Del Canadà a Sud-àfrica, el món explicat en moviment


Ho va pensar Vitruvi i ho va dibuixar Da Vinci: l'home és el centre de l'Univers. I el mestre va deixar clar que el centre s'il·lustrava amb un cos nu. La manera en què aquell cos s'ha reafirmat a través de l'art també és una reflexió vigent en el programa del Grec 2012, sobretot quan balla. Existeixen moviments que neixen de la por i la coacció -com en la dansa-murmuri dels negres sud-africans durant l'apartheid-, o com a reacció a la tradició i la seva enganyosa imatge etèria.
Bellesa i dolor
Hi ha moltes maneres de matar el pare. Per a més informació: Freud. La dansa ha optat, entre moltes teràpies, per alliberar-se de l'autoritat del passat amb una creixent consciència del cos. La dansa s'ha densificat, és més física, més oberta a mostrar la seva batalla contra les limitacions. El virtuosisme que negava les lleis de la natura -fins i tot la gravetat- ha deixat pas a coreògrafs i companyies que defensen l'exhibicionisme del sobreesforç físic. Un impudor defensat per Marie Chouinard i la seva companyia canadenca.
Acompanyada pel discurs iconoclasta de Glenn Gould respecte a les Variacions Goldberg de Bach -exacerbades per les desconstruccions del compositor Louis Dufort-, Chouinard presenta a Body_remix / Goldberg_variations una coreografia que transmet un hipnòtic missatge de bellesa i dolor. A un pas de la perversió que sorgeix de la relació entre la matèria inerta (metall, cuir, plàstic) i la pell. Una coreografia que crea a l'escenari l'atmosfera impronunciable d'una pel·lícula de Cronenberg. Els ballarins semblen submergits en un malson dominat per la seva rutina com a ballarins. Un crit oníric contra la disciplina. Mutants fusionats amb les seves sabatilles de punta. Apèndixs que transformen les extremitats, modifiquen els seus moviments, obrint o tancant estranyes combinacions. Barres, caminadors ortopèdics, crosses -senceres o retallades- i arnesos plasmen la por a l'accident, a la lesió, a la decadència, al negre atzar que persegueix implacable els ballarins, però sublimat a través de noves possibilitats coreogràfiques que converteixen les pròtesis en una porta a la superació acrobàtica. Una idea d'impacte que, com tots els somnis estranys, no suporta l'excés de minuts.
Murmuri de llibertat
L'opressió no és el millor entorn per a l'art, però la vida sempre sorprèn. Vet aquí el gòspel nord-americà -fill de l'esclavisme- i l' isicathamiya , el cant corala cappella que els zulus sud-africans van crear durant la seva migració urbana com a resposta a la prohibició d'expressar amb tota llibertat de decibels. És un cant de veus empastades i cavernoses que sol anar acompanyat de moviments que gairebé són un murmuri coreogràfic. L'artista sud-africana Robyn Orlin recull aquesta tradició -internacionalitzada per Paul Simon- per elaborar l'espectacle Walking next to our shoes.
Igual que en origen, els protagonistes són un cor masculí (Phuphuma Love Minus) que s'adapta a un auster i abstracte vestit escènic contemporani per viatjar pel món amb missatges destinats al consum intern per a les seves respectives comunitats. Lletres que denuncien la precarietat laboral, alliçonen sobre la sida, alerten sobre la situació de la dona, ploren la pobresa i exalten la fe. Evangelització laica. L'extraordinària qualitat de les veus i la perfecta sincronia amb uns moviments d'arrels ancestrals, només una mica distorsionats per Orlin, compensen un to en excés naïf que frega el llindar de la irritació quan abusa de l'humor.
Però aquesta incomoditat desapareix quan l'espectacle es concentra en la música i el ball. Llavors la sinceritat s'imposa, la utilitat de l'art es manifesta, la universalitat dels missatges troba el seu destí. Tan fàcil d'apreciar i entendre com la resistència a la realitat que practiquen els swankers zulus: la radicalitat del dandisme enmig de la màxima desesperança.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario