Popular o elitista, aquest és el dilema

Font: Laura Serra (ara.cat)

Quan Sergi Belbel va llegir La bête es va posar les mans al cap: ¿una obra d'un autor nord-americà, escrita en vers, situada al segle XVII, terriblement còmica i que planteja el debat entre alta cultura i entreteniment? David Hirson la va escriure el 1988, amb 29 anys, i sense cap padrí va aconseguir que aquest prodigi literari arribés a les cartelleres de Broadway el 1991, on l'obra va viure una reestrena a Nova York i a Londres el 2010 -a més d'arribar a altres ciutats del món i assolir un tou de premis-. Belbel va triar l'espectacle perquè obrís la seva última temporada al Teatre Nacional: s'acomiada dirigint un text que reflexiona sobre els principals dilemes que ha hagut de dirimir durant aquests set anys al càrrec.

Teatre culte o comercial?

Comença La bete i el conflicte és evident: el príncep Conti (Abel Folk) exigeix que el comediant Valere (Jordi Bosch) entri a la companyia estable que ell paga i que dirigeix el refinat Elomir (Jordi Boixaderas). El director s'hi nega perquè no pot suportar la pedanteria, burriqueria i verborrea -té un monòleg de quasi mitja hora!- del còmic. Però n'hi ha que no suporten com de petulants, incomprensibles i críptiques són les obres d'Elomir. "Com a escriptor, jo tinc una personalitat dividida: m'atrauen tots dos, el gust popular i el selecte. A La bete hi ha un impuls de jugar amb els dos extrems d'aquesta personalitat i això dóna l'ambivalència de l'obra. És molt difícil fer un tall entre aquests dos extrems per determinar què és alta o baixa cultura. L'obra vol unir els dos mons", afirma Hirson. "En una Sala Gran del TNC jo he pretès fer un equilibri, agafar textos de la literatura dramàtica nostra i universal, però presentar-los de manera que convidin a tenir asseguts de costat un catedràtic de filosofia i una dona que ven peix al mercat. Hi ha autors que ho han aconseguit", assegura Sergi Belbel.

Vendre's o voler agradar?

Al final de l'obra, però, sembla que les dues postures són irreconciliables. "Aquí apareix la grandesa del text, perquè el discurs va més enllà del teatre i parla d'actituds humanes i polítiques. Diu que el món està regit per imbècils i afirma: «No es pot negociar la pròpia autonomia!» -exclama el director-. I planteja fins a quin punt estic disposat a vendre'm, i fins a quin punt no vendre'm també és una actitud cretina. A mi m'han dit tantes vegades que m'he venut!", es queixa Belbel. Per això remarca la paradoxa del seu currículum: "Sóc filòleg, conec els clàssics grecs i francesos, tinc les meves lectures fetes. Vinc del medi intel·lectual. Però el meu primer mestre, que va ser Sanchis Sinisterra, ja m'ho va dir: «El teu problema és que vols agradar». Però és que mai he concebut el teatre com una cosa per triomfar quan sigui mort. La gràcia del teatre és la immediatesa, i si fas una cosa i no l'aplaudeixen, jo em sento fracassat", raona Belbel.

Escriure, per a qui?

"La cultura americana està molt orientada al consumidor, és molt pràctica, i fer qualsevol cosa que no tingui per objectiu guanyar-te un gran públic va contra corrent. Has de viure amb això", diu el dramaturg novaiorquès. La preocupació pel gènere és secundària: "Sempre és un Everest. No saps com respondrà l'audiència. I amb una comèdia és molt més fàcil de veure si tens el públic amb tu o no", exposa. Els riures ho diuen tot. "El meu objectiu quan escric sempre és guanyar-me tothom. No em tanco en una habitació i escric per a mi, però tampoc no puc ficar-me al cap del públic. Només puc fer-ho escrivint una cosa que m'agradi i esperant que coincideixi amb el gust popular", diu l'autor de La bete .

"Quan comences a escriure, el jo passa per davant i, a mesura que vas fent teatre, has de recol·locar l'ego. El teu maldecap no ha de ser necessàriament el dels altres. Has de trobar un maldecap teu però que els altres també se'l sentin seu. És, de nou, buscar un punt d'equilibri entre els teus interessos i els de la gent. Això fa que, a mesura que escrius teatre, vagis abandonant idees pel camí", descriu el director del Nacional.

Una crítica o un atac?

Belbel i Hirson comparteixen generació -estan a prop dels 50 anys- i la professió de dramaturgs. Però mentre que Hirson només ha escrit dues obres en dues dècades - La bete i Wrong mountain -, Belbel en té una trentena al currículum. També comparteixen atacs furibunds de la crítica als seus inicis. L'obra els dedica alguns alexandrins, als crítics: "Són tan meticulosos que no s'hi valen trucs, ells parteixen la poma i ensenyen els cucs".

En la primera estrena de La bete , una mala crítica fulminant del New York Times va fer acabar la representació precipitadament. Belbel, en canvi, havia tingut molt d'èxit en les primeres estrenes, però quan va pensar "ja sóc autor" i va fer la primera obra personal allunyada de Beckett i Sinisterra, Carícies , el van destrossar -però en canvi va iniciar la seva carrera internacional-. Per a tots dos va ser un gran aprenentatge. "Els crítics són necessaris, formen part de l'ofici, però la immediatesa els traeix. Només cal mirar les pestes que van dedicar a Madame Bobary ! Si l'opinió del crític és una opinió, és collonut, però no si ho fan passar per dogma", diu Belbel. "Si fas qualsevol cosa en la vida pública, et criticaran. Quan ets jove hi pares molta atenció i caus en l'error de prendre-t'ho personalment. Després veus que és part del procés. La bete va tenir el problema que era exòtica i inesperada. Jo em vaig pensar que la mala crítica era la fi, i en realitat era el principi".

Ser lliure o tenir un bon sou?

Un altre dels dilemes que planteja l'obra li escau respondre'l a Belbel. El príncep retreu al director de la companyia estable que, després de dos anys a la cort, s'hagi domesticat i no sigui radical. I el director ha de decidir si renuncia als seus ideals a canvi de no haver de tornar a la vida mal pagada i nòmada de l'artista. "Jo fa set anys que sóc aquí i no he escrit cap obra! -diu Belbel-. Aquesta estructura ha absorbit una part de mi, però mai he pensat que fos el meu teatre. No me n'he apropiat". Hirson hi afegeix una visió interessant: "Per a un artista és més fàcil no comprometre't si treballes sol. Si tens una companyia, tens més reponsabilitats, fins i tot polítiques, i no només has de pensar en les conseqüències que té per a tu el que decideixes, també què significa per a tots". Potser per això Sergi Belbel s'identifica amb el príncep de La bete . Hirson no: a mi no m'agrada l'Elomir, però sé que està dins meu; sóc crític amb el Valere, però també sóc jo, i també sóc el príncep. Escriure havia de servir per saber què penso d'aquests temes i la resposta és: «No n'estic segur»".