“Els musicals no sempre han de ser tràgics”

GERÓNIMO RAUCH ACTOR





Madrid, Barcelona i, ara, Londres. Hi ha actuat mai?
Només hi vaig participar fent una escena dels presoners al principi en el concert per celebrar els 25 anys ininterromputs de Los miserables al West End.
El productor Sir Cameron Mackintosh va renovar el musical, que és el que es veu ara a Barcelona. A Londres farà la versió original. Si en va fer una mirada nova seria per millorar-la. És pitjor la producció de Londres?
No n'hi ha una millor que una altra. L'original no es pot traslladar. Les barricades, per exemple, pesen quatre tones.
Diu que un dels temes que es va preparar, fa 17 anys, mentre estudiava cant, és el Sálvalo amb la veu de Colm Wilkinson.
Sí, tinc un currículum bastant ampli. Aquest tema és el més important del meu personatge. També vaig estudiar Jesucristo Superstar, que també l'he fet. Encara me'n queda algun que espero que acabaré representant més endavant. Vaig començar a l'Argentina el 2000 amb Los miserables. El 2001, vaig fer Grease. Després de participar en unreality (Popstar), que vaig guanyar, vaig tenir una època mediàtica, fins que
vaig tornar als musicals.
Què és més complicat: fer de personatge històric com Jesús o de novel·la, com el de Víctor Hugo?
Jesús s'ha de fer amb molt de respecte, però són només els últims dies. Jean Valjean és més complex. Comença sent un presoner de 39 anys i acaba de vell. Recorro tres etapes de la seva vida; el treball d'actor és més important.
A Los miserables els personatges evolucionen, es contradiuen. És insòlit, no?
No recordo un musical així. Però és que l'èxit és haver estat capaços de fer una adaptació d'una gran novel·la de 1.500 pàgines en un espectacle de tres hores.
Grans veus com John Owen, Simon Bowman o Wilkinson han cantat les rèpliques de Jean 
Valjean a Londres.
Són 26 anys de funcionament. I sempre procuren que hi hagi canvis al repartiment. Jo tinc el contracte per a un any. Ara em vénen totes les sensacions que s'acudeixin. Tinc molta incertesa sobre com me'n sortiré. Tinc l'avantatge que ja conec molt el personatge. També sé prou anglès però l'idioma sempre imposa.
Ha actuat a Madrid i a Barcelona. Són públics diferents, realment?
A Madrid s'involucren fàcilment a la història, hi ha més complicitat. A Barcelona el públic és més culte: no vol interrompre. Com a l'òpera, no aplaudeix fins que ho permet la partitura. Després els dos públics s'aixequen aplaudint. La gratitud és la mateixa, però a Barcelona no tens pistes fins al final.
Ha vist teatre a Barcelona aquests dies?
Dos musicals. Pegados em va semblar meravellosa, i Forever young, que recomano [es reposa a l'abril al Poliorama]. Els musicals no sempre han de ser tràgics. També es pot ser divertit i superflu.
Hi ha crisi i molts es lamenten dels preus dels musicals de gran format. Però les pròrrogues indiquen que hi va el públic...
La crisi hi és, la vivim tots. Ara la gent tria més. Fa uns dies vaig llegir que ha pujat un 8% el nombre d'espectadors a Barcelona aquest 2011. No sé quin pot ser l'efecte però potser és que abans de veure les notícies tan tristes de la tele, es prefereix veure un espectacle.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario