Relat de l'error



“Aquesta conversa que tindrem ara és un error.” Tal qual. Primera frase de la trobada d'ahir amb el director d'escena Àlex Rigola, a la biblioteca Iu Bohigas, de Salt, organitzada per El Canal, amb motiu de l'estrena, la setmana que ve (del 23 al 26 de febrer), de l'espectacle Coriolà (William Shakespeare), que ell dirigeix, al Teatre de Salt. La frase, és clar, requereix explicació: “Si parlo, trenco les expectatives o les possibilitats que teniu de fer la vostra pròpia interpretació d'allò que veureu. M'agrada deixar el territori obert per tal que el públic es defineixi en funció del seu bagatge, tot i ser conscient dels riscos que corro que hi hagi coses que no s'acabin d'entendre.” Malgrat que considerés que era un error, però, Rigola va parlar força de Coriolà. Quin remei! Abans, va situar la producció en la seva trajectòria com a creador: “Estic travessant una etapa de maduresa que, en sóc conscient, em pot allunyar del públic, perquè tendeixo a la síntesi”, una etapa en què compta amb el suport d'El Canal, que li permet “fer el què m'agrada”, amb dues línies preferents: la primera, compartir coneixement i oferir debat, i la segona, obrir la reflexió sobre l'essència de l'art contemporani i la incorporació de les arts plàstiques a les escèniques. Les escenografies que reprodueixin la realitat no li diuen res, “és més interessant que els espais siguin instal·lacions”, i de la mateixa manera que intenta trobar les formes de treballar amb els actors per acostar el text a l'espectador, també experimenta sobre com incorporar l'art contemporani al teatre a través de l'escenografia. A Coriolà hi incorpora un panell giratori amb la paraula democràcia retolada.
Aquí es van iniciar les referències a Coriolà, i a l'etapa de síntesi, començant pel text, que d'unes 3 hores de durada, ha estat reduït a poc menys d'1 i mitja; una de les darreres versions de Coriolà vista per aquests verals va ser dirigida per Georges Lavaudant al TNC (2001/2002), amb 24 intèrprets, i Rigola els ha reduït a 8, que fan 8 personatges, i fins i tot ha intentat “sortir d'una certa èpica dels personatges de Shakespeare quan parlen”. Tot això són aspectes més o menys formals, i de seguida se'n va introduir algun altre de més interessant, com ara la necessitat d'actualització dels clàssics. “Els clàssics es poden considerar com a tals quan, passats els anys, parlen de temes que encara ara tenen vigència, com és el cas. Cal revisar-los, i de Shakespeare el més interessant és que no és un autor nostre, de manera que després d'un temps s'ha de traduir, i això provoca una regeneració del llenguatge que ens l'apropa.” I surt a la palestra l'humanista José Luis Sampedro, la connexió del text amb l'actualitat, que ve a dir que al poble ni se'l deixa triar ni se li ha ensenyat a fer-ho, per introduir la qüestió bàsica i inicial sobre la qual Rigola vol reflexionar amb aquest muntatge: “Qui pot i qui no pot votar? Qui ho decideix, això? Qui té dret a marcar el nostre futur amb el seu vot?” Qüestions difícils de respondre en veure com, fins fa poc, personatges sinistres com Silvio Berlusconi o Francisco Camps col·leccionaven majories fins fa quatre dies, o com, després de 12 anys d'assalt al poder, a la tercera, l'electorat està prou desencantat com per deixar el país en mans d'un acòlit de Fraga, d'un personatge mediocre com Mariano Rajoy. “S'ha de refundar la democràcia. Vivim un moment perillós, en què estem cansats, no tenim capacitat de reacció, l'estem veient venir i ens l'hem menjat”, va dir Rigola, fent referència a la que ens ve al damunt. La dictadura militar es converteix en dictadura econòmica. A Itàlia, a Grècia, ja ha passat, ja els han imposat tecnòcrates i economistes que no ha triat el poble. Som els següents.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario