Cent anys i un dia

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

Avui l'Institut del Teatre compleix cent anys i un dia. Ahir feia just 100 anys que Gual rebia als primers alumnes del que avui és la institució centenària de l'Institut del Teatre. La festa, que va aplegar una trentena d'actors de diferents promocions ahir al vespre a l'Ovidi Montllor de Montjuïc, va evidenciar la relació fluida que hi ha entre la institució centenària i l'escena.

Durant unes dues hores, els actors de diverses promocions van anar intercalant referències històriques (com ara que el primer curs el van formar catorze nois i tres noies com a alumnes i que hi havia un pressupost de 5.000 pessetes) amb records d'època: des d'un atemptat terrorista a mitjans vuitanta que evocava Gerard Quintana (fent una emotiva picada d'ullet a Carles Sabater, que van tenir vida paral·lela en la música, impensable, anys enrere) fins a referències a les orgies de les promocions de Juanjo Puigcorbé que acabarien convertint-se en una pel·lícula, sota la direcció d'un altre company d'Institut del Teatre, Francesc Bellmunt.

Montserrat Carulla va tancar l'espectacle, quasi espontani, amb un vers de Salvador Espriu. L'actriu, que la nit abans havia estat homenatjada per un Gaudí d'Honor (Joel Joan seia unes taules més enrere, casualment) va repetir capacitat de projectar ànima amb un vers, que ben bé podria haver sonar en l'homenatge a Espriu el 23 de gener passat, en un recital institucional i popular al Palau de la Música que havia dirigit Xavier Albertí (que també seia a la taula dels convidats en un moviment de cavall de Carulla). La demanda d'entrades per a aquesta arrencada del centenari era tan elevada que van ser molts els que el van haver de veure des d'una pantalla gegant en una de les sales de l'Institut. La institució, a més de centenària, es revela plena dels referents que l'escena, la televisió i el cinema han convertit en els actors de referència, com a mínim a Catalunya, però també de molts altres anònims que formen l'element gris, de reflexió, que basteix la xarxa per detectar el talent i trobar noves maneres d'explicar una història al públic. Així de simple, així de complicat.

Els primers 100 anys. L'Institut del Teatre té clar que celebrar la commemoració ha de servir per reivindicar un passat que ha quedat massa engolit portes endins, però que la mirada és de projecció al futur. L'ADN que va aportar Adrià Gual, l'impulsor del que inicialment es diria Escola Catalana d'Art Dramàtic, a més de la seva aplicació pràctica a l'escena indispensable, també s'ha preocupat històricament en la recerca i la divulgació. Aquest centenari respon a aquest objectiu, doncs, amb accions adreçades a reivindicar personatges com Adrià Gual (amb edicions, exposicions itinerants per biblioteques i equipaments públics, i unes jornades per a especialistes); a fomentar el teatre com a activitat per a la inclusió social (més enllà del fet intel·lectual); també serà el tret de sortida d'una enciclopèdia digital, amb el suport de l'Institut d'Estudis Catalans, que ha de situar les arts escèniques catalanes en la història (és un projecte que es desenvoluparà en els pròxims cinc anys). A Barcelona, aquest juny, es produeix la trobada de la International Federation for Theatre Research. Ahir ja eren 750 les comunicacions presentades, fet que demostra la potencialitat d'una trobada internacional, que avala l'institut del Teatre com a cetre de recerca més enllà de Catalunya.

El centenari coincideix amb els 15 anys de l'IT Dansa, el segell que millor visualitza el treball constant en l'especialitat de dansa. El comissari del centenari i exdirector de l'Institut del Teatre, Jordi Coca també vol donar major altaveu als projectes de fi de carrera dels alumnes. És una manera de fer evident la voluntat de futur, com el fet de recuperar el premi Adrià Gual per al projecte escènic 2012. La companyia La Calórica va rebre ahir la distinció mereixedora de 30.2400 euros i el compromís d'incloure'l al cartell del Festival Grec d'aquest juliol.

Coca aclaria ahir quina era la voluntat d'un centre on, la primera setmana van impartir classes quatre noms propis, que deixen clars els fonaments del centre: va obrir el centre el mateix Adrià Gual, un dels responsables de la mirada del teatre català cap al que es feia als escenaris europeus; un renovador, tant en l'escenografia, com en la concepció d'espectacle total, i que innova donant valor a la direcció d'escena a Catalunya. També hi va ser Pompeu Fabra, pel que és evident la importància al tractament de la paraula i de la llengua catalana en particular. Ambrosi Carrión va ser un altre dramaturg present a la primera setmana. El que seria un dels autors més actius abans i durant la República, va “tenir mala sort” en el seu exili (en paraules de Coca) i va acabar sobrevivint com a porter en un pis de París. Coca, però, va voler rescabalar-lo per a la dramatúrgia catalana, procurant recuperar els seus textos tot imprimint-los en la col·lecció de l'Institut del Teatre. El quart mestre d'aquella entusiasta setmana va ser Joan Llongueras, que, també inquiet, havia fet viatge per Alemanya i va incorporar a la trista escena catalana del moment (tot i les bones intencions d'alguns esforçats impulsors) la gimnàstica rítmica de Jacques-Dalcroze, amb qui va completar la interpretació i la formació dels actors.

Les retallades de les institucions públiques han fet forat en la programació del centenari. Es va començar a dissenyar fa cinc anys, en plena alegria econòmica. El pressupost s'ha anat aprimant i sumant la complicitat d'altres institucions. Aquest centre s'ha retroalimentat de l'activitat per multiplicar els esforços: els 1,8 milions d'euros previstos inicialment, s'han reduït a 420.000 euros. I les partides de serveis externs de l'Institut del Teatre congela projectes que no tinguin res a veure amb aquesta celebració fins al 2014, gairebé.