L'estrany fenomen de l'actor empetitit



Ha trigat a manifestar-se, però ¿com podem evitar aquest sorprenent fenomen als teatres? Els intèrprets s'han encongit. Una rara alteració que no respon a una pauta. O sí? No passa sempre. Cal rebutjar una mutació anatòmica. La selecció genètica encara no ha entrat en el pla d'estudis de l'Institut del Teatre. Tampoc podem donar-ne les culpes a la mirada del públic. És un fet acceptat que qualsevol actriu o actor creix uns centímetres quan entra a la ficció. Aquesta és una transformació que en un escenari és difícil d'explicar amb un truc tècnic. Cal descartar, així mateix, una reacció al·lèrgica psicosomàtica a determinats autors. Caldria oblidar-se també dels arquitectes. Els seus errors solen centrar-se en l'acústica. Les distàncies es mantenen dins de paràmetres acceptables, i la disposició escènica no influeix en aquesta distorsió. Però s'han encongit.
Alguna cosa ha passat perquè la fascinació hagi revertit i de sobte es vegin empetitits a l'escenari. No és una invitació a acudir als teatres proveïts amb instruments de mesura i comprovar la seva jivarització . Ja no omplen l'escenari. Per ser més precisos, una determinada generació de joves actors s'encongeixen quan surten a escena. Els motius poden ser molts, sense connexió directa amb el talent. Té molt més a veure amb l'experiència i l'ofici, i l'aprenentatge de la tècnica del mitjà dominant, que ara no és el teatre. Acostumats a la proximitat de càmera i micròfon, molts han desaprès una cosa tan bàsica com que se'ls entengui en un escenari. Un balbuceig que en pla mitjà pot semblar natural, però que en un teatre sona a galimaties. Una molèstia que pocs cops s'obvia per amor a l'art.
Cal el talent d'un director com Calixto Bieito perquè l'espectador accepti certa minva auditiva per comprendre el text. És curiós que aquest retrocés coincideixi amb una explosió de centres dedicats a formar intèrprets. Escoles que parlen d'una important demanda, però que no estan generant nous intèrprets que deixin empremta en un escenari. Abans de crear ofici, apareix la televisió, que fagocita maneres i usos i els vicia abans d'una trobada amb el públic. Com si el teatre fos un episodi aïllat d'una carrera encaminada a prosperar en un altre lloc.
Fa anys, el camí era el contrari. El sòlid prestigi dels intèrprets catalans potser ha arribat al gran públic a través de les sèries de televisió, però es va forjar durant dècades als teatres. En els últims temps -per als actors de trenta o menys- la sortida natural després dels estudis és formar part del repartiment d'un culebró. Alguns hi creixen des de l'adolescència i decideixen provar-ho davant del públic en un escenari. L'experiència es pot superar amb èxit, però es nota la falta de domini de l'entorn, que confereix el pas continuat per una companyia, cosa que no s'ha d'entendre com un estil únic.
Hi ha moltes vies, cultivades al Lliure dels vuitanta o a la General Elèctrica de Roger Bernat i Tomàs Aragay dels noranta. El concepte de companyia s'ha debilitat, però hi ha esperances amb la feina de la Perla 29 d'Oriol Broggi o la FlyHard de Casanovas. Potser el fenomen de l'actor jívaro és passatger i tornarà el professional que creix a l'escenari. Fins a omplir les nostres fantasies. Fins que tornin els gegants.
Font: Juan Carlos Oliveres (www.ara.cat)

1 comentario:

  1. Sóc actriu, em dedico al teatre des de fa més de deu anys i mai he sortit a un culebrot. El problema de base és que en aquest país si no has fet televisió no hi ha manera humana d'existir. NO EXISTEIXES, a pesar d'haver fet un munt de teatre. Per fer teatre? Has de passar per la tele. Quin sentit té això?

    ResponderEliminar