El Lliure torna a Gràcia després de set anys tancat


Ja és un fet. Àlex Rigola dirigirà el primer espectacle del Lliure de Gràcia. Ho farà amb actors de la seva companyia que li han estat fidels en els seus dos mandats al Lliure (Andreu Benito, Chantal Aymée i Joan Carreras), i també amb una actriu que ja va participar en la primera aixecada del Lliure de Gràcia, el 1976: Muntsa Alcañiz. És una fórmula per demostrar que s'ha acabat el parèntesi de sis anys i mig llarg de tancament. Estarà acabat del tot? Rigola aclareix que cal posar una data per fer la inauguració, per no endarrerir-ho més. S'estrenarà com es pugui; a hores d'ara s'estan posant a prova les instal·lacions i, tot i que no hi hagi cap daltabaix, s'han d'anar resolent imprevistos. La setmana vinent, la companyia entrarà a la sala. És el que hi ha previst, per ara. Frederic Amat, que a principi de juliol va començar a ultimar la instal·lació en la històrica escala del Lliure de Gràcia (Pluja de sang) està rematant la tercera planta. Li falta encara un pis, però confia que l'acabarà dins dels terminis: el 30 de setembre, data de l'estrena.

Àlex Rigola aixeca la segona època del Lliure de Gràcia amb un Tennessee Williams. Si el mestre Frank Castorf va fer una mítica versió d'Un tramvia anomenat desig, a Rigola l'ha captivat Gata sobre teulada de zinc calenta. Li impacta la conversa difícil, tibant, entre pare i fill. Tenen una relació complicada. El director procura remarcar en aquesta peça la dificultat de demostrar l'estimació a les persones properes.

La versió de Rigola té importants adaptacions perquè les normes socials han evolucionat molt dels anys cinquanta que va ser escrita la peça a l'actualitat. Però és que també la parella és més madura: ja no tenen els tendres 26 acabats de sortir de la universitat, sinó que freguen els 40. Ja han travessat un sinuós trajecte vital junts, estan més al límit de la separació. Més que la conclusió, a Rigola li interessa remarcar la relació entre home i dona i entre pare i fill. Tots procuren ajudar a desenredar un conflicte del passat per arribar a un altre estadi de comprensió i de respecte envers els que estima.

Rigola està eufòric amb l'obertura, coincidint amb la seva marxa. Ja tenia pensat no allargar-se més de dos mandats en la direcció del Lliure, però se'n va alleugerit veient com remata l'any: “No haig de fer servir d'excusa la reobertura”. Queda més clar que la seva voluntat és de renovar la mirada del Lliure. I, personalment, de demostrar que la seva marxa es deu a necessitats de creixement artístic, de donar-se temps per pensar temes nous amb què continuar presentant històries. Frederic Amat està molt agraït de la proposta de Rigola per fer una instal·lació a unes escales que, durant els anys que Barcelona era un desert artístic, eren una pujada a les estrenes d'en Puigserver. Rigola veu en les gotes de ceràmica que cauen una dutxa que convidaran l'espectador a entrar net de les cabòries diàries al pati de butaques. Amat celebra que cadascú tingui una interpretació. També hi ha qui hi veu la caiguda del teló. El vermell també és el color insígnia del Teatre Lliure, amb un anagrama encara potent. A la sala no hi ha el tradicional balcó. Per Amat, és un encert perquè dóna més bona visibilitat a la cabina tècnica. Rigola està convençut que la sala del carrer Montseny serà la millor de Barcelona, per la seva proximitat entre actors i els 200 espectadors. Fins ara, l'obra guanyava quan baixava a escena (“al revés del que passa en totes les altres”, comenta). La setmana vinent ho podrà tornar a certificar.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario