La solució és a la platea
Els ajuntaments de la majoria dels municipis de Catalunya han tancat l'aixeta a l'hora d'oferir programacions d'arts escèniques. Tot i que la Generalitat també s'ha vist forçada a reduir l'aportació per promocionar les gires, ara s'ha tret del barret una interessant proposta: oferir crèdits reintegrables a les productores que s'atreveixin a tancar una gira assumint el risc de cobrar a taquillatge i abandonar el còmode recurs del caixet. La Generalitat avança, com a pla pilot, 1,2 milions d'euros, que podria recuperar totalment si la taquilla respongués al 100%. Caldrà establir quin percentatge és de subvenció (sempre que no es recuperi la despesa) i quin és de risc de les productores. Els ajuntaments només s'han de preocupar de cobrir les despeses d'obertura de la sala i facilitar la publicitat perquè els espectadors en potència coneguin la proposta cultural. Les companyies tenen fins al 30 de setembre per presentar l'acord amb un mínim de sis sales municipals de fora de Barcelona dins d'aquest any. Com a crèdit, la Generalitat demana avals per tirar endavant l'expedient. D'entrada, es percep que hi podria haver pròrrogues perquè és massa breu el període per lligar una gira. Fins ara, l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) havia entrat a ajudar per finançar produccions o estades d'explotació a les sales de Barcelona, per exemple. Ara també estudia l'ajuda a través dels canals de distribució.
Ja fa anys que Daniel Martínez, president de l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca) admetia que calia canviar la relació entre els teatres municipals i les productores. La seva pretensió era que les productores assumissin més riscos, a canvi que tinguessin la possibilitat de modificar la programació. Els últims mesos, les productores es veuen forçades a baixar els caixets perquè els ajuntaments puguin contractar-los. Ja fa un any que la companyia de ballet David Campos ha arrencat, unilateralment, la fórmula de cessió de la sala: cobren només de la taquilla i tenen la garantia que poden programar dos espectacles per temporada. Campos és un convençut que els seus espectacles tenen públic arreu (fins i tot van poder assumir el lloguer del Liceu, fa dos estius), però que la desconfiança dels ajuntaments els ofegava sense gires.
Què n'opinen les companyies? La lectura generalitzada és que aquesta línia d'ajuda servirà per a les grans productores. Perquè cal triar espectacles amb molt de reclam per assegurar una bona entrada. De fet, breus estades com ara Mamma mia! i Hoy no me puedo levantar per sales municipals han aconseguit sortir-ne airoses, sense coixins de l'ICIC. Aquesta ajuda també sembla reservada als teatres de gran aforament situats en un municipi que disposa d'una gran massa crítica (siguin del mateix poble o de l'entorn). El director de la Sala Beckett, Toni Casares, argumenta que cal que la Generalitat separi bé dos calaixos d'ajuda: d'una banda, per a les grans produccions i, de l'altra, per a les sales alternatives. No és comprensible que un text contemporani desconegut hagi de competir amb un clàssic o un títol comercial amb repartiment mediàtic. La programació de Cultura en gira, doncs, podria ser l'espai en què les propostes més singulars quedessin més ben representades. Els petits muntatges, a més, donaran la possibilitat de programar a les sales petites que no accedeixin als estel·lars títols comercials. Víctor Álvaro, de la companyia Gataro, discrepa de les ajudes de Cultura en gira, tot i que ell se n'ha beneficiat i està molt satisfet del resultat. La dificultat d'aquest programa és que ofereix un catàleg molt limitat i deixa moltes propostes fora, certament, i es troben en una realitat molt més agressiva. No hi ha més remei que treballar per garantir una qualitat. Competència dura en el món subjectiu de l'art escènic.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario