaven aquesta petita joia que ha tingut una segona oportunitat al recuperat Espai Lliure. Ben és cert que passar d'una sala com la Flyhard de gairebé 40 butaques a l'Espai Lliure amb més de cent, l'obra perd proximitat i el grau d'angoixa es veu minvat. Però Litus segueix funcionant i emocionant als espectadors.

La majoria del públic és jove, fet positiu que al menys un cert tipus de teatre convoqui a part de la nova generació d'espectadors. Ho cert és que és una obra força generacional, ideal pels Peter Pan que s'aproximen als trenta o que ja visquin en aquesta dècada. Segur que hi ha persones majors que l'entenen, però a d'altres que no comparteixen univers els pot xocar.

El germà del Litus reuneix als 5 amics per entregar-les una carta que el seu germà va deixar-li abans de morir. A partir d'aquí l'espectacle serà una muntanya russa emocional que passa del riure al plor en qüestió de segons i que no deixa a cap espectador indiferent. Havent vist les dues versions, a la Flyhard amb l'Anna Alarcon enlloc de la Sara Espígul i el Jacob Torres enlloc del Sergi Torrecilla es poden observar els canvis que ha tingut el muntatge. A la versió Flyhard tot era més intens, també perquè l'Anna Alarcón és més intensa que la Sara Espígul que és més dramàtica però des d'una aparent tranquil·litat. El mateix succeïx amb el Sergi Torrecilla que resulta un personatge més introvertit que el Jacob Torres.

L'escenografia és la mateix, però amb més amplitud que aporta aquest espai. El text ha canviat, perquè a la Flyhard els moments de riure estaven concentrats al principi del muntatge. A l'Espai Lliure el text s'ha destensat i es pot riure ben bé fins a gairebé el final de l'obra. Tots els personatges aporten a l'obra un toc de comicitat però sense dubte el millor és el David Verdaguer, que arrenca les riallades més grans.

Marta Buchaca s'ha posat el llistó molt alt per la seva propera obra i ha entrat amb pas ferm com una de les dramaturges que cal seguir de ben a prop. Ens cal més teatre com aquest: proper, honest, amb un bon text i uns bons actors que el sàpiguen defensar. Ni més ni menys.

LITUS

by on 16:52
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER ...
Font: Laura Serra (ara.cat)

Gemecs, cops, friccions, estiraments, respiració. L'entrada a l'exposició Arts del moviment. Dansa a Catalunya (1966-2012) és gairebé dolorosa. Es pot sentir el so dels ballarins quan estan a escena, sense distància, sense música. El cor de la mostra que obre avui l'Arts Santa Mònica és la instal·lació De cos present del cineasta Isaki Lacuesta. Recorda un gran absis negre però amb les parets forrades per set pantalles gegants. En aquest temple hi ballen set dels grans coreògrafs-ballarins contemporanis catalans: Sol Picó, Andrés Corchero, Cesc Gelabert, María Muñoz, Thomas Noone, Àngels Margarit i Marta Carrasco. "Són set solos però, segons amb la distància amb què els mires, no estan tan sols. Tenen disciplines i cossos molt diferents, però segons com sembla que dialoguin i al cap de tres minuts ja semblen antagònics -explica Lacuesta-. Andrés Corchero em fa pensar en Buster Keaton i Sol Picó en Charles Chaplin", imagina.
Són ballarins amb personalitats molt marcades i molt diferents, una demostració de "la realitat calidoscòpica de la dansa feta a Catalunya", explica Joaquim Noguero, comissari de la mostra juntament amb Bàrbara Raubert. Els dos comissaris han trigat quatre anys a donar forma a l'exposició, que recull vídeos i fotografies històriques, moltes mai vistes, peces de figurinisme, projeccions de nova creació i, fins i tot, les llibretes on ballarins com Gelabert, Carrasco o Carles Salas descriuen les seves coreografies. El muntatge sintetitza cinc dècades "d'una disciplina que ha jugat un paper central en el cànon de la modernitat a Catalunya", deia ahir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.
Dels Ballets Russos a Brossa
L'elecció del 1966 com a punt de partida respon a la data en què es va representar l'acció-espectacle Suite bufa , una obra de Joan Brossa i Mestres Quadreny amb Carles Santos, Anna Ricci i la ballarina Terri Maestros. "Representa el trencament amb el que se suposava que havia de fer cada actor de l'escena i ni tan sols es va presentar en un teatre sinó a la Ricarda, un espai racionalista d'avantguarda. La Suite bufa va ser un punt d'inflexió, la primera obra catalana de gran radicalitat i rigor. És un esperit que després ha sigut una constant en la dansa, el de buscar noves vies, la confluència de diferents àmbits", explicava Raubert. En aquella mateixa època es podia veure Ronda de mort a Sinera d'Adrià Gual, Josep Ferran marxava a treballar a l'estranger, la companyia de Merce Cunningham arribava a Sitges (el cartell el va fer Joan Miró), obria l'escola d'Anna Maleras, que amb Cesc Gelabert, Heura, l'Espantall o Ramon Solé començaven una obertura i una explosió imparables.
Així comença la zona central de la mostra, que han anomenat amb una part del cos: el tronc . Però Raubert i Noguero han rebobinat per buscar els antecedents a la dansa d'avui. Els peus els han trobat en les danses dels esbarts, el flamenc, el ballet clàssic o el cabaret. Fins i tot aquestes disciplines van patir una transformació radical al llarg del segle XX. L'aparició dels ballets russos, les danses lliures i la rítmica van suposar una revolució per la seva modernitat i ballarins com Joan Magrinyà, Joan Tena, Carmen Amaya, Vicente Escudero o l'Esbart Verdaguer es van deixar influenciar. "Als anys 70 hi havia la necessitat de matar el pare. Els creadors es pensaven que res no els unia a la generació anterior, però l'esperit no era tan diferent", assegura Noguero. En el fons, en la primera meitat del segle "ja hi havia un intent de modernitat", diu Raubert.
Qui és qui: de la A a la Z
Arts del moviment és exhaustiva fins al punt que enumera totes les companyies que estan i han estat en actiu en les últimes dècades, cita els espais de creació, els festivals, les entitats que formen l'ecosistema de la dansa. El visitant té hores i hores per gaudir d'una tasca ingent de recopilació d'informació en format text, imatge i audiovisual. Isaki Lacuesta també s'ha ocupat d'enregistrar una quinzena d'entrevistes a personatges significatius -TV3 s'ha interessat a fer-ne un documental.
Al segon pis del Santa Mònica hi ha la resta de l'esquelet de l'exposició. Per dibuixar els rostres , els comissaris i Ester Vendrell han elaborat un gran arbre genealògic de la dansa a Catalunya, on connecten més de 200 agents (companyies, plataformes, escoles). Els grans absents de l'exposició, reconeixen, són els ballarins, els gestors i els productors, però per això han organitzat un programa d'activitats on hi ha des de visites ballades, mostres de dansa, un cicle de converses de creadors i tallers familiars.
L'últim apèndix de l'exposició són les mans , una mostra de les interseccions de la dansa amb totes les altres arts i de diferents artistes entre si. Està ordenat en forma de diccionari de la A de Frederic Amat fins a la Z dezapateado , passant per Dalí, fotografia, Guasch, hedonisme, Miró, Perejaume, tecnologia, entre altres noms propis i conceptes.
Les singularitats catalanes
Si un metge observés una radiografia de tot l'esquelet de la dansa catalana del segle XX, hi trobaria quatre trets distintius. Noguero enumera la voluntat de ruptura i la mirada a les avantguardes; un sincretisme vital que s'explica perquè "la dansa catalana ha sigut una filla bastarda, que no ha tingut escola ni li han llegat casa, i sense una estructura això ha fet que tinguem la sensació de començar de zero mil vegades" tot i que alhora això ha permès "que hi hagi convivència d'estils" perquè cada coreògraf ha buscat el seu camí; la interdisciplinarietat; i el cosmopolitisme. L'Arts Santa Mònica dóna visibilitat a un sector molt malalt per la crisi. Conèixer-lo pot contribuir a fer-lo millorar.


Font: Laura Serra (ara.cat)
Igual com els salmons circulen contra corrent, el Mercat de les Flors vol contribuir amb el cicle Salmon a trencar inèrcies i despertar la curiositat de l'espectador mitjà. Però és que el salmó s'entesta a anar riu amunt per pondre els ous i tornar al mar, un símil amb el viatge que molts artistes han de fer a l'estranger a les beceroles de la seva carrera. Sota aquest paraigua amb un nom de peix tan escaient, el Mercat de les Flors presenta un festival que inclou 11 companyies independents nacionals i internacionals.
La majoria de noms provenen del projecte modul-dance , una xarxa internacional que lidera el Mercat de les Flors amb el suport del programa Cultura de la Unió Europea que pretén impulsar nous talents, fomentar la investigació i generar connexions artístiques entre diferents centres de creació. Les 22 principals cases de dansa europees han fet la selecció de noms com Mizar Martínez, Sònia Sánchez, Lost Dog, Jakob & Pieter Ampe, Umma Umma Dance i Manuel Rodríguez, Tania Carvalho, Helena Franzén i La Zampa, la majoria força desconeguts a Catalunya.
El Mercat, però, ha aprofitat l'exhibició d'aquest cicle del 31 d'octubre a l'11 de novembre per afegir-hi artistes locals amb característiques similars. Elena Carmona, coordinadora de la fàbrica de creació d'El Graner, és qui ha apostat per creadors com Daniel Abreu, Eulàlia Ayguadé i Patricia Caballero.
"Hi ha obres més ballades, d'altres de més experimentals, d'altres de més humorístiques o d'altres de més dramàtiques", explicava Francesc Casadesús, director del Mercat. La diversitat és un dels emblemes de la mostra. Cada vespre hi haurà doble o triple sessió per assaborir un ventall molt ampli de creacions.
El tret de sortida el donarà Mizar Martínez, que presentarà la feina que ha fet en residència al Centre Nacional de Dansa de Tolosa: "He treballat conceptes abstractes dins del cos de la ballarina i el resultat és un solo amb llum, ja que interactuo amb un llum d'aranya de dos metres que està penjat al sostre", explicava ahir. Sònia Gómez mostrarà El plec , on investiga en les noves formes d'ensenyar, crear, compondre i transmetre el flamenc. En la mateixa nit actuaran els Lost Dog, que arriben a Barcelona amb l'espectacle Home for broken turns inspirat en el Pirandello Sis personatges a la recerca d'autor . Un repartiment internacional d'artistes de companyies de teatre físic i dansa reconegudes a tot Europa coincideixen en aquest circ decrèpit amb molt humor negre.
El següent tàndem el componen el canari Daniel Abreu i el seu solo Cabezaamb els germans Ampe de Burundi. Els dos intèrprets es passen comptes l'un a l'altre per intentar dirimir disputes del passat.
Després vindran Manuel Rodríguez i Eulàlia Ayguadé, dos artistes que han fet residència a El Graner. Ayguadé és un dels casos paradigmàtics que el Mercat vol donar a conèixer al públic local: és una ballarina catalana que fa vuit anys que balla amb la companyia britànica d'Akram Khan i l'any passat va ser nominada als Premis de la Crítica de Londres. Actuaran la mateixa nit que la sueca Helena Franzén, "que seria equiparable a Àngels Margarit", deia Casadesús. I tancaran el cicle dos extrems: el solo de Patricia Caballero i els vint artistes que dirigeix Tania Carvalho.


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
El dramaturg Guillermo Calderón (1971) és dels que pensa que la primera presidenta socialista després de la dictadura, Michelle Bachelet, no va fer tots els deures que li tocava durant el seu mandat. Aquesta recriminació, a ulls de l'espectador, es converteix en una mena d'homenatge dolorós (“es veu que sóc més Bacheletista del que creia”) que serveix de vacuna per a la “ràbia” del retorn de la dreta després de Bachelet. Al cap de dos anys, representant-la als centres de tortura xilens i a teatres d'arreu de l'Amèrica Llatina i molts països d'Europa, desembarca demà a Catalunya. Villa+discurso es representa a La Planeta dins del Temporada Alta com una de les perles arribades de l'altra banda de l'Atlàntic.
L'autor i director xilè va escriure, el 2009, un discurs en què ell li fa dir a ella tot allò que hauria volgut sentir en el seu discurs de comiat i que ella no va dir, probablement pel seu temperament d'estadista. Aquell Discurso necessitava un díptic que el completés, que ajudés a situar l'espectador Bachelet com a víctima en els centres de tortura. Villa és el que contextualitza: tres noies, que representen diversos corrents de la societat xilena discuteixen què cal fer amb Villa Grimaldi, el que va ser el principal centre de tortura i extermini de Pinochet i que avui és una casa amb jardí, massa bonic tot plegat per poder imaginar quines atrocitats van succeir en aquelles parets. Les tres veus discordants acaben arribant a un consens, tot i que no és clar. A Discurso, les tres veus ja formen part d'un mateix discurs: és una Bachelet triplicada que ajuda a evidenciar les contradiccions d'una socialista que va haver de reprimir una revolta d'indis maputxes o que va haver de combregar amb el liberalisme capitalista.
En la versió original, els dos monòlegs a tres veus es completen amb l'opció de visitar els centres (molts d'ells tancats perquè encara no s'ha resolt encara què fer-ne). Calderón està interessat a comprovar com ressonen les conseqüències de les dictadures a Catalunya, on també continua viva la ferida oberta per culpa d'una Transició (del franquisme a la democràcia actual) pactada. A Europa, on es programen aquestes peces en sales de teatres, el discurs perd en força emotiva, però s'enlaira la vessant més cerebral dels punts de vista d'una societat avui encara fortament dividida.Calderón no accepta la valoració política: el sistema judicial ha de sentenciar contra els autors materials dels crims. Ell exigeix que també es castiguin els autors intel·lectuals de les violacions dels Drets humans. No fer-ho “és un fracàs de la democràcia”, remata.

Bachelet dolorosa

by on 16:16
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) El dramaturg Guillermo Calderón (1971) és dels que pensa que la primera presidenta socialista des...

AUTOR: RUBÈN MONTAÑÁ i TONI SANS
AUTOR MÚSICA: ARTHUR SULLIVAN
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: LALI CAMPS, ANNA ALBORCH, RUBEN MONTAÑÁ, ALBERT MORA, MARIA SANTALLUSIA, TONI SANS, FRANCESC MORA (piano)
DURADA: 1h 40 min
PRODUCCIÓ: EGOS PRODUCCIONS
CLUB CAPITOL

Ruddigore o la nissaga maleïda és un bon exemple de com fer un musical sense grans pressupostos però amb les idees força clares i amb unes bones interpretacions tot és possible. Després de passar per diversos teatres de Barcelona, fins al 4 de novembre s'ha instal·lat en el Club Capitol.

Sense escenografia, només parets negres, per allò d'anar a conjunt amb els seus terrorífics personatges i uns quadres i una catifa vermella a la segona part. Però no us penseu, no hem vingut a passar por, sinó a riure. Amb els seus divertits i rocambolescs gags que intercalen entre cançó i cançó.

Però això és un musical i la música i les lletres són el millor de l'espectacle. Meravellosament teixides en el conjunt del muntatge i amb unes veus de primera. 

Egos Teatre tornar a recrear un atmosfera pròpia només amb interpretacions i veus extraordinàries. No cal grans posades en escena, només talent, i d'això a aquesta companyia en sap. Felicitats!


Fuente: Manuel Cuéllar (elpais.com)
El día que hallaron a Michael Jackson muerto en su lujosa mansión de Los Ángeles, en otro lugar mucho más modesto de la ciudad, una joven de 28 años recibía la noticia “como un shock”. Davi Lorenzo, así se llama esta mujer nacida en Murcia, que ahora tiene 31 años. Lo cuenta en el O2 Arena, uno de los grandes auditorios de Londres, horas antes de que se produzca el estreno europeo del espectáculo Michael Jackson, The Inmortal con la firma del Cirque du soleil, -el estreno mundial ocurrió el 2 de octubre de 2011 en Canadá-. Ella es bailarina y uno de los más de 60 artistas que participan en este gigantesco espectáculo que llegará a Madrid el próximo 26 de diciembre.
Cuatro meses antes de morir a los 50 años, Michael Jackson anunció, ante un auditorio de casi 20.000 personas, su intención de ofrecer 10 grandes –y últimos- conciertos en la capital del Reino Unido. Serían monumentales, con escenografías nunca vistas e incluirían canciones inéditas que el músico tenía guardadas desde hacía tiempo, al menos desde el lanzamiento de su último disco de estudio Invincible en 2001, durante ocho años de silencio creativo. Iba a ser algo tan grande que sólo cabría en la enorme cúpula del milenio, bajo la que se esconde el O2 arena y se titularía, premonitoriamente, This is it. Lorenzo acudió a las audiciones para formar parte del cuerpo de baile de aquel espectáculo que sería recordado para siempre. No logró pasar las pruebas. Tal vez por esta razón su presencia en The Inmortal es para ella “absolutamente emocionante”. También, porque esta noche subirá al escenario en el mismo local en el que Jackson no pudo levantar aquella gira con la que acabar su carrera en la cúspide.
Dinamarca, Suecia, Finlandia, Rusia, Alemania, Austria, España, Hungría, la República Checa, Suiza, Bélgica, y Portugal recibirán este espectáculo concebido como si se tratara de un concierto de rock al uso; pero la noche del pasado 12 de octubre en el O2 arena fue especialmente emotiva. El espectáculo, en resumen, es como era el propio Michael Jackson: grandilocuente, lleno de ritmo, en ocasiones furioso, lascivo y frenético; y en otras, blando, cursilón e infantil. Todo realizado al milímetro para honrar la mejor de las memorias del desaparecido rey del rock. Un repaso por su vida, sus preocupaciones por el medioambiente y la felicidad de la infancia, la genialidad de sus coreografías y, sobre todo, el carisma de un hombre que desapareció demasiado pronto. Casi un par de horas que satisfarán, y mucho, a los fans de Michael Jackson y en las que no se menciona, ni de pasada, ninguno de sus graves problemas tanto con la justicia como con su propia personalidad en muchas ocasiones atormentada y autodestructiva. Todos esos episodios se evaden en favor de la grandeza del rey y del espectáculo.
El sello del Cirque du Soleil también está en cierto modo aplacado enThe Inmortal. Que nadie espere los mejores números circenses a los que nos tiene acostumbrada la compañía canadiense. Los hay y son bellos y sorprendentes, -cómo el ballet aéreo que protagonizan dos acróbatas-cisnes; o la impresionante danza sobre barra fija que desafía todas las leyes de la física- pero no dejan de incrustarse dentro del espectáculo como meros momentos complementarios. The Inmortal es fundamentalmente baile, música, atmósferas, luz y proyecciones. Michael Curry, que iba a ser uno de los diseñadores de escenografía y atrezzo para la -tristemente nunca puesta en pie- gira This is it, firma la monumentalidad de este show. Rampas, ascensores, pasarelas, cientos de focos, rayos láser, efectos y, sobre todo, pantallas de led gigantes y móviles, con una superficie total mayor a la de una cancha de baloncesto, en las que se proyectan imágenes del ídolo y otros vídeos realizados al efecto. Corazones encendidos y lamparitas, muchas lamparitas, ponen el toque más comercial y ñoño a un asunto que obviamente hay que tomarse como lo que es: un circo.
El peso del espectáculo se centra en el espíritu, la voz, la imagen y el legado coreográfico del propio Jackson. La dirección musical corre a cargo de Greg Phillinganes, que trabajó con Michael durante más de 25 años y que ha reunido una potente banda capitaneada por Jonathan “Sugarfoot” Moffett, que fue baterista del músico durante 30 años. Lo cierto es que musicalmente The Inmortal sorprende gratamente en comparación con el disco, desde el divertidísimo y arrasador número con ABC de The Jackson 5, hasta la perfección coreográfica y de ejecución de los bailarines cuando suenan Smooth Criminal, Beat it oMan in the Mirror. Los casi 60 temas que se utilizan en el espectáculo están debidamente retocados o remezclados para lograr un ritmo trepidante, aunque decae en ciertos momentos del principio de la segunda parte, para estallar frenéticamente en un final apoteósico. Esas 60 canciones son las justas y suficientes para dejar satisfechos a los fans de Michael Jackson. Tal vez los más acérrimos puedan encontrar este homenaje aberrante, pero visto lo visto en el O2 arena londinense, el éxito está más que garantizado.
Y el pilar que soporta ese peso es, sin duda, un cuerpo de baile perfectamente elegido y espectacularmente dirigido por una decena de coreógrafos, entre los que destaca Travis Payne, que trabajó también con Jackson y que atendió a los más de 60 periodistas invitados a Londres para el estreno europeo del show. “Estoy seguro de que Michael habría hecho otro espectáculo, pero también de que estaría muy, muy orgulloso del resultado. Los ensayos han sido muy intensos y se nota cuando uno acude a ver el show”. Davi Lorenzo, la única española embarcada en este macro-concierto-circo, sí que tiene clara una cosa: “Hemos repetido hasta la saciedad los movimientos que inventó Michael, pero bailar como él es sencillamente imposible”.


Font: Ausiàs Bermell (elpuntavui.cat)
Aquesta experiència novella que llança el grup de Teatre el Micalet, proposa als espectadors poder participar d'un muntatge acompanyant als actors pels diferents ambients del teatre i sentir-se amb ells a la deriva.
El grup resident vol transmetre la mateixa sensació que una persona té quan arriba a una ciutat desconeguda per primera vegada o quan s'aprèn a conduir o quan s'ha begut massa o puges a un avió per primer cop.
El Teatre Micalet proposa tots els dimarts al seus espectadors fer-los sentir a la deriva amb l'espectacle Chicharras i, en un recorregut per les diferents estances del teatre, aniran, a poc a poc, descobrint una història.
Chicharras és música en l'escenari, rebombori en els camerinos i en els passadissos, i soroll d'una companyia d'artistes amb ganes de sobreviure siga com siga i per damunt de qui siga.
El muntatge, escrit i dirigit per Manolo Maestro, ha sigut creat especialment per a aquest cicle de dimarts al Micalet i està interpretat per María Almudéver, Carlos Amador, Cristina Fernández, María Maroto i el propi Manolo Maestro.
Amb tots ells els espectadors coneixeran una nova manera de fer i veure teatre. Dimarts a la deriva comença a partir del dimarts 30 d'octubre en dos funcions a les 19h i 20.30h. Resulta imprescindible fer la reserva prèvia perquè la proposta va adreçada a un màxim de 35 persones per sessió.

TEXT i INTERPRETACIÓ: TONI GOMILLA
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
DURADA: 55min
PRODUCCIÓ: PRODUCCIONS DE FERRO
LA SECA-ESPAI BROSSA

Després de ser un èxit a Mallorca i de mil i una recomanacions, vas a veure Acorar amb les expectatives tan altes que penses que no es compliran. Doncs, s'han vist superades. Acorar és un sospir, un monòleg de menys d'una hora on les tradicions mallorquines es donen cita amb la modernitat dels nostres dies.

El text no deixa canya dreta, amb l'excusa de la típica matança del porc, es fa un recorregut per les imatges comunes que tots pensem quan algú ens anomena Mallorca: alemanys, repàs polític (PP-PSOE, independència, Catalunya), el paper de la dona, lo nostro.

Sense gairebé alè, Toni Gomilla encadena frase rere frase, pensament rere pensament i no s'oblida de ningú. Del jovent que perd les tradicions i només es preocupa de lo superficial i tecnològic, dels homes de ciutat que nomenan lo de sempre com: autòcton, biològic, ecològic...

Meravellosa interpretació de Toni Gomilla de principi a fi, calibra i mesura tot els tons, fa riure, emociona i fa que l'espectador visqui el text al mateix temps que ell i amb la mateixa intensitat. Acorar és una autèntica delícia pels sentits, que no només s'alegren de sentir el salat, sinó que la precisió de cada paraula et convida a un viatge de final desconegut.

Posada en escena nua, una cortina/llençol grisenc de fons i tres projeccions que ajuden a augmentar la sensació d'angoixa que es viu durant tota la funció. Estem matant al porc i desossant la societat i vida mallorquina. Acorar és un dels millors exemples que per fer un bon muntatge només es necessita un bon text i un gran actor. La resta són afegits que sobren.

"Les paraules diuen com som i qui som" per tant més d'un hauria d'escoltar aquest monòleg per recordar-s'ho. Avui s'acomiadarà pel moment de Barcelona amb totes les entrades exhaurides. Ens ha sabut a poc un mes d'estada. Joies com aquest Acorar hauria de romandre molt més temps entre naltros. 

ACORAR

by on 13:42
TEXT i INTERPRETACIÓ: TONI GOMILLA DIRECCIÓ: RAFEL DURAN DURADA: 55min PRODUCCIÓ: PRODUCCIONS DE FERRO LA SECA-ESPAI BROSSA ...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Quan Sergi Belbel va llegir La bête es va posar les mans al cap: ¿una obra d'un autor nord-americà, escrita en vers, situada al segle XVII, terriblement còmica i que planteja el debat entre alta cultura i entreteniment? David Hirson la va escriure el 1988, amb 29 anys, i sense cap padrí va aconseguir que aquest prodigi literari arribés a les cartelleres de Broadway el 1991, on l'obra va viure una reestrena a Nova York i a Londres el 2010 -a més d'arribar a altres ciutats del món i assolir un tou de premis-. Belbel va triar l'espectacle perquè obrís la seva última temporada al Teatre Nacional: s'acomiada dirigint un text que reflexiona sobre els principals dilemes que ha hagut de dirimir durant aquests set anys al càrrec.
Teatre culte o comercial?
Comença La bete i el conflicte és evident: el príncep Conti (Abel Folk) exigeix que el comediant Valere (Jordi Bosch) entri a la companyia estable que ell paga i que dirigeix el refinat Elomir (Jordi Boixaderas). El director s'hi nega perquè no pot suportar la pedanteria, burriqueria i verborrea -té un monòleg de quasi mitja hora!- del còmic. Però n'hi ha que no suporten com de petulants, incomprensibles i críptiques són les obres d'Elomir. "Com a escriptor, jo tinc una personalitat dividida: m'atrauen tots dos, el gust popular i el selecte. A La bete hi ha un impuls de jugar amb els dos extrems d'aquesta personalitat i això dóna l'ambivalència de l'obra. És molt difícil fer un tall entre aquests dos extrems per determinar què és alta o baixa cultura. L'obra vol unir els dos mons", afirma Hirson. "En una Sala Gran del TNC jo he pretès fer un equilibri, agafar textos de la literatura dramàtica nostra i universal, però presentar-los de manera que convidin a tenir asseguts de costat un catedràtic de filosofia i una dona que ven peix al mercat. Hi ha autors que ho han aconseguit", assegura Sergi Belbel.
Vendre's o voler agradar?
Al final de l'obra, però, sembla que les dues postures són irreconciliables. "Aquí apareix la grandesa del text, perquè el discurs va més enllà del teatre i parla d'actituds humanes i polítiques. Diu que el món està regit per imbècils i afirma: «No es pot negociar la pròpia autonomia!» -exclama el director-. I planteja fins a quin punt estic disposat a vendre'm, i fins a quin punt no vendre'm també és una actitud cretina. A mi m'han dit tantes vegades que m'he venut!", es queixa Belbel. Per això remarca la paradoxa del seu currículum: "Sóc filòleg, conec els clàssics grecs i francesos, tinc les meves lectures fetes. Vinc del medi intel·lectual. Però el meu primer mestre, que va ser Sanchis Sinisterra, ja m'ho va dir: «El teu problema és que vols agradar». Però és que mai he concebut el teatre com una cosa per triomfar quan sigui mort. La gràcia del teatre és la immediatesa, i si fas una cosa i no l'aplaudeixen, jo em sento fracassat", raona Belbel.
Escriure, per a qui?
"La cultura americana està molt orientada al consumidor, és molt pràctica, i fer qualsevol cosa que no tingui per objectiu guanyar-te un gran públic va contra corrent. Has de viure amb això", diu el dramaturg novaiorquès. La preocupació pel gènere és secundària: "Sempre és un Everest. No saps com respondrà l'audiència. I amb una comèdia és molt més fàcil de veure si tens el públic amb tu o no", exposa. Els riures ho diuen tot. "El meu objectiu quan escric sempre és guanyar-me tothom. No em tanco en una habitació i escric per a mi, però tampoc no puc ficar-me al cap del públic. Només puc fer-ho escrivint una cosa que m'agradi i esperant que coincideixi amb el gust popular", diu l'autor de La bete .
"Quan comences a escriure, el jo passa per davant i, a mesura que vas fent teatre, has de recol·locar l'ego. El teu maldecap no ha de ser necessàriament el dels altres. Has de trobar un maldecap teu però que els altres també se'l sentin seu. És, de nou, buscar un punt d'equilibri entre els teus interessos i els de la gent. Això fa que, a mesura que escrius teatre, vagis abandonant idees pel camí", descriu el director del Nacional.
Una crítica o un atac?
Belbel i Hirson comparteixen generació -estan a prop dels 50 anys- i la professió de dramaturgs. Però mentre que Hirson només ha escrit dues obres en dues dècades - La bete i Wrong mountain -, Belbel en té una trentena al currículum. També comparteixen atacs furibunds de la crítica als seus inicis. L'obra els dedica alguns alexandrins, als crítics: "Són tan meticulosos que no s'hi valen trucs, ells parteixen la poma i ensenyen els cucs".
En la primera estrena de La bete , una mala crítica fulminant del New York Times va fer acabar la representació precipitadament. Belbel, en canvi, havia tingut molt d'èxit en les primeres estrenes, però quan va pensar "ja sóc autor" i va fer la primera obra personal allunyada de Beckett i Sinisterra, Carícies , el van destrossar -però en canvi va iniciar la seva carrera internacional-. Per a tots dos va ser un gran aprenentatge. "Els crítics són necessaris, formen part de l'ofici, però la immediatesa els traeix. Només cal mirar les pestes que van dedicar a Madame Bobary ! Si l'opinió del crític és una opinió, és collonut, però no si ho fan passar per dogma", diu Belbel. "Si fas qualsevol cosa en la vida pública, et criticaran. Quan ets jove hi pares molta atenció i caus en l'error de prendre-t'ho personalment. Després veus que és part del procés. La bete va tenir el problema que era exòtica i inesperada. Jo em vaig pensar que la mala crítica era la fi, i en realitat era el principi".
Ser lliure o tenir un bon sou?
Un altre dels dilemes que planteja l'obra li escau respondre'l a Belbel. El príncep retreu al director de la companyia estable que, després de dos anys a la cort, s'hagi domesticat i no sigui radical. I el director ha de decidir si renuncia als seus ideals a canvi de no haver de tornar a la vida mal pagada i nòmada de l'artista. "Jo fa set anys que sóc aquí i no he escrit cap obra! -diu Belbel-. Aquesta estructura ha absorbit una part de mi, però mai he pensat que fos el meu teatre. No me n'he apropiat". Hirson hi afegeix una visió interessant: "Per a un artista és més fàcil no comprometre't si treballes sol. Si tens una companyia, tens més reponsabilitats, fins i tot polítiques, i no només has de pensar en les conseqüències que té per a tu el que decideixes, també què significa per a tots". Potser per això Sergi Belbel s'identifica amb el príncep de La bete . Hirson no: a mi no m'agrada l'Elomir, però sé que està dins meu; sóc crític amb el Valere, però també sóc jo, i també sóc el príncep. Escriure havia de servir per saber què penso d'aquests temes i la resposta és: «No n'estic segur»".


Font: elpuntavui.cat
El govern espanyol reduirà un 63,87% les aportacions destinades el 2013 a equipaments, activitats i festivals catalans vinculats al sector cultural, segons dades de la conselleria de Cultura de la Generalitat, a la llum dels pressupostos generals per a l'any que ve. L'ajust, que la Generalitat qualifica “d'abandonament pressupostari”, s'ha fet evident en els fons que rebia Barcelona per la seva condició de Capital Cultural que el 2011 van ser de 9,5 milions, aquest any eren de 3,5 milions i per al pròxim any la partida ha estat suprimida del tot.
Per a 2013, la participació estatal també ha desaparegut del Festival de Peralada -que ha sigut de 62.370 euros el 2012-, del de Porta Ferrada -73.070 euros el 2012-, Torroella de Montgrí -59.400 euros el 2012- i el Temporada Alta -89.000 euros el 2012-.
El Festival Grec també s'ha quedat sense recursos estatals per a la seva edició de l'any que ve, tot i que fonts de l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) han explicat que la partida -que aquest any ha estat de 104.000 euros- suposava el 3% del total, per la qual cosa el consistori buscarà suplir aquesta falta de finançament.
La companyia d'Àngel Corella i el Saló del Còmic també s'han quedat sense recursos del ministeri, després de rebre 84.950 i 30.000 euros aquest any, respectivament. En el cas de la Sala Beckett els fons també han caigut en la seva totalitat, el que compromet la viabilitat de la programació de l'any que ve, segons ja s'ha apressat a destacar la sala, i en el cas del Teatre Romea i el Consorci de rehabilitació de teatres la partida ha baixat un 62% respecte a fa dos anys.
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) rebrà l'any que ve 341.340 euros del ministeri, el que significa un 55,18% menys en relació amb el 2011, i la Fira Tàrrega obtindrà, amb 75.000 euros el pròxim any, un 25% menys de diners respecte a fa dos anys.
Grans institucions
Per la seva banda, les partides econòmiques dels grans museus, auditoris i teatres que es troben a la capital catalana veuran reduïdes les aportacions del govern espanyol en un 45,61% de mitjana el pròxim any, respecte fa dos anys quan en total van rebre 20,5 milions euros. L'any passat van passar a tenir 17,2 milions euros, mentre que el 2013 els comptes baixaran a 11,2 milions d'euros, i el Mercat de les Flors n'és l'escenari més afectat amb una caiguda del 62,50% en dos anys -363.000 euros el 2013-, seguit pel Palau de la Música, amb una caiguda del 60% -190.510 el 2013-.
Al Gran Teatre del Liceu la baixada de l'aportació és del 42,59% en dos anys, passant de l'aportació d'11,96 milions el 2011 a la de 6,87 milions el 2013. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la retallada ha estat del 37%, la qual cosa el director del centre, Pepe Serra, ha jutjat fa poc com a “massa gran i arriba massa tard”, però ha remarcat que segueix igual d'entusiasmat amb el seu projecte per al museu i que la temporada expositiva, que encara no ha presentat, es mantindrà tal qual.
Miró, Macba i Lliure
Al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) el descens de l'aportació és del 46,87%, tenint en compte que la partida passarà de 1.950.000 el 2011 a 1.036.000 euros a l'any que ve, mentre que la Fundació Tàpies patirà un ajust del 44,74% amb 90.000 el 2011 a 49.730 euros el 2013.
El Teatre Lliure també patirà un ajust del 31,90% amb una aportació de 592.500 euros per a l'any que ve, respecte als 870.000 euros del 2011 i els 790.000 de l'any passat.
A la Fundació Miró, la retallada per al 2013 deixa el museu amb una aportació de 80.000 euros per a despeses corrents, un 50% menys que el 2012 - de 161.500 euros-, que al seu torn ja representava una retallada del 15% respecte a l'aportació de l'any anterior, quan el Ministeri acostumava a transferir entorn de 190.000 anuals la fundació.