El primer Paral·lel
Font: Maria Palau (elpuntavui.cat)
El crític teatral Francesc Curet trobava repugnant el Paral·lel d'abans de la guerra: “És la degradació del bon gust”. “És d'aquestes coses que a un li sap greu que es manifestin en català”, va escriure a la seva revista, un article en què, tot indignat, feia un repàs de les obres que s'havien estrenat en català l'any 1914 a Barcelona. D'un total de 50, una quarantena eren vodevils. Mentre Curet i altres prohoms de les elits culturals –fins i tot les progressistes– renegaven de tot el que es representava als teatres i altres sales del Paral·lel, l'empresari Manuel Sugrañes, el cèsar de les revistes, venia cada dia milers d'entrades dels espectacles que, per una estranya superstició, batejava amb títols de sis lletres: Kiss me, She-She, Joy- Joy.
Els intel·lectuals no van baixar del burro i sempre van abominar d'aquella escena tan popular, per més que parlés català. Sugrañes se'ls va encarar: “El Paral·lel no és pas un barri bord.” I va posar com a exemple l'Auca del senyor Esteve, que es va estrenar al Victòria, el 1917, perquè cap empresari “del centre” en va voler saber res. Doncs vet aquí que, amb el pas del temps, el Paral·lel primigeni es va anar fonent en l'oblit fins a no deixar rastre en l'imaginari dels catalans.
D'aquí que, quan el director escènic Xavier Albertí i el periodista Eduard Molner es van proposar fer una mostra sobre aquella època, es van trobar que hi havia un buit acadèmic desolador. Albertí i Molner van partir de zero, tot i que ara, amb l'exposició muntada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l'ingent material que llueixen recompensa l'esforç de recerca.
El visitant entrarà en una dimensió desconeguda, però ben aviat es farà una idea del que va ser el primer Paral·lel que va emergir després que l'avinguda s'inaugurés oficialment el 1894. En alguns moments va arribar a tenir 50 teatres, que divertien les classes populars, sense oblidar els nombrosos cafès, com ara el descomunal cafè Espanyol, un dels més grans de tot Europa, en què els concerts de pianola eren eterns. “Broadway i Montmartre no van tenir mai tanta densitat escènica”, exclama Molner.
El fenomen del Paral·lel va ser únic, sobretot durant la Gran Guerra, i només el desdeny de l'alta cultura explica que avui la majoria de les estrelles artístiques del carrer siguin unes desconegudes totals. “Als francesos ningú els ha de dir qui van ser Maurice Chevalier i Josephine Baker; als catalans sí que cal explicar-los qui van ser Pilar Alonso i Elena Jordi”, emfasitza Albertí.
Pilar Alonso va ser una gran cupletista, com també ho van ser Mercè Serós i Blanquita Suárez, que a l'exposició no podria aparèixer més ben representada: Picasso la va evocar en una deliciosa peça cubista. Cap d'aquestes artistes no va poder eclipsar Raquel Meller, la primera star del Paral·lel que va aconseguir atreure famílies senceres de la burgesia, després que Eugeni d'Ors li dediqués una glossa en veure-la debutar, el 1911, a l'Arnau. Tot va canviar una mica a partir de llavors, però no suficientment...
Albertí diu que cal explicar també qui era Elena Jordi, capaç d'omplir a ulls clucs les 2.000 cadires del Teatre Espanyol. Elena Jordi, el nom artístic de Montserrat Casals, i Josep Papitu Santpere van ser els dos grans constructors del vodevil català. Jordi passava llargues temporades a París –on es reservava una planta sencera de l'hotel Palace– per conèixer els espectacles francesos i comprar vestuari. Va fer tanta fortuna que va estar a punt d'obrir un teatre amb el seu nom.
La mostra es clou el 1939, i no pas per caprici. La censura franquista va aniquilar la tolerància del Paral·lel original, que va deixar d'estar connectat, a més, amb les tendències escèniques populars internacionals. Després va aflorar un altre món, també amb personalitat pròpia, “però ja era una altre Paral·lel, del qual sí que se'n saben més coses”, sentencien els comissaris.
El Paral·lel. 1894-1939.
al cccb. fins al 24 de febrer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario