Míriam Iscla: "La Vilarasau i jo no mantenim un duel, juguem una partida"
Font: Carles Capdevilla (ara.cat)
Míriam Iscla coprotagonitza amb Emma Vilarasau Barcelona, una obra molt recomanable de Pere Riera sobre una família que pateix els bombardejos del 1938 a Barcelona. Fins al 22 de juny es pot veure al TNC, i a la tardor és possible que torni a programar-se en un teatre privat de la ciutat després de fer gira pel territori.
L'actriu, nascuda a Pineda de Mar el 1966, va deixar T de Teatre fa 5 anys, després de 17 anys d'èxits teatrals amb Homes, Criatures i Petits contes misògins i l'èxit televisiu de Jet lag, on interpretava la Diana.
Ara les seves sèries preferides són Homeland i Good wife. En teatre ha estat dirigida per Lluís Pasqual, Sergi Belbel, Pere Riera i Jordi Casanovas. L'escena és el seu somni i el viu amb obsessió. Tanta obsessió, i tant respecte, que no s'atreveix a escriure teatre. O almenys encara no. O si més no no ho treu d'algun calaix amagat, de moment. Però coneixent el seu caràcter, aquest dia acabarà arribant.
Ets la coprotagonista de Barcelona al TNC. Una obra dura, de tres hores.
Però diuen que no es fa llarga. I això és molt bo.
I com ho portes?
Estic encantada. Estic fent una obra que em sembla que va més enllà del fet teatral. Té un efecte catàrtic amb el públic, una catarsi identificativa, social, històrica i humana. Els aplaudiments no van dirigits només cap a la gent que estem treballant dalt de l'escenari, sinó que ens traspassen per esdevenir com una mena de dedicatòria a una època, a una gent, unes víctimes. Et produeix certa tremolina a l'hora de les salutacions. Realment faries un gest cap a un altre lloc, perquè nosaltres també aplaudim.
En el moment dels aplaudiments penseu en les víctimes dels bombardejos del 38.
És que devia de ser molt heavy. Nosaltres ho vam viure en el procés d'assajos. De tant en tant, el Pere Riera [el director de l'obra] deia: "Ara posaré una estona de bombes". Hem tingut la col·laboració del Memorial Democràtic i hem vist moltíssimes pel·lícules, moltes declaracions de gent que ho va viure, i és una sensació molt bèstia.
Ser la protagonista de l'obra important de la Sala Gran del TNC deu fer efecte.
Sí, però no és una sala agraïda.
Us queixeu sempre. Ara és massa gran!
És que és molt gran. I arriba a la fila 21. Tu vols arribar a tothom, que tothom s'emocioni, que tothom vegi aquella cosa, aquella mirada, aquella complicitat. I saps que en una sala de 800 localitats és molt difícil arribar a l'última fila. No es tracta de si t'agrada o no. És que és una sala titànica.
I com portes el pes de la responsabilitat?
Això és un gust, molt diferent de la primera vegada que vaig actuar a la Sala Gran. Va ser amb el Sergi Belbel a Les falses confidències, el 2005. Allà sí que realment vaig dir: "Ufff!!"
¿Compartir protagonisme amb la Vilarasau pesa?
És una il·lusió, és un somni fet realitat.
I no tens por? No penses: i si se'm menja?
Mai he tingut la sensació que hagi de competir amb ningú. Admiro la Vilarasau. M'he trobat amb una persona que té una gran generositat professional, i hem creat una complicitat màgica. Treballem des del mateix lloc, tenim una banya posada en l'obsessió i en la feina i això et fa créixer. Ens diuen que mantenim un duel i jo dic que no és un duel, sinó una partida que juguem alhora.
Però no em negaràs que els actors i actrius noteu si un llueix més que l'altre.
No. A mi no em passa. És la meva amiga a escena, actua meravellosament. Mai penso que com que ella està brillant, jo hauria d'estar brillant. Ho trobo una bestiesa.
I ho està, de brillant, ella?
Està brillant. Està lúdica, intel·ligent, juganera, còmica. El Pere Riera mai no fa un personatge que tingui un sol color, en tenen molts. Som vuit personatges tan rics que tothom té una història, tothom té un punt de vista. No hi ha ningú que digui una frase per dir, per omplir.
Es podria fer al revés? ¿Tu podries fer el personatge de l'Emma i ella el teu?
Això va passar pel cap del Pere, de l'Emma i del meu. Són dues dones a qui els ha passat un camió per sobre. Una és actriu, va marxar a França i ha intentat sobreviure. L'altra s'ha quedat a Barcelona i ha intentat fer una cosa més col·lectiva, més familiar, una reacció que té més a veure amb aguantar, resistir. El que tothom s'esperava és que la Míriam fes la lúdica, l'actriu, i l'Emma la dramàtica, la dura, la sentida. I el Pere va voler que ho féssim al revés. Ara ja no m'imagino ningú més fent l'Helena de la Vilarasau i no sé si ella s'imagina fent la Núria de l'Iscla.
Crec que cal veure Barcelona per moltes coses. Entre elles els vostres tangos.
"No es pot pretendre que una entrada de teatre sigui un negoci. No estem parlant d'això. Estem parlant de cultura, d'educació"
Ens ha costat moltes hores. Són els primers de la meva vida, i segurament els últims. No sé si me'n tornaran a donar mai cap més. L'Emma sempre deia: "A mi em fa tanta il·lusió ballar dalt d'un escenari..." I jo deia: "Estic tan cagada de ballar dalt de l'escenari..." Com que n'he vist molts, penso que és el més mal ballat del món. El tango és una escena sense paraules que és com la resolució d'una escena parlada. En una de les escenes de l'obra aquestes dues dones parlen, es fan retrets, es respecten, s'odien i s'estimen. Després d'aquesta riuada de paraules no es poden dir res més. És en aquest moment en què entra el gest, un tango coreografiat. L'escena del ball té el plus d'aquesta emoció interpretativa, en què els dos personatges arriben a un clímax. És una passada.
L'obra reviu un moment dramàtic, però és un moment en què la gent s'evadeix i no renuncia a divertir-se.
Està ambientada en una família burgesa, culta. En aquell moment Barcelona era una ciutat cosmopolita i es tutejava amb Europa d'una manera molt bèstia. En els dies de bombardejos cap cafè, cap cabaret, cap teatre va parar la funció. Xou, música, ball, i la pulsió de vida que hi havia sota aquests bombardejos era molt poderosa. En un moment determinat, el personatge de l'Emma diu: "Riure és una altra manera d'ensenyar les dents". En aquella casa estem intentant sobreviure a la nostra manera, i no volem que ningú ens ho critiqui.
Si els bombardejos no aturaven el teatre, l'IVA tampoc el podrà aturar?
L'IVA l'hauríem de bombardejar entre tots. La gent té ganes d'anar al teatre. No es pot pretendre que una entrada de teatre sigui un negoci. No estem parlant d'això. Estem parlant de cultura, d'educació.
Què fas les hores abans de l'obra?
M'obsessiono per la veu, per estar a punt, per no gastar més del compte. Aquesta funció és desgastadora. Després de dinar entro en una mena d'ansietat i em vénen ganes d'anar cap al teatre. Hi vaig dues hores i mitja abans, faig escalfament de veu, uns exercicis a sobre l'estora. I després em diuen que vaig a fer el Camino de Santiago, perquè em passo 20 minuts caminant, caminant, caminant.
I després de les tres hores de funció què fas?
Em costa molt baixar d'aquest subidón. Un iogurt i cap a casa. Estic petada físicament, molt desperta. Em costa molt abaixar la caixa toràcica amb aquesta personatge. Tenim un subidón a l'hora de saludar, i em costa rebaixar l'adrenalina. Tirem de valeriana forta i el que faci falta, perquè ens costa dormir. I sóc de llevar-me d'hora, perquè tinc un rellotge biològic que em desperta a les set o un quart de vuit. Amb aquella alegria!
"Vaig donar tot el que tenia a T de Teatre i T de Teatre em va donar tot el que em podia donar"
Cinc anys després de deixar T de Teatre, com veus aquella etapa?
Va costar arribar a prendre la decisió, però estava meditada. T de Teatre ha suposat 17 anys de la meva vida, els de més furgonetes, els de lluitar més, els de crear de zero. Vaig donar tot el que tenia a T de Teatre i T de Teatre em va donar tot el que em podia donar. Vam fer obres que duraven tres anys. D' Homes en vam fer 900 funcions, de Criatures 800. Ho vam saber viure de manera honesta i amb molt de rigor.
Quan us demanen si us agrada més fer riure o plorar, els actors sempre dieu que us agrada tot. ¿Tu em diries el mateix?
Sí. Ho hem pactat entre tots els del gremi, responem sempre això.
I a la vida què fas més, riure o plorar?
Riure.
Deus enfadar-te.
M'estàs dient eixuta.
T'estic dient que enfadada em faries por.
A l'escenari em sé enfadar i el que passa dalt d'un escenari polsa tecles que són meves. És evident que jo tinc tot això.
Ets molt social?
Molt poc. No sóc consumista, no surto gaire, sóc una persona molttranqui . Ja tinc una edat, 47. Quan vius d'acord amb l'etapa que et toca estàs bé. Jo ara no tinc necessitat de fer coses que feia quan tenia 25 anys.
Ets molt discreta. No sabem res de tu.
És que quin interès té la meva vida? Si vols te l'explico. Em llevo molt d'hora, m'agrada caminar moltíssim, dibuixar a llapis. Em torno com obsessiva dibuixant.
Obsessiva sí que ho ets?
Home, si no no estaria fent aquesta feina. Sóc molt pesada.
Amb tu o amb els altres?
Amb mi, amb la feina. Si faig l'obra Barcelona, la faig 24 hores. Estic fent una truita però tinc el cap en un altre lloc. És obsessiu, però em porta un plaer molt gran perquè trobo moltes coses. S'ha de treballar en l'obra fora de les hores d'assaig.
Militàncies públiques en tens?
Vaig a les manis com qualsevol ciutadà i reivindico el que crec. No estic al capdavant de res perquè tampoc se m'ha demanat, i no sé si ho faria. Però allò en què crec ho porto fins al final.
Catalunya serà independent?
No ho sé. Si avui voldria que ho fos? Sí. Arriba un moment que t'has de posicionar si et pressionen.
Creus que la consulta es farà?
Si es fa, que sigui amb la finalitat d'actuar. Per consultar podem aixecar el braç sense demanar permís. Suposo que no es tracta de fer una consulta, es tracta de prendre una decisió. Si m'ho pregunten voldré saber tots els ets i uts de ser un estat. Els de no ser-ho ja els sé.
Et cuides?
M'agrada molt caminar. Avui en una hora he fet set quilòmetres i mig. Avui hem triomfat.
Quan vas al teatre mires el mòbil?
No. Quan es fa un fosc de l'escenari i veus tota la platea il·luminada de mòbils de gent que estan fent l'última mirada, l'última foto, és molt fort. L'altre dia, enmig d'un bombardeig en plena obra va sonar un mòbil, que a més a més tenia aquest to de telèfon antic, riiiiiiing, i jo vaig estar a punt de dir: "Nois, ens truquen, que estan bombardejant a casa la tieta". No m'ho podia creure.
Saps què faràs d'aquí deu anys?
No.
Dius que ets obsessiva i no planifiques?
Sóc obsessiva amb la feina. La vida intento relaxar-la moltíssim.
Escrius?
Vaig escriure guions de Jet lag, i contes de les Germanes Quintana. Fa cinc anys que tinc una obra començada i no l'acabo.
Sempre seràs actriu?
Amb aquesta crisi tinc molts punts per deixar-ho de ser.
Què més saps fer?
He treballat de cambrera, he fet de paleta, he estat en una oficina de canvi de moneda, en una agència de viatges, en una botiga d'objectes de regal. El que convingui. Per ser feliç, millor teatre. Però puc ser feliç a la vida fent moltes altres coses.
Tu havies estudiat medicina.
Ho vaig deixar a tercer. La mare era infermera. I a mi em va costar arribar a medicina. Vaig haver de fer un curs pont de psicologia, i després volien suprimir aquesta via d'accés. Ens vam tancar 10 dies a la facultat per protestar. A segon vaig anar en autocar a Madrid perquè ens pegués la policia, en defensa del MIR.
I després plegues.
Vaig trucar als pares i els vaig dir: "Veniu, que us convido a Barcelona a berenar". Aquell berenar se'ls va posar fatal. No el van acabar. Vaig anar a l'Institut del Teatre, era el meu somni.
I després ho van entendre.
Van estar molt contents. El meu pare va morir fa anys, només va poder veure Petits contes misògins. La meva mare ens va deixar fa dos anys. Barcelona li hauria agradat molt, perquè n'era contemporània.
Has actuat i has escrit sobre maternitat a Criatures. I no ets mare.
Ni assassina, però si em fas un paper d'assassina també te'l faré.
Celebro que no siguis assassina, però volia dir si t'has plantejat mai la maternitat.
No. Gens. Potser hi va haver un moment a la meva vida que ho vaig pensar, i t'he de dir que no ho deuria pensar gaire fort, perquè ho hauria fet. A l'obra Criatures hi havia un puf de color taronja on l'actriu que s'hi asseia es quedava embarassada. Hi van quedar l'Àgata, la Carme. Jo vaig asseure'm sempre al blau. Amb els fills dels altres, els de la meva germana, ja en tinc prou, estic encantada de la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario