Carme Sais: “No volen una societat culta i amb criteri?”



Font: Maria Lanau (elpuntavui.cat)
A finals de l'any passat, la gironina Carme Sais va assumir la presidència de l'Associació Professional de Gestors Culturals de Catalunya (APGCC), que el 2013 celebrarà el seu vintè aniversari. El sector viu –i és víctima– amb impotència del desmantellament del sistema cultural del país. Sais emfasitza que els gestors culturals no es donen per vençuts i busquen, incansables, vies alternatives.
Molt haurien de canviar les coses perquè l'any que ve puguin celebrar un aniversari feliç.
El canvi ha sigut tan important que la situació actual és traumàtica. Vam partir del desert cultural del franquisme i, durant tot el període democràtic, el repte ha estat construir. Fins ara, que s'ha produït una frenada radical i, més i tot, hem entrat en una fase de destrucció. Sabem que no hem tocat fons: anirem a pitjor. Som pessimistes.
El somni és tornar algun dia als vells i bells temps?
Penso que mai més tornaran. No sóc de l'opinió de reivindicar models del passat sinó de buscar-ne de nous.
Quins?
Aquesta és la pregunta que ens fem tots. La innovació i la creativitat són el camí. Des de l'APGCC, ens mirem amb lupa les experiències incipients i alternatives que triomfen, que donen bons resultats. Una de les formacions més sol·licitades pels gestors culturals en aquests moments és la de tècniques de recerca de patrocinis.
Abans de la crisi, tampoc es pot dir que la cultura fos una prioritat per als governants del país. Ho veuen ja com una guerra perduda?
Fa tres anys es va viure el moment de màxim esplendor. Es van assolir uns bons nivells d'inversió en infraestructures, només faltava que arribés el moment d'una major inversió pública en continguts culturals. Però és cert: la cultura no ha estat mai suficientment ben tractada. Ni tan sols se la reconeix com a sector econòmic. I ara el problema és que l'estan abandonant. La sensació és de persecució, de voler aniquilar la cultura. Més que mai calen accions polítiques que valorin la cultura. La cultura qualitativa, no la de l'entreteniment. La cultura ha de crear consciència crítica, no? I em pregunto: que no ho volen? No volen una societat culta i amb criteri?
La màniga ha estat molt ampla per construir contenidors, però ara la caixa és buida per farcir-los de continguts.
La cultura també ha viscut una bombolla. No tenim recursos pels continguts, aquesta és la realitat. Hi ha un munt de teatres sense pressupost per programar. La solució pot ser la col·laboració amb el sector privat, sempre que compleixin els objectius públics.
En tot moment parlem de finançament privat. És l'única sortida?
El micromecenatge funciona per a coses tangibles: un disc, una pel·lícula, un llibre... Però, qui aposta per la cultura emergent, de risc? Necessita autèntics mecenes, que donin suport per amor a l'art o per compromís amb la societat. Fa patir que el mecenatge –ep!, quan tinguem la llei, ara mateix és parlar per parlar– es decantarà per allò més vistós, pels festivals i els grans equipaments; en definitiva, per una programació d'elit. I, mentrestant, l'I+D de la cultura està en perill... Volem estar a la cua del nivell cultural d'Europa? Pensem-hi.
Una escletxa?
Hem de mirar cap enfora. I pensar en termes de cooperació i de connexions. L'artista aïllat ja no farà res, quedarà com un reducte romàntic. El futur és per als projectes de bona qualitat, ben fets, competitius internacionalment i per als que aporten innovació; també per tot allò que estableixi un bon nivell de complicitats, entre agents i amb el públic.

No hay comentarios:

Publicar un comentario