Clara Segura: "El teatre va directe al fetge i al cor"



Fuente: Carles Capdevilla (ara.cat)
Ha estat una setmana de dol al món del teatre per l'adéu a l'Anna Lizaran.
Sí, i em queda com una assignatura pendent haver treballat més amb ella, perquè només vam coincidir a Porca Misèria. Li tenia molt carinyo, em fixava molt en tot el que feia, de gran volia ser com ella. A més, li quedaven moltes coses per ensenyar-nos, encara; ens deixa orfes. M'encantava la seva manera radical i alhora enjogassada de prendre's la professió: era més jove que molts actors joves, desdramatitzava el fet d'interpretar, no deixava de jugar, transmetia la naturalitat i l'energia de no patir, de passar-s'ho bé fent teatre. Fixa't que al nostre món hi ha capelles, també, i en aquest cas tota la professió estava amb ella.
Què t'espera el 2013?
Una mica de tranquil·litat mental i personal després de tants mesos amb l'èxit d'Incendis. I després el més probable és que faci un projecte amb l'Oriol Broggi a la Biblioteca, una cosa petiteta amb el Pere Arquillué. I tinc un altre projecte al setembre. Està molt bé. De cop recollim els fruits del que hem fet i tinc la sensació d'estar una mica més tranquil·la per això.
Incendis és una obra dura, llarga, de tres hores i mitja, i convertida en fenomen de públic durant mesos.
Sóc conscient que hem tingut una cosa especial, un text diferent. És una petita perla que et cau de tant en tant, amb un llenguatge molt modern.
"El teatre va directe al fetge i al cor"
Acabaves l'obra molt desgastada?
Acabava bé, gràcies a la resposta del públic. Sense la gent, que t'alimenta, trobaria que no té sentit el desgast. El xut final el fan els espectadors amb la seva reacció. Tens la sensació que l'espectador també fa el mateix viatge. Veus cares descol·locades, algun clínex, reconforta perquè veig el poder que té el teatre, perquè va directe al fetge i al cor, i encara em fa sentir que sí, que era la professió que jo volia fer.
Ser mare t'ha ajudat en el personatge, però també t'ho fa més dur, suposo.
M'ho va fer especialment dur el dia de l'assaig. Hi ha una escena en què ella pareix i just després de parir se li enduen el nen. Això a l'assaig ho evitàvem tots i al final vam dir: "Va, fem-ho encara que només sigui una vegada", i va ser bastant fatal. No ho pots controlar gaire. A còpia de fer-ho, les paraules també es van col·locant en el seu lloc i el desgast no és tan gran.
"Si fas tragèdia al teatre, a la vida has de riure més per compensar"
En quin registre et sents més còmoda?
Sempre deia que em sento més còmoda amb la comèdia i la tragicomèdia. Les tragèdies que he treballat amb l'Oriol Broggi també m'agraden perquè intenten anar a un altre lloc, m'agrada aquest punt de sinceritat, que no hi hagi artifici. En les coses més tràgiques que he fet sempre m'he adonat que recuperar el luxe de la paraula és molt plaent. Però llavors has de fer més broma a la vida. Has de riure per compensar-ho. Abans d'una funció tan dura els actors no parem de dir una colla de tonteries cada vegada més grans, i marranades i coses per sentir-nos persones normals i banals, abans de pujar aquesta muntanya d'emocions que veiem venir.
Un enemic del teatre és com es va reduint la capacitat de concentració de la gent.
Hi ha problemes en la concentració, en el fet de poder estar i sostenir una emoció o una cosa molesta. Hi ha aquesta tos nerviosa... Hem arribat a fer bromes que són les retallades de sanitat: no van al metge per no fer cua.
"Des de l'escena veiem cares blaves al públic, pels mòbils"
¿Ho notes des de l'escenari, que els espectadors es distreuen?
Hi ha aquelles cares blaves il·luminades pels mòbils. Primer dónes un temps perquè penses: "Bé, l'està desconnectant". Però després ja veus que no, que està llegint una cosa. En un bolo el Julio Manrique va cridar l'atenció a algú que després va resultar que era l'alcalde del poble en qüestió. Ara hi ha més dispersió. En el cas d'Incendis, el silenci és un dels protagonistes, tothom està callat i la tos passa a ser una paraula que no té rèplica. Intento no enfadar-me, però de vegades és una cosa més visceral. Hi ha dies que ho pots gestionar i altres dies que pel que sigui véns més creuat i t'empipes. Però si ho fas és pitjor, realment et rebota. És una cosa que he après amb la maternitat, que també és un bon entrenament. Si tu t'enfades, acaba rebotant contra tu.
Quina relació tens amb l'èxit?
És absurd si et dic que passo de tot. Però sí que és veritat que aquesta consciència no l'acabo de tenir del tot. L'èxit és directament proporcional a l'opinió que tens tu sobre tu mateix, perquè si no et perds molt: estàs exclusivament pendent de la mirada externa. I és molt estressant en tots els aspectes. És evident que necessito la meva feina i convèncer la gent cada nit perquè m'escoltin i necessito seduir-los. Però hi ha un punt que prefereixo no parlar-ne, és una carrera de fons. Sí que tinc somnis i m'agradaria millorar i aprendre'n més. Un punt que tinc encara molt pendent és el cine, que no n'he fet tant i m'apassiona, el trobo com un desconegut. El món de la interpretació no te l'acabes mai. I és bonic, perquè si tinguéssim fórmules ja s'hauria extingit.
Et ve de gust dirigir?
No tinc cap idea concreta. Penso que algun dia trobaré alguna cosa que potser em ve de gust. M'agrada molt la feina de l'actuació.
Et deixes dirigir bé?
Jo crec que sí. Hi ha algun moment que dic: "Ui, que em sembla que no". Però intento no encarar el conflicte, busco altres vies, deu ser una cosa femenina, i acabes aconseguint una miqueta el que vols.
Quines preferències tens?
La preferència és la qualitat. Quan parlo amb la representant que tinc a Madrid -que és un dilema això de si hem de tenir representants o no- li dic que el nivell que jo puc triar pel que fa a textos teatrals està amunt i el nivell de cine i tele està més avall. Falten guionistes, i no se'ls protegeix, i costa que sorgeixin bones històries, bons projectes, bons personatges.
Tens la mateixa representant que Penélope Cruz.
Vaig acompanyar el Bruno Oro a fer un càsting i em van dir: "Oye, ¿por qué no te lo hacen a ti también?" I ens van agafar als dos. I finalment el Bruno va deixar aquesta representant i jo vaig anar seguint. Crec que un representant ha de respectar el que tu vols. Hi ha coses de la professió de les quals no sóc gaire amiga, com anar a una botiga de roba perquè la inauguren i fer-me unes fotos. Si puc passo de llarg. I a Madrid això és molt exagerat. Molt. Aquí som més poquets. I a més, allà, mitjans que jo cregui que són creïbles, n'hi ha potser tres. Hi ha alguna cosa de les celebrities que no fa per mi.
¿Ja tens clar què faràs i què no faràs a la feina?
M'agrada la incertesa de la meva feina i alhora és una angoixa. No hi ha res clar i menys ara amb l'ERO del Lliure i aquest panorama que estem tenint, que és bastant patètic.
En el sector com esteu de moral?
Estem tocats. Jo he viscut una excepció, amb aquest oasi que ha estat Incendis. Avui un grup d'adolescents de primer i segon de batxillerat em preguntaven: "Creus que es morirà, això del teatre?" I jo crec que no. Però és veritat que haurem de tornar a recuperar la professió d'alguna manera. Arribar a un pacte entre les productores i els actors, perquè que no hi ha motius per ser enemics, en absolut.
A televisió hi ha alguna cosa que et rondi?
Està en un moment difícil, la tele, també. És veritat que ara amb el meu fill de tres anys o és una cosa molt bona o m'ho penso més. Perquè el preu personal que pago és més alt i m'ha de venir més de gust.
Per la feina viuries fora?
Sí, m'encantaria per fer cinema, com a experiència. He de millorar en idiomes. Tinc millor l'anglès que el francès. Ara he estat al Brasil fent una pel·lícula i m'agrada molt viatjar treballant, és com un regal.
Si tornéssiu a fer Porca Misèria molts estaríem contents.
Ai, jo també estaria molt contenta. Un dia parlaré amb el Joel Joan.
Vaig sortir entusiasmat de la pel·lícula Una pistola en cada mano.
El meu personatge està bé. Pot mirar amb tendresa el seu ex, que la va cagar bastant. I a més tinc un contrincant fantàstic, el Javier Cámara. Hi ha aquella seqüència en què tot es desencadena quan demana un got d'aigua per entrar. Quan coneixes tan bé algú que quan et demana un got d'aigua ja et fa posar més recta la columna és que alguna cosa passarà. I això és el que m'agrada de la pel·lícula, que realment res passa perquè estava previst que passés.
Els homes que tu coneixes són tan patètics com els pinta Cesc Gay?
Nosaltres riem perquè veiem que hi ha alguna cosa de veritat. I si hi ha homes que diuen "Vaja, quina depressió que em va agafar!" és que deu haver-hi alguna cosa que t'afecta, en què et sents reflectit d'alguna manera. Jo trobo que el Noriega té una de les seqüències en què fa més el ridícul de la vida.
És la generació del mascle desubicat, no?
Penso que ens acompanyem mútuament. Va haver-hi una època que m'havia passat tant de feminista que havia de justificar qualsevol cosa, i no és bo perquè a mi també m'agrada que les dones tinguin la seva part femenina i els homes la seva part masculina. Però sí que és veritat que la dona ha ocupat uns llocs determinats. Per això va lluitar la meva mare i s'hi han deixat mitja salut moltes dones de l'edat de la meva mare: volien ser les superwomans, encarregar-se de la casa, dels fills... I jo ja m'he pogut plantejar ser independent. Això ha fet que l'home es recol·loqui en un altre lloc.
L'home tendeix a fingir i mantenir el tipus fins i tot quan per dins estàs destrossat.
Sí, però en canvi a la primera escena apareix un home plorant. Ho deia la Leonor Watling: val més un home dubtant i que l'està pifiant que un home segur que ho té tot clar i tira pel dret. Aquest és potser l'home que defuig la pel·li: tots estan en una crisi. Tots volien ser homes de western i aquí no hi ha pistoles.
Quina mena de mare ets?
M'adono que he fet un canvi però que la maternitat no em dóna més perspectiva. De vegades penso que no tinc gaire credibilitat ni autoritat perquè m'agrada molt jugar i fer-lo jugar i no sé si una mare ho ha de fer tant. Jo vinc de l'esplai, vaig fer dos anys de monitora. Des de petita vaig anar a l'esplai i cantava a la coral i ballava i tocava el piano. Això em queda.
Ser actriu no t'ajuda per quan has de renyar el teu fill de tres anys?
No. Ser actriu m'ha ajudat als semàfors amb aquesta gent que neteja vidres o els que et tiren la moneda de cinc cèntims quan tu li has donat 50 cèntims. Això ho poso en pràctica al semàfor, quan dic: "Aquest no em toca el vidre". M'hi poso forta i ho he aconseguit alguna vegada. Sóc una mica dramàtica en acció, i després he de riure. L'antídot és prendre-s'ho amb humor.
¿Ets molt social o més d'estar per casa?
He tingut bastanta vida social i ha arribat a ser un problema. Ara considero que m'he fet gran en això.
Ets la graciosa de la colla?
Ho era bastant. Abans tenia com una via d'escapament, que era com un cert protagonisme. I ara m'adono que hi ha massa protagonismes en massa llocs, a la feina, a casa. Però m'agrada molt fer broma i sempre que puc en colo una. I també m'agrada molt que em facin riure, la ironia.
El teu entorn social és el mateix que a la feina?
Les meves amigues no tenen res a veure amb el teatre i també tinc els amics de la professió, que són els que vas mantenint al llarg dels anys. El Bruno Oro, l'Albert Triola, la Màrcia Cisteró, l'Àngel Llàcer. Em sento molt afortunada.
Segueixes l'actualitat?
Sí, sóc molt de ràdio. I d'internet, que et permet buscar coses que t'interessen.
Vius molt connectada?
Tinc un iPhone, sóc a Twitter... A Facebook no, tot i que es veu que hi ha un perfil meu, però no sóc jo. Ara, a més, tinc un grup de WhatsApp de pares i mares de P-3 i, esclar, som tants, que de vegades hi ha 73 missatges. És terrible. Aquest estiu he estat molt feliç quan he estat al Brasil i no hi havia cobertura allà on era. Hi havia Skype i prou. I quan alguna vegada he anat al Pirineu i no n'hi ha, penso: "Això és mitja vida". Hi ha una comoditat una mica perillosa en això d'anar explicant a cada moment què estàs fent.
¿El conflicte Catalunya-Espanya com el vius?
Estem una mica sols en aquest aspecte. Tenim una diversitat política que no hi és a la resta de l'Estat i això es transmet en molts aspectes, pel que fa als mitjans de comunicació també. Aquí pots triar allà on creus que les idees reflecteixen més les notícies que tu sents. I allà no. Està bastant distorsionat, el tema. En una entrevista que em van fer a Interviu vaig dir que el dia de la Diada vam sortir al carrer, que necessitàvem sortir al carrer i demanar respecte. I de seguida va haver-hi aquests tuits de "Os recuerdo que seguís en el condado de Aragón y que una tía culta como tu nos digas esto...". És decebedor, ho trobo infantil. Certes opinions no estan al nivell. Estem parlant del dret democràtic de demanar una consulta. I a més és que em sembla que tenim un privilegi d'entendre dos idiomes i dominar-los. Tant de bo en poguéssim tenir quatre i dominar-los.
"El que estan fent a Madrid contra el català em sembla un escàndol"
Socialment i políticament et ve de gust mullar-te?
Sí. Políticament el color no el tinc tan clar per fer-ne una bandera directa, però ara vull parlar de la dignitat de les coses, de la incongruència d'aquestes retallades. I el que estan fent a Madrid contra el català em sembla un escàndol. La mentida em posa de molt mal humor.
El perfil
Clara Segura (Barcelona, 1974) ha tancat un 2012 protagonitzat per l'èxit d'Incendis, una tragèdia en què ella i Julio Manrique, dirigits per Oriol Broggi, han aconseguit atrapar l'espectador durant tres hores i mitja a les butaques. Ara també la podem veure a la pel·lícula de Cesc Gay Una pistola en cada mano.
D'ençà que el 1996, acabada de llicenciar a l'Institut del Teatre, va debutar ambLa bona gent, ha intervingut en dotzenes d'obres teatrals, entre les qualsAntígona, L'espera, Ets aquí?Madame Melville El somni d'una nit d'estiu.
En televisió es va estrenar al programa Amb Manel Fuentes i va ser una de les protagonistes del fenomen de culte Porca Misèria, dirigida per Joel Joan, que va servir per descobrir al gran públic el seu talent i també el de Julio Manrique, Anna Sahun i Mercè Martínez.
Després, Segura va codirigir Vinagre, amb Bruno Oro, un programa de gags inspirat en Little Britain. Ha participat en Mar adentro i en alguns capítols de la sèrie Aída.

No hay comentarios:

Publicar un comentario