Als antípodes, al costat de casa
Les illes de Kiribati, al Pacífic, si són conegudes per alguna cosa és perquè a finals de la II Guerra Mundial s'hi va produir una de les batalles més sagnants entre els EUA i el Japó. Avui són de les primeres víctimes del canvi climàtic, ja que desapareixeran si el nivell del mar continua creixent. I d'allà provenen set ballarins de la companyia MAU del coreògraf samoà Lemi Ponifasio, una autèntica força de la natura que fa un any i mig ens va deixar estabornits amb la seva versió de La tempesta shakespeariana que va presentar al Mercat de les Flors. Ara torna al teatre barceloní, d'avui a dissabte, amb Birds with skymirrors, una peça sobre ocells i les infeccions que pateix el nostre planeta.
Ponifasio avança que l'obra neix d'alguna qüestió que no el deixa dormir. Primer, perquè té ballarins de Kiribati que estan patint el canvi climàtic, "una cosa que no és del futur", sinó que es tracta "d'una apocalipsi que es pot veure i notar ara". Les illes són tan estretes, informa, que les onades la creuen. I tot i tenir aparença d'idil·líques vistes a través de Google, Ponifasio diu que estan plenes de ferralla de la guerra i d'uns ocells, les fregates, que porten al bec el que en un primer moment li va semblar un mirall líquid però que no és altra cosa que porqueria. D'aquí el títol de la peça.
"Miro de trobar un suport, una ètica, sobre com ens relacionem amb la terra. I no parlo tant de la gestió de la terra, del medi ambient, sinó més aviat de la gestió de la conducta humana", assegura aquest home gros que juga a rugbi i diu que se sent tan influït per la cultura americana com per la seva pròpia -no us creieu que veureu, doncs, danses rituals samoanes-. Ponifasio també vol deixar clar que no pretén donar cap lliçó, ni proposar solucions sobre com netejar els rius bruts, sinó oferir "una resposta personal" a la relació de l'home amb el lloc on viu.
Els ocells, de fet, li serveixen d'excusa per parlar de la seva gent. I de tots nosaltres, perquè el canvi climàtic ens afecta a tots. I és que, assegura, l'objectiu de la seva feina és que el món sigui "més sincer i més humà". També voldria fer pensar a la gent. I busca el que anomena "l'estadi previ del pensament". "El públic sempre ve amb una imatge dins el cap i jo busco el prepensament: allà és on s'inicia l'espai poètic que et permet una experiència diferent". Els seus moviments, minimalistes, sempre van a favor d'aquest objectiu, ja que pretenen expressar de la manera més clara el seu pensament. No debades, MAU vol dir la seva veritat. No vol imposar-la. Només explicar-la.
El català Rafael Bonachela tampoc no ho vol. Des de fa tres anys és el director artístic de la Sydney Dance Company, una de les millors companyies del món. De tall més clàssic que Ponifasio, també reflexiona sobre la relació de l'home amb la terra a LANDforms, peça que podrem veure la setmana que ve al Mercat juntament amb 6 Breaths. Ell, però, ho fa des d'un punt de vista més personal i amb la música del compositor italià Ezio Bosso, amb qui va engegar l'obra des de zero, conjuntament amb els setze ballarins de la troupe.
Va reunir-se amb Bosso amb la intenció de crear. I, sense voler-ho, va sorgir una peça sobre l'aigua i una sobre l'aire (6 Breaths), i van forçar-se a construir-ne una altra sobre la terra. Bonachela va començar a recollir fotografies i mapes, i es va tancar a l'estudi amb els ballarins. Deu dies en què compositor, coreògrafs i intèrprets van aixecar LANDforms, "una resposta emocional" a paisatges i records. "Cadascú va crear el seu paisatge", diu.
Font: Andreu Gomilla (www.ara.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario