“Els malparits tenen més bona premsa”



Io tocco i miei nemici col naso e con la spada,/ Ma in questa vita oggi non trovo più la strada”. Taral·lejo el Cirano de Francesco Giuccini al bar El Jardí als jardins de l’antic hospital de la Santa Creu quan apareix un cadet de la Gascunya per anunciar que Cyrano de Bergerac està al caure. Emma Arquillué, que fa el paper de cadet en el muntatge d’Oriol Broggi i La Perla29 que protagonitza el seu pare, Pere Arquillué, s’ha avançat mentre el seu progenitor aparca. És una jove molt atractiva a qui recordo llençant estocades amb molt bona planta i passant-s’ho d’allò més bé sota la mirada atenta de la seva mare i la seva germana bessona la nit de l’estrena del Cyrano la setmana passada. Finalment arriba Pere Arquillué disculpant-se perquè el trajecte Matadepera (on viu)-Raval no és fàcil. El fotògraf li dóna una espasa com si fos el més natural del món i l’actor se’n va al claustre, acer en mà. Quan torna està acalorat i pren de grat una coca-cola light mentre s’encén un cigarret.
“Estrenar i que hagi anat tan bé m’ha tret un pes de sobre, teníem molta pressió, pel precedent de Flotats, tot i que de fet gairebé ningú dels qui avui tenen menys de 47 anys n’han vist el seu. Encara no ha vingut, però ens va prometre que ho faria. Li va fer molta il·lusió que muntéssim el Cyrano. A mi m’agrada sentir-me un esglaó en la mateixa cadena de la tradició teatral del país”. Arquillué està content perquè li ha sortit el Cyrano que volia, vital, directe, terrenal, proper al propi actor. “Amb un sentit de l’humor que és el meu”. Amb molt de sentiment també. “No he tingut cap mena de pudor per posar-hi l’ànima. Ploro cada vegada, en un assaig fins i tot em vaig haver d’aturar, i mira que el text és naïf!”. Està encantat amb Cyrano, “un heroi romàntic que viu i es mor espasa en mà!”. Pensa que el secret està en “posar-se al servei del text” i en “ser honest amb cada moment pel qual travesses amb el personatge”, en “no fer l’actor”. Explica que ell no és molt de Mètode. “Passo per la situació i ja en tinc prou”. Agraeix molt la llibertat que li ha donat Broggi. “M’he sentit molt acompanyat però a la vegada m’ha deixat fer el meu Cyrano, trobar-lo en el meu interior. La meva dona diu que hi ha molt de Cyrano en mi”.
Dir tota aquesta quantitat de text... “No és complicat, el vers se t’emporta molt. Els registres de les meves tirades són molt diferents, una muntanya russa emocional, i això ajuda, no com en un Ibsen on tot és molt igual; el del dol rimat molt enèrgic, el del “no, gràcies”, molt moral, el del balcó molt emotiu; el final et demana ser un autènticmattatore, tipus el meu admirat Gassman. Però la funció és molt dura físicament, perdo dos quilos cada dia, gairebé tot aigua”. O sigui, que s’ha d’estar en forma per fer el Cyrano! “Per fer teatre en general la salut és bàsica. I jo estic bastant espatllat, de carrosseria, un tendó trencat —me’l vaig trencar fent el Platonov, on també vaig tenir una pancreatitis i vaig sortir del teatre portat com un torero ferit—, epicondilitis, per la lluita amb espases...”. M’interesso pel seu colze de tennista, que és una dolència que arrosseguem molts dels qui practiquem l’esgrima. “És de l’entusiasme, pel gest de cop d’espasa. El Cyrano demana molta energia, amb i sense espasa. Desgraciadament, en teatre quan has madurat com a actor et falla el físic, ens passa a tots excepte a Martin Wutke que no sé per què aguanta el condemnat. Per sort la meva dona és molt bona fisioterapeuta”.
Observa una relació entre Cyrano i Shakespeare, de qui ha fet tantes obres. “Shakespeare és més gran, Cyrano més filigrana, però veus semblances en les trames, sobretot en les comèdies de l’anglès”. S’està acostumant al nas, que és “una màscara collonuda, no necessites res més”: cada vegada hi pensa menys. Diu que li és difícil descriure’s com a actor. “Em pressento però no em veig. Em limito a fer-ho, a actuar, per mi és un joc en primer grau. Li trec la part més analítica. Sóc un actor de sentit comú”.
Del panorama teatral diu que està “fotut, com tot”. “La gent omple teatres però només alguns, és molt selectiva, va a preu fet i això està matant la diversitat. El sector mitjà de la professió ho està passant malament i ho passarà pitjor”.
Què pensa de la fama que li ha donat la televisió? “En general és positiva. El Comte Arnau va ser delicat, perillós, però em vaig tallar els cabells i es va acabar. La gent de fet no em molesta molt pel carrer. Potser per la meva cara, que sembla de pocs amics. El paper de Claudi a La Riera agrada molt. Els mal parits tenen més bona premsa”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)

Cyrano vol ser Falstaff

El nostre nou Cyrano és de Viladecavalls, tot i que va néixer a Terrassa el 1967. Hi va passar els primers anys d’una joventut rural d’“hort i vinya”, i teatre amateur. Va entrar a l’Institut del Teatre amb un magnífic examen, Joan Enric Lahosa dixit (un monòleg del Smirnoff de L’os de Txèkhov), però al cap de poc la Guàrdia Civil el va anar a buscar per pròfug. Com a excepció, el van deixar cursar els estudis mentre feia el servei d’armes. Va debutar professionalment el 1990 amb Tàlem de Sergi Belbel.
Ha treballat amb tots els grans directors catalans excepte amb Lluís Pasqual. Amb Flotats, “mestre i amic”, va actuar a Àngels a Amèrica i a La gavina. Li agradaria interpretar a Falstaff, “el gran ruc, el gran vividor. Espero tenir la circumferència necessària”, diu tocant-se la panxa. I afegeix amb un riure sota el nas: “La tindré”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario