Deures amb nota


Àlex Rigola ultima la seva direcció la setmana vinent presentant The end, un “divertimento”, en què volia que hi participessin el major nombre d'actors possible que han col·laborat amb ell durant els seus vuit anys de direcció del Teatre Lliure. Rigola, ara, recupera la seva plena capacitat de director artístic, una faceta que, en alguns moments, s'ha vist limitada per la seva labor de gestió. L'últim any de Rigola, en què ha reinaugurat el Lliure de Gràcia, ha aconseguit el millor balanç econòmic de la seva etapa: ha superat per primer cop el milió d'euros en recaptació (quan encara s'han de comptabilitzar els ingressos de Carta blanca i de The end). També té un notable en ocupació: en espera d'aquests dos espectacles, el percentatge és del 75,4% (77.290 espectadors).

Rigola s'imposa, a partir del seu comiat, un silenci respectuós sobre el futur del Lliure. Sí que aportarà la seva visió dins del patronat. Té clar que “la pitjor persona per jutjar la nova direcció és la vella direcció”. Se'n va satisfet del treball i d'haver viscut una època irrepetible (la construcció del Lliure com a segon teatre públic va permetre que aquest projecte es construís amb un equip que no fregava els 35 anys), però “de la mateixa manera” que li passa “amb els espectacles” amb la idea que es podria haver fet més en cada faceta. Fer de director del Lliure no té descans. Sempre hi ha reptes sobre la taula.

No es pot imaginar el futur que li espera al teatre a Catalunya. Tampoc a Europa. Es perceben que hi ha dos sistemes dominants: el mecenatge americà i el fort suport centreeuropeu. Rigola prefereix el sistema europeu (“prefereixo que esculli un que han votat que una multinacional”), però capta que la tendència és la del mecenatge. L'anhelada llei del mecenatge no significarà doblar recursos per a cultura, sinó que, en quedar desgravat dels impostos, baixarà l'aportació pública. Perversos vasos comunicants.

Rigola va voler construir una companyia sòlida. Al cap d'uns anys, s'ha anat desmembrant, perquè els primers actors “no aguanten un any fent un paper secundari, encara que els paguis”. L'alternativa van ser projectes anuals. Un bon exemple és Gata sobre teulada de zinc calenta, que aquest diumenge tanca la gira a Canàries: unes 150 funcions en tot l'any. La fórmula de companyia només funciona en teatres en què es treballa amb teatre de repertori que es va variant cada tres dies. Amb el temps, ha constatat que les complicitats artístiques impliquen retrobades en els viatges passionals individuals.

Quatre dies finals amb Ennio Morricone

Una de les banderes de les produccions de Rigola són la seva banda musical. A The end sonarà Ennio Morricone. Des de dijous fins diumenge, els actors més pròxims al director (i que no estan en altres espectacles de la cartellera) participen en aquesta festa. Rigola ha escrit aquesta peça, un joc experimental, que va tancar fa cosa d'un mes. Amb molts pocs assaigs, reciclatge escenogràfic i vestuari i una estètica informal, Rigola imagina l'escena a Mèxic, a la frontera amb els Estats Units: uns narcotraficants esperen fer un intercanvi de drogues. Mentre no arriba, un dels capos explica la seva dissortada experiència teatral. La nit anterior hi ha anat amb la companya, i l'actor se l'ha apropiada en una trobada fortuïta al bar. Ell planteja una venjança. En aquesta escena, el director entra (al revés de Sis personatges en busca d'autor, de Pirandello, on uns personatges orfes d'autor imploren existir) i revoluciona l'acció. Els personatges cobre vida pròpia. Marc Rodríguez fa d'Àlex Rigola, tot de negre i amb ulleres de pasta. Rigola reconeix que és poc usual “obrir-se en canal”, de manera festiva, per acomiadar-se. En el fons hi ha una homenatge al treball d'actor, un ofici molt passional de qui cada quatre mesos torna a estar a l'atur. Ell se sent un privilegiat.


Font: Jordi Bordes (www.avui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario