Lluís Homar: "Crec en el dret a decidir i m'agradaria que la solució no fos la ruptura"


Fuente: Carles Capdevilla (ara.cat)


¿És incòmode per a tu que estiguem fent l'entrevista dues hores abans de començar l'obra Adreça desconeguda a La Villarroel, aquí mateix on som ara?
Normalment no m'agrada gens fer entrevistes abans d'actuar. Amb aquesta obra no em sembla tan malament, però he procurat que hi hagi una hora entre que acabem l'entrevista i l'inici de la funció.
I quan et deixi lliure, en aquesta hora què faràs?
Me n'aniré amb l'Eduard Fernández al bar del costat. Tenim el nostre ritual: ell es pren una aigua de Vichy, jo una infusió, i demanem una ració de seitons. N'hi ha quatre, dos per a cadascun, amb dues llesquetes de pa amb tomàquet. Un dia paga l'un i un altre dia paga l'altre. Avui li toca a ell.
Quina parella més ben avinguda, no? ¿I quan acabeu sopeu?
Molts dies sí. Tornem al mateix bar. I els dies que hi ha partit del Barça, el veiem junts. Quan has acabat l'obra és un moment fantàstic. És el gran moment, com deia l'amic Ariel García Valdés. Durant la funció no t'ho pots passar bé. Quan m'ho passo bé és quan em prenc la cervesa de després, i llavors et ve la gana, et descontroles amb el menjar i al final te'n vas a dormir i penses: "Demà, res de pa".
Us coneixíeu molt, amb l'Eduard?
Havíem treballat junts dues vegades. La primera va ser fa molts anys en teatre, en una obra en què també hi havia l'Anna Lizaran: Lear o el somni d'una actriu. I fa dos anys vam participar junts en la pel·lícula Los Pelayos. L'admiro molt com a actor i com a persona. És un luxe.
Vas pensar de seguida en ell?
Sí. El Borja Sitjà, que ara és director de La Villarroel, em va proposar dirigir i interpretar Adreça desconeguda. En 24 hores me la vaig llegir i li vaig dir que sí, i vaig veure clar que la volia fer amb l'Eduard. I hem tingut la sort que li encaixava.
Et sents còmode dirigint-te?
Dirigir m'imposa molt. Però que sigui una obra de petit format em va ajudar a veure'm capaç de fer-ho. Després vam tenir els nostres moments de crisi per donar-li una forma teatral. Hi havia les cartes, un text fantàstic, però s'havia de crear alguna cosa per interactuar entre nosaltres. I això, que sembla molt senzill, no va ser fàcil. Ho vam passar bé, però fèiem la broma que si algun altre dia ens proposessin fer una obra epistolar ens ho pensaríem.
És una obra curta, contundent, dura.
Hi ha una cosa que a mi em dóna confiança, que és la partitura. El text per ell mateix és tan precís, tan ben fet, que em dóna tranquil·litat. Ho notes en les cares de la gent quan hem acabat. Commou, regira i convida a una reflexió sobre la condició humana. És una cosa molt simple, dura una hora, i a la vegada et deixa molt pòsit, t'omple molt.
En les cares del públic es nota l'estrany consol de la venjança.
El públic també fa la seva catarsi. La venjança és molt humana, però no estic segur que sigui la millor alternativa. I en aquest text t'ho acabes plantejant. Si ho trasllades, el poble jueu està carregat de raó, perquè no hi ha barbaritat més gran que la que ells han patit. Però a vegades això no pot justificar segons quines conductes. Si et poses en el paper de víctima, sembla que et doni una raó que et permet entrar en aquest comportament una mica monstruós, aquesta part de l'ésser humà. L'altra cosa que m'agradava d'aquest text és el fet que són dos homes que tenen una amistat veritable, bonica, i es converteixen en monstres, per raons diferents deixen de ser persones. És l'essència de la guerra, dels enfrontaments.
¿Et veurem més al teatre, fent d'actor, ara que ho has tornat a provar?
Aquest és un any de teatre. Estic parlant amb el meu amic i gran home de teatre Xavier Albertí i m'agradaria estar al seu costat en el moment que ell posi la seva primera pedra al TNC. Estic col·laborant en una sèrie a Madrid, Gran Hotel, del mateix equip que va fer Hispania, i faig teatre aquí de dimecres a diumenge.
Hi has viscut mai, a Madrid?
No. M'han posat apartament, hotel o he estat a casa d'un amic, però mai hi he tingut casa. Casa meva ha sigut sempre a Canet. Fes el que fes, el cap de setmana és sagrat i sempre he pogut estar amb els nens. En tinc un de dotze anys i un que en farà nou.
T'han vingut a veure els teus fills?
Encara no. Però vindran. Van venir un dia a un assaig i ens passaven lletra a l'Eduard i a mi. "Ja us ho sabeu?", ens preguntaven. "Si no us ho sabeu, improviseu", ens deien.
Vas ser fundador del Lliure, sent el jove, amb 19 anys. Com has viscut l'adéu de la Lizaran?
És una pèrdua immensa, van ser 20 anys de compartir el dia a dia a l'escenari, assajant i amb tota l'aventura del Lliure. De seguida vaig pensar: "Ara sí que no podrem treballar mai més junts". L'Anna tenia molt recorregut per fer i era única, no s'assemblava a ningú, en tot cas hi havia gent que es volia assemblar a ella. Era adorada per tothom. El seu moment principal és l'any 76. És el moment de la instauració de la democràcia, la normalització d'un teatre en català. Ella n'és la primera gran actriu, i està molt clar: aquella Bella Helena és un referent, hi ha un abans i un després de l'Anna, pel seu sentit del joc, per la picardia... Ja és patrimoni del teatre català.
Vas dirigir el Lliure. Ho tornaries a fer?
Aquesta és una faceta que crec que difícilment tornaré a fer. Sóc una persona en constant moviment intern i sempre m'imagino coses, però dirigir un teatre no m'ho sé imaginar. Allò va anar lligat a unes determinades circumstàncies, en uns moments complicats, no va ser fàcil. Van ser 6 anys, com estudiar una carrera. A més, sempre seré un director de teatre peculiar, em sembla que el meu ofici és el d'actor. Aspiro a tenir el meu projecte de teatre, que és un projecte de vida, però sempre penso més en un miniprojecte.
Vols que sigui més teu.
Si no tinc una implicació amb el que estic fent m'és molt difícil, no sé fer el teatre amb el qual no em senti molt implicat. Potser ho puc fer en algun personatge de televisió o de cinema... però al teatre necessito creure-m'ho molt.
"Jo era dels que em considerava joancarlista. Ara ja no. Ara no sóc res que tingui a veure amb la casa reial"
¿Ja has superat això d'haver fet de rei d'Espanya a la TV movie més vista de la història?
Sóc republicà, no entenc la monarquia, em sembla una cosa totalment anacrònica, i és insostenible en els anys que estem, però jo era dels que em considerava joancarlista. Ara ja no. Ara no sóc res que tingui a veure amb la casa reial.
Pateix molt el teu sector?
És una pena molt gran, ho veig al Lliure i ho veig al Nacional, amb el meu amic Xavier, que hi està al capdavant amb les retallades. És un forat molt gran, un abisme. Però tocarà reinventar-se, replantejar-se coses. Als inicis del Lliure la falta de mitjans podia ser un incentiu per a la creativitat. Però quan això és resultat de la falta de sensibilitat, de falta de saber donar el valor real a les coses, quan els responsables del govern fan aquestes animalades amb l'IVA, desanima. Vinc d'aquella escola per a la qual la sanitat té la mateixa importància que la cultura, perquè l'entén com a part de la salut de la gent. Veure que tot això no és compartit resulta bastant descoratjador. Hi havia una frase que jo deia en un personatge: "Tinc una gran dosi d'entusiasme en reserva", i penso que això va ser el motor per a molta gent després de molts anys de dictadura, l'entusiasme per fer que passessin moltes coses. I en les circumstàncies actuals correm el perill que se'ns mori l'entusiasme, i això no ens ho podem permetre.
Trobes a faltar l'època Almodóvar?
L'Almodóvar no el trobo a faltar gens. Va ser un aparador fantàstic, i treballar en aquella casa és treballar en primera especial. Vaig fer dues pel·lícules amb ell. Amb La mala educación vaig ser molt feliç, i amb Los abrazos rotos no ho vaig ser. A aquestes coses sempre hi estem exposats.
Però va disparar el teu reconeixement.
Sembla que quan treballes amb l'Almodóvar passes de no ser a ser. Això també és una cosa relativa, perquè al final el que és realment és ell. El mateix apel·latiu de noi o noia Almodóvar és molt definitori del que suposa.
Tens cinema a la vista?
El cinema està fatal. Hi ha la possibilitat de fer una cosa de cara al mes de juny, però no és segur. Realment es compleix la profecia que quan guanyes un Goya estàs un temps sense treballar.
"Crec que està molt bé el dret a decidir, considero que nosaltres hem de triar. M'agradaria pensar que la solució no ha de ser la ruptura"
Com vius la situació política catalana?
Crec que està molt bé el dret a decidir, considero que nosaltres hem de triar. M'agradaria pensar que la solució no ha de ser la ruptura, que es pot trobar una fórmula que satisfaci les dues parts. També sé que parlar així sona una mica utòpic. A mi em fa la sensació, parlo en un sentit global, que això és una mica difícil, que potser aquí s'estaria més disposat a fer marxa enrere, però veig que hi ha més feina a l'altre costat. Hi ha molta distància i no sé com es podria fer aquest apropament. No em considero independentista. Avui dia jo crec que és mala peça al teler. Em fa por perquè em sembla que tot això el que farà és augmentar la tensió i no sé com es podrà resoldre. Jo crec que s'hauria de trobar una tercera via.
Estàs content de com fas de pare?
És un dels regals més importants que m'ha donat la vida. El que explica més bé el que sento pels meus fills és l'enamorament. A més, és un enamorament constant que no té oscil·lació. M'ha humanitzat.
Què fas que no sigui treballar i que puguem saber?
M'agradaria acabar vivint al camp. M'agrada molt el silenci, la natura, sóc un enamorat dels arbres. L'estat ideal seria agafar un TGV i de cop i volta plantar-me a Madrid o Barcelona. També m'agradaria fer cinema internacional pel que suposa en si, els viatges. El contrast amb això és el silenci.
No necessites cobertura per viure, no ets a Facebook ni a Twitter.
No he entrat mai a Facebook i no he fet res de tot això... Tinc correu i ja em va costar, tinc mòbil, faig servir el WhatsApp, però a les xarxes socials no hi he entrat mai. Ho faria pels meus fills o per la nostra feina, però no perquè personalment en tingui una necessitat.
Recordes l'última carta que has escrit?
Fa molt de temps, de l'última. El moment que recordo haver estat escrivint cartes d'una manera més continuada va ser quan era a Nova York, quan tenia 30 anys.
Per lligar no has fet cartes?
No, mai he sigut gaire de lligar. És que jo sóc molt tímid.

No hay comentarios:

Publicar un comentario