Històries de dones d'ara

Una feliç coincidència, defineix l'actriu Meritxell Huertas, la nova producció de Confessions de dones de 30. Aquesta comèdia del Club Capitol s'ha trobat amb la reposició de L'any que ve serà millor (una provatura exitosa que es va estrenar a la Villarroel i ara fa estada al Condal). I no només això. També al Capitol comparteix escenari amb la políticament incorrecta De puta a diputada, en la qual se satiritza el món dels programes de teleescombraria, a base de famosos que revelen impúdicament la seva intimitat. Huertas insisteix que “és una alegria”. I rebla el clau quan sentencia que la normalitat arribarà quan ja no siguin notícia aquestes coincidències.
Confessions de dones de 30 parteix del text de Domingos Oliveira, una peça del 1992 que arrencava amb un monòleg de cada actriu i que, posteriorment, derivava en una conversa de dones als camerinos. El director Edu Pericas ha volgut donar més consistència a aquelles converses disteses i en què se suposa que no hi ha cap home escoltant. Ell hi era, però; potser per això ha assumit el rol de dona i conjuga el treball conjunt en femení. Tothom creu que ha estat un bon punt de partida perquè, d'aquesta manera, no s'hi exclou el públic masculí, se l'integra a partir de les percepcions de Pericas. L'objectiu ha estat “que la dona parli en plena llibertat”, com si ho fes només a les amigues de confiança. És clar que algunes tindran menys manies a parlar de pets i escatologia en general (s'avança Yolanda Ramos), davant de les reserves de Mónica Pérez i la mateixa Huertas. I de què parlen tres amigues en la intimitat? Des de sexe fins a maternitat. Però parlen menys d'homes del que ells es poden imaginar, comenta el director. Ho fan evitant els tòpics que només funcionen com a arquetip en escenes de traç gros. L'adaptació ha constatat que les preocupacions de les dones de 30 d'abans són les de prop dels 40 d'ara: la maternitat s'allarga.
Pel que fa al retorn de L'any que ve serà millor demostra que l'invent d'ajuntar quatre dramaturgues que escriguessin peces breus (convertides en monòlegs) perquè l'interpretessin unes altres quatre actrius, volgudament poc conegudes a l'escena, ha aportat molt més recorregut del que realment s'esperava. Aquest espectacle, en què la presència femenina a la platea és molt més que notable, també hi cap el públic masculí, i aquest també hi disfruta. Ho reconeix el mateix Pericas. Considera, però, que Confessions... és “més gamberro i alhora més sincer”.
Més estripada és la proposta De puta a diputada que, sense dir-ho, marca un perfil que ben bé podria recordar alguns personatges mediàtics de la família de Tele5. Fan una denúncia del Tot per l'audiència, fent-ne caricatura i jugant amb les mateixes armes escandaloses de la tele. Les aportacions televisives són monòlegs que, per definició, es trenquen amb l'improperi del veí. El discurs cau i arriba la petardada.
Finalment, el treball de la companyia Divinas. No fan monòleg, ni es circumscriuen a la fórmula del monòleg. Però sí que fan una posada en escena evidentment femenina a Enchanté! Aquesta companyia, que va triomfar a la fira de Tàrrega del setembre, se situa en un cabaret de París durant la Segona Guerra Mundial. Canten, ballen acompanyades de dos músics en directe. Història és una paraula en femení.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario