El teatre pren la paraula (Jornades Internacionals): MICHAEL BILLINGTON i RAMON SIMÓ. "Teatre i entreteniment: és possible una cultura mainstream?"

Per Elisa Díez

El primer torn de paraula li ha tingut el Michael Billington i ha parlar de la diferenciació entre teatre seriós (Serious Theater), aquell que ara mateix està en crisi, però que entre els seus temes està l'esperança i el teatre popular (Popular Theater) que depende de la taquilla (Box Office). Va quedar clar des del principi que a Billington només li interessa un teatre compromès amb la societat i majoritàriament polític i aquest tipus de teatre només el troba en el Serious Theater, que és aquell que segons les seves paraules "parla com ningú del que està passant, ara al present i posa com exemple algunes obres britàniques que parlen de la participació de UK en la guerra d'Irak. Además afirma: "Audiences are hungry for this kind of theater" (en certa manera té raó mirant la quantitat de teatre polític i compromès que hem tingut en la darrera temporada). Para rematar asegura que "el teatre comercial només pot existir imitant al Serious Theater".

El Teatre Comercial para Billington sólo tiene éxito cuando consigue conectar con el público. I parla en general de les noves vies que té el teatre de connectar amb l'espectador: "Theater has to embrance new tecnology. How tecnology could become theater more available?" Per ell, "the future is Serious Theater, not comercial".

Tornem a casa nostra per una estona. Ramon Simó parla de la crisi del teatre comercial fins i tot després dels "esforços" (Això espero que hagi estat ironia) dels teatres públics cap a programar un teatre mes comercial. Tenint en compte que a casa nostre hi ha teatre públic i teatre subvencionat, però no hi ha cap teatre 100% privat (perquè és inviable).

Simó pretend que el teatre comercial no només sigui entreteniment sinó que plantegi preguntes a l'espectador. I la pregunta que llença és si el teatre públic ha de tendir cap al teatre comercial? (La meva resposta és no, la sala calla). També explica que ell ha programat aquesta edició del Festival Grec buscant experiències no només per passar una estona sinó perquè la gent es pregunti coses, perquè creu que el públic busca alguna cosa més. Tot un clara postura cap a la renovació del teatre comercial.

Parlant de noves tecnologies, aposta més per una renovació estètica que vagui més enllà de posar pantalles al teatre. I per últim recalca que el teatre comercial ha de ser menys complaent. I l'obvietat que fa mal, és que necessitem millorar l'educació teatral perquè és impossible la comparació amb UK.

Xavier Grasset parla de prescriptors de teatre i fica en aquest sac al Michael Billington, qui nega que ho sigui en el sentit de futur de teatre. Billington afirma que ha de ser el teatre qui investigui i descobreixi el que vol la gent. La gent no confia en els mitjans de comunicació o en els polítics per això el teatre és una gran arma per explicar al públic la realitat. El públic ha d'empatitzar d'una nova manera amb l'espectacle i això no vol dir que han d'estar 'texting' durant l'espectacle.

En la seva intervenció Ramon Simó posa l'exemple de Roman Tragedies com a nova interrelació entre els intèrprets i l'espectacle, però jo em pregunto això és un cas aïllat o es pot acabar convertint en el nostre pa de cada dia?

Michael Billington toca el tema PREUS citant a Peter Brooks: "The future of the theater is "CHEAP SEATS" i explica com hi ha gent que paga 500$ per una entrada a Broadway. No arriben a tant aquí però 30€ per una entrada pel Grec també és cara per la nostra economia.

Billington segueix amb les frases "The box office in the theater is the entrance to hell".

Mentres Simó intenta sense èxit dir que el teatre de 30€ no és car comparat amb els preus d'UK, però literalment les passa "putes" per sortir de l'atolladero on li ha ficat Billington i acaba per canviar de tema davant de la impossibilitat de que algú de la sala li cregui.

Michael Billington segueix afirmant que han de ser els dramaturgs qui vagin per davant de la societat i no a l'inrevés. I es tira pedres contra la seva pròpia teulada al afirmar que són els crítics qui van per darrera de la societat, posant l'exemple de Sara Kane (1998, Craved).

Simó: "Ara tot és cultura i no diguem art, no és el mateix Shakespeare que un parell de botes". Billington defineix la cultura com camins per explicar la realitat.

I ens quedem amb una realitat britànica molt diferent a la de Catalunya. Amb l'exemple de les "transfers" del teatre públic britànic cap al teatre comercial. El National Theater de Londres "transfiere" a teatros más comerciales de la capital sus obras más exitosas. Aquí el TNC (tret d'aquesta temporada amb Barcelona, cas únic) les obres neixen i moren al TNC.

Encara queda un darrera conversa del cicle El Teatre Pren la Paraula, divendres 26 a les 12h, Jordi Coca i Claudio Tolcachir parlaran de "El teatre i l'acció política: un compromís ineludible?". 

Com una servidora no podrà anar faig cinc cèntims d'algunes coses a millorar per futurs cicles de converses BIT:

1. El nom INTERNACIONALS no significa només ponents internacionals, sinó tenir la possibilitat de veure-les i sentir-les internacionalment. Això vol dir WIFI a la sala compatible amb les xarxes sociales i obert perquè la gent pugui enviar missatges, tuitear estar connectada amb el món i retransmetre-les en STREAMING per la gent que per horaris no pot desplaçar-se allà on es facin. El coste és molt baix per la difusió tant gran que tenen esdeveniments com aquest.

2. No és possible que la persona que s'encarrega de la DIFUSIÓ digui que ha arribat a poca gent perquè els mitjans no fan cas. Vivim en el món 2.0. El teatre es ven per aquest món, hi ha blocs, webs especialitzades que fan molta més difusió teatral que un mitja tradiccional, s'ha de pensar més en nosaltres i deixar de banda als tradiccionals.

3. És imposible de concebir que unes jornades com aquestes no tinguin hashtags (#) ni Twitter i que tinguin un Facebook amb poc més de 60 seguidors. I encara ens preguntem com no han tingut difusió? Si no ets a les xarxes socials, no existeixes.

Algun dia tot això no caurà en "saco roto", algun dia...

1 comentario:

  1. En realidad lo que me pareció más grave es que se digan unas cosas que quedan bien pero luego son mentira... Tots fem comedia lanza preguntas al espectador? Se programó bajo esa visión o como un descarado reclamo comercial? Y así otras muchas más que fueron palabras vacías de una demagogia absoluta por parte de Simó. Es un tipo muy inteligente pero en este encuentro no lo demostró, todo lo contrario. Salí indignada, creo que en parte si la gente no va a estas actividades es porque tampoco tienen mucha chicha...

    ResponderEliminar