La perla 29, velocitat de creuer



Font: Belen Ginart (ara.cat)
El terra cobert de sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya s'ha acabat convertint en la marca estètica de les produccions de la companyia La Perla 29. I una de les raons, que no l'única, de les comparacions entre els seus muntatges i el teatre fascinant de Peter Brook.
SOLIDESA DE FERRO
Però si juguem a les metàfores haurem de dir que aquest element, la sorra, no serveix per definir la solidesa d'aquesta veritable factoria creativa, que en 10 anys de trajectòria ha aconseguit una estructura de ferro. Un centre de producció independent que ha aconseguit una velocitat de creuer, admirable sempre quan es parla d'arts escèniques, i gairebé miraculosa en els temps que corren.
La Perla 29 pren el nom de la primera adreça postal de la seva seu i és, a la vegada, productora, companyia i gestora (aquesta, amb el nom de Pas 29). En aquesta primera dècada de vida ha donat a llum 35 espectacles. Va néixer emmirallada en el primer Lliure. I ara per ara no hi ha comparació possible amb cap grup independent que s'autogestioni amb la mateixa energia, prolificitat i èxit. El cap visible de l'engranatge és Oriol Broggi, director i dinamitzador. Per commemorar la dècada estrenen el seu primer espectacle de creació, 28 i mig , un collage cuinat a parts iguals amb l'univers Fellini, algunes constants de La Perla 29 i les improvisacions dels actors. Un llibre commemoratiu s'encarrega de deixar constància de la història, més enllà del caràcter efímer dels espectacles.
UNA HISTÒRIA EN ETAPES
La de la Perla 29 és "una història en etapes, en graons", com la defineix Broggi. Arrenca quan dos directors aleshores a la trentena, Carlota Subirós i el mateix Oriol Broggi, decideixen aliar-se per tirar endavant els projectes que els vingui de gust, sense haver d'esperar els encàrrecs que potser no arribarien mai. Van tenir la capacitat de fer conviure sota un mateix sostre, amb les mateixes normes i criteris, dues potes de la creació escènica que es necessiten irremeiablement però sovint no s'entenen: l'econòmica i l'artística. Producció i creació s'agermanen fins a punts insòlits. "A vegades t'encantaria fer un muntatge determinat però veus claríssim que no és possible perquè potser no hi ha diners per fer-lo", il·lustra Broggi de manera senzilla.
La fórmula li sembla tan natural i els ha funcionat tan bé que el sorprèn que no estigui més estesa. "No entenc que no hi hagi més estructures semblants a la nostra. Però no ho dic des de la supèrbia, sinó des de l'estranyesa", matisa. Per poder tirar endavant han hagut d'inventar fórmules de consens, combinar "els espectacles més comercials amb l'art". I tenen la sort, diu Broggi, que els "agrada tot, o com a mínim moltes coses". Això vol dir que no es miren cap projecte amb prejudicis, una capacitat empàtica els facilita la connexió amb el públic.
LES JOIES DE LA CORONA
"Cadascun dels espectacles que hem fet ha estat important per alguna raó", valora Broggi. I si un èxit, gran o petit, artístic o obertament comercial, es va sumant a un altre, el sac es va omplint i, qui sap, potser també provocant alguna enveja. "Nosaltres hem procurat estar sempre bé amb tothom, però suposo que despertem algun recel perquè les coses ens van bé", admet el director.
El cas és que de tot el munt d'espectacles produïts, Broggi en destria alguns que han tingut una rellevància especial perquè han fet avançar la companyia, o han suposat un canvi en el llenguatge propi del grup. ElTartuf com a punt de la primera etapa, "que sintetitza la sortida d'una manera de fer nova"; Els ulls de l'etern germà i La mort d'Ivan Ilitx , "perquè tanquen una etapa importantíssima lligada a la Sala Beckett", iAntígona , perquè els dona un aura de prestigi i suposa la trobada amb un espai, el de la Biblioteca de Catalunya, que els acull calorosament des de fa anys.
En la llista dels imprescindibles hi ha també dos Shakespeares, Hamlet iLear , que tenen molta repercussió (especialment el primer), i Cyrano de Bergerac i Incendis , perquè els reporten un èxit descomunal, potser previsible en el primer, totalment inesperat en el segon cas. "Són dos muntatges que han estat molt rendibles, ens han donat diners i ens han permès fer l'espectacle que estrenem ara, perquè no hem d'estar pendents dels números".

No hay comentarios:

Publicar un comentario