Blanca Portillo: "La vida és un somni: obres una porta i hi ha un precipici"

Font: Laura Serra (ara.cat)

Blanca Portillo (Madrid, 1963) és una de les grans actrius de l'escena espanyola. Arriba al Teatre Lliure per primer cop, "un somni", diu, interpretant el protagonista masculí de La vida es sueño, Segismundo.

Quan mira al seu voltant, ¿també li sembla que tot és un somni?

Fa molta por. A la vida tot va canviant constantment. Per això busquem estabilitat, serenor. I la vida és tot el contrari: un gran somni, en què tot canvia. Obres una porta i hi ha un precipici. Fa vertigen!

Com l'afecta aquest context?

Com a ciutadana, m'horroritza. Però vull creure que això no és etern; canviarà. En l'àmbit professional, està fent que el teatre surti de les sales convencionals i les històries que s'expliquen tenen un nivell de compromís mot alt. Em genera inquietud veure què hi podem fer.

¿La vida es sueño és una lliçó de política?

I de vida, perquè nosaltres també manipulem les nostres existències i ens convencem de coses que no són. Ens expliquen una realitat que assumim com a absoluta i no és veritat. S'ha d'anar alerta: no em creuré el que em diguis; ho vull veure, ho vull viure jo.

El seu personatge és símbol de repressió i llibertat. Se sent així?

Hi connecto molt, en aquest sentit. Arriba a la conclusió que pots imposar a la força una sèrie de coses, però si l'ésser humà manté la seva essència no el pots manipular. En aquesta engruna de la nostra llibertat més íntima, tenim dues opcions: construir o destruir. Ningú neix ni bo ni dolent ni manipulador ni manipulable; és una opció de vida. Si tots féssim com ell, el món seria molt millor. Els malparits han triat el camí de la malparidesa, perquè fer les coses bé costa. I tant!

L'educació fa la diferència?

El salva això: que algú li ha ensenyat a parlar. La paraula, i poder pensar per ell mateix, el salva. Si no, es tornaria boig i seria un destructor.

Tornant a la política: ¿el govern vindria a ser com el rei manipulador?

La gent que està en llocs de poder polític -perquè n'hi ha de molts tipus-, i que pot afectar la vida dels altres, ha de posar abans les necessitats dels altres que les pròpies. Això ha de ser una norma, sigui el cap d'una oficina o sigui una mare amb el seu fill. I, si no, que es quedi a casa. Això no passa avui per res. Tot és tan lleig i trist que, quan estàs treballant un material tan elevat sobre l'ésser humà, no vols ni mirar.

Quin personatge li falta per fer?

No tinc cap personatge que sigui una meta, perquè llavors s'ha acabat el somni! El pròxim serà el millor. I no em plantejo que sigui masculí o no. Mentre sigui interessant, m'és igual. Jo no sento que el meu gènere em defineixi irremeiablement, sinó la meva manera de ser.

Quan va morir Lizaran, Lluís Homar va dir que només ella i vostè són capaces d'interpretar éssers.

Que bonic. Una cosa que em fascinava de l'Anna era la seva capacitat de risc, de joc, la seva sana i bella bogeria. I el fet de no deixar-se definir per elements externs. Quan em vaig rapar, milions d'amigues em van dir: "Què has fet?" Se'ns ha ficat al cap que hi ha signes externs que ens defineixen. I no: jo sóc més dona que una dona atòmica de 90-60-90 probablement.

¿Siete vidas li queda molt al passat remot? I què li presenta el futur?

No. Ho tinc molt present. Per això tinc la sensació d'una tremenda joventut actoral. Què faré? No ho sé. Sento que el teatre és el meu lloc i sé per què vull lluitar: perquè cada cosa que faci tingui valor per al públic. A mi m'hi va la vida, en això. Aquesta professió no és gens banal.