Joel Joan, director



Font: J.B. (elpuntavui.cat)
L'actor Joel Joan accedeix a la direcció teatral amb El nom. La comèdia francesa, que fa poques setmanes ha estrenat a Catalunya la seva versió cinematogràfica, situa l'acció en un sopar informal en què se celebra el naixement d'un nen, en pocs mesos. La controvèrsia arrenca quan comenten despreocupadament el nom que volen posar al nen –que no es va voler revelar a la presentació de la premsa, fa uns dies–. Això fa coïssor en unes relacions que, fins llavors, eren cordials i educades, però que estan construïdes des de l'odi i l'enveja. L'obra comença funcions el 19 d'octubre, tot i que no s'estrena oficialment fins al 30 al Teatre Goya. Aquesta és l'aposta de la temporada de la sala, que allarga les estades de les produccions, tant com ho demani el públic.
A casa d'una parella culta, interpretada per Sandra Monclús i Xavi Mira, –ell amaga en les seves lectures la seva limitada intel·ligència– se celebra un àpat elegant i frugal. El germà de l'amfitriona –Joel Joan fa d'un agent immobiliari sense escrúpols que té l'afició de posar en evidència el seu cunyat pedant– i la seva companya (Mireia Piferrer) són el centre d'atenció. Elles, en realitat, són víctimes d'una misogínia tapada de formes progres de classe mitjana. Per acabar, el Claudi és un amic de la família que procura ser l'equilibri dels altres dos nois: “Procura no sortir-ne esquitxat, d'aquest tsunami”, revela l'actor Lluís Villanueva.
El nom és, avui, un fenomen teatral internacional. Pel director, el màxim repte era que aquella peça, tan parisenca, es pogués traslladar al Born de Barcelona. Per això, ha disposat de l'adaptació de Jordi Galceran (El mètode GrönholmBurundanga, etc.) que ha procurat mantenir l'esperit i el ritme de l'obra original, tot i que ha canviat quan era necessari els jocs de paraules i els gags. Joan defensa que els personatges d'ara es poden trobar pel carrer fàcilment. El mateix Galceran va advertir que mai hagués pogut escriure aquella obra: l'amfitriona de la casa, que sempre es preocupa que tothom tingui prou cuscús i que sempre arriba tard a les converses és el viu retrat de la seva dona.
Joan està molt satisfet del seu debut teatral. Fins ara, segons afirma, el que més l'interessava tant al cinema com a les sèries de televisió (Plats brutsPorca misèria) era que els actors fessin aflorar l'emoció del guió. Ara, sense càmeres, no s'ha hagut de preocupar de res més. Admet que la dificultat més gran ha estat haver de dirigir alhora que interpreta un dels papers, però que hi ha reeixit, gràcies a la paciència de la resta de l'equip.
El nom recorda la dramatúrgia de Yasmina Reza (Un Déu salvatge) i també d'Èric-Emmanuel Schmitt (Variacions enigmàtiques). A l'Estat francès, hi ha una gran tradició de comèdies de bulevard: obres en què el pes el té l'evolució dels personatges, que, amb les seves rèpliques enginyoses, evoquen un món d'idees profund. El bulevard es diferencia dels vodevils, en què el que mana és la situació d'equívoc entre portes que s'obren i es tanquen a la vista del públic.

No hay comentarios:

Publicar un comentario