“Perquè Déu no salva”

Anna Akhmàtova, poeta russa (1889-1966), no confiava gens en la seva memòria i, durant el règim de terror de Stalin, escrivia els seus poemes sobre qualsevol tros de paper i convidava persones del seu cercle més íntim, amics de confiança, a aprendre-se'ls de memòria, per tal de no posar en risc la seva vida. Després, com si es tractés d'un ritual, cremaven aquells fragments de paper. Paral·lelament a aquests versos proscrits, Akhmàtova, de la qual una altra poeta russa, Marina Tsivietàieva, va dir que era “la musa del plor”, escrivia poemes sobre la guerra, patriòtics, poemes que exalçaven la pau i que eren els únics que podia publicar. Dijous al vespre estàvem convocats a l'Auditori de La Mercè, en un nou capítol del cicle A Pas de Poetes, dedicat a Akhmàtova, per escoltar alguns dels seus poemes, de la seva veritable obra, traduïda al català per Jaume Creus i Xènia Diakonova i publicada –l'obra completa– per Edicions de 1984. La saviesa en la tria de poemes i el text introductori –guiatge imprescindible i clarificador– li devem a Eva Vàzquez, que va glossar la figura de la poeta fidel a l'esperit amb què aquesta va acarar la vida i l'escriptura, amb el punt just de pietat, però també d'orgull, la dosi exacta de rebel·lia, i un doll inabastable de sensibilitat. Els versos d'Akhmàtova, dits amb candor per Duna Jové, ballats per Montse Canals, amb el contrapunt musical de David Poblete al piano, aconseguien xopar l'ànima d'una certa nostàlgia i desconhort, es gravaven en la memòria com els presos del gulag els gravaven a les escorces dels arbres, de la mateixa manera que Montse Canals semblava gravar-los sobre la seva pell.
A l'escenari de l'Auditori de La Mercè –torno a dir-ho, d'una qualitat acústica aberrant, amb enutjoses reverberacions– la poesia assenyalava els diferents estats d'Akhmàtova, vitalista i sensual tot primer, però ben aviat coberta per un tel d'inquietud i de dolor, que es converteix en amargor suprema i desesperació aLa sentència, un poema corprenedor, però també una lliçó suprema de coratge, que descriu el seu estat d'ànim en conèixer que el seu únic fill ha estat condemnat a anys de presó, i no en sortirà. Això va inspirar el recull de poemes Rèquiem. I en aquest recull, Últim brindis, poema que va tancar el recital: “Bec per la casa devastada / bec per la mala vida / per una solitud a dos / i a la teva salut i tot / pels falsos llavis que em traïen, / per la morta fredor dels ulls, / perquè el món és aspre i brutal, / i perquè Déu no salva.”

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario