Josep M. Pou: "Per a mi Sondheim és Déu!"
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)
Veig arribar el seu metre noranta cinc més en forma que mai. "He descobert el món de l'exercici, de la dieta i de l'alimentació equilibrada. Ara sóc un apòstol de l'exercici. Per a mi el gimnàs és sagrat!" Josep Maria Pou no fa vacances. Marxa a Birmingham a assajar Forests , un espectacle amb dramatúrgia i direcció de Calixto Bieito, amb escenes d'obres de Shakespeare que passen al bosc, que estrenarà el 31 d'agost al famós The Rep, l'històric teatre on van començar John Gielgud, Derek Jacobi i Lawrence Olivier. "Durant els Jocs Olímpics de Londres, a Anglaterra es representarà Shakespeare en tots els idiomes possibles del món dins del World Shakespeare Festival, de l'Olimpíada Cultural", explica. "I el català hi serà present en aquest espectacle. És la primera vegada a la meva vida que hi vaig a cegues. Tinc unes ganes boges d'arribar-hi per saber què he de fer".
Entorn Apple
El seu despatx és un gran homenatge a Steve Jobs, tots els ginys que hi té duen la poma queixalada. "En aquest vell iPod hi tinc vint-i-set mil cançons de musicals". És la gran passió de Josep M. Pou. "Al setembre marxaré dues setmanes a Nova York. Durant més de trenta anys ha sigut la meva peregrinació anual. Hi vaig a buscar equilibri i a carregar les piles. No faig turisme, ja la conec, i enganyo els amics: els truco els dos últims dies. M'agrada estar sol, descobrir racons, perdre-m'hi. Per a mi, un dia de vacances vol dir llevar-me i pensar que no tinc cap obligació i puc fer el que vulgui invertint-hi el temps que vulgui, però sí que sé com l'acabaré: anant al teatre a les 8 de la tarda. És el meu dia perfecte".
Ha estat tres anys treballant sense descans i té moltes obres pendents. "Aniré a veure el musical Spiderman, que sé que no m'agradarà gaire. Tinc moltes ganes de veure The book of Mormon , un musical satíric religiós; Ghost. The musical, basat en la pel·lícula, i, al Central Park, l'enèsima reposició d' Into the woods, de Sondheim".
El descobriment
A Pou la passió pels musicals no li ve de família, tot i que a casa seva s'escoltava molta sarsuela. "És el teatre musical, la comèdia musical que es feia aquí. Me les sé de memòria. Potser això va fer que m'agradés la música en concepte dramàtic, la música en què passaven coses".
L'actor va descobrir el musical una tarda que va anar al cinema amb la seva colla d'amics. "En un cine de Mollet feien Oklahoma! i vaig quedar al·lucinat! Alguns dels meus amics, cada cop que sentien cantar, deien: «Quina llauna!», però jo estava fascinat. Vaig córrer a Barcelona a comprar el disc d' Oklahoma! i em passava el dia escoltant-lo. Vaig començar a col·leccionar discos musicals: El rey y yo, Sonrisas y lágrimas i altres pel·lícules dels anys 50. Un dels primers discos de musicals que vaig tenir i que encara conservo era de Salvador Escamilla cantant en català les cançons de My fair lady . També tinc discos de la Núria Feliu, que és la cantant que més temes ha gravat de comèdies musicals de Broadway i d'estàndards americans ja als anys 60. El que passa és que en aquella època la gent coneixia les cançons però no sabia que eren de musicals".
"Recordes aquesta?", pregunta, i es posa a cantar I'll never fall in love again. "Aquesta cançó de Burt Bacharach, amb lletra de Hal David, és del musical Promises, promises, basat en L'apartament, de Billy Wilder. La Feliu la va cantar en català: No m'enamoraré mai més ".
I l'adolescent Josep Maria s'anava documentant com podia en una època en què no hi havia internet. "Amb setze anys baixava a la Rambla a comprar diaris anglesos com The Sunday Times només per veure la publicitat dels musicals que feien a Londres. Més endavant, amb vint-i-tres anys, quan vaig poder pagar-m'ho, em vaig subscriure al The New York Times dels divendres i dels diumenges. M'arribaven uns paquetots! D'allà vaig treure el material per fer La calle 42 a RNE".
Vocació per la ràdio
Aquest mític programa dedicat exclusivament al teatre musical va néixer el juliol del 85 amb la intenció que fos un programa d'estiu de tres mesos i va acabar durant quinze anys. Pou va decidir plegar el març del 2001. "Estava cansat: feia Arte al Marquina de Madrid, la sèrie Policías i rodava Amic, amat amb Ventura Pons". Amb tot, i sorprenentment, confessa que la ràdio és la seva "autèntica vocació". "La ràdio és la meva obsessió, per sobre del teatre i de tot! Als setze anys vaig crear una emissora a Mollet i vaig aconseguir que el rector de la parròquia em deixés un local. Es va dir Radio Mollet, Emisora Parroquial. Fèiem programes musicals i radioteatre".
L'actor segueix estant al corrent de tots els musicals que s'estrenen arreu. "Hi ha una regla d'or del musical: el bon musical és el que si li treus totes les cançons no pots entendre l'obra. El teatre musical ha d'avançar amb les cançons; no sobren, sinó que et donen informació. I durant la cançó als personatges els passa alguna cosa. Per això els bons musicals els han escrit autors de teatre. Hi ha una segona regla d'or: el nivell d'emoció ha de ser sempre molt superior al que s'aconseguiria només amb la paraula. És fonamental. Quan s'acaba cada cançó, el públic ha d'estar trasbalsat, divertit, emocionat, mai indiferent. Això només s'aconsegueix amb l'excel·lència de la música i la paraula".
Les recomanacions
I per acabar li demano un parell de consells. Un musical fet aquí que t'hagi impressionat? " Sweeney Tod , el muntatge de Mario Gas. És la perfecció feta aquí amb gent d'aquí", contesta. Tres musicals que hauríem de conèixer? " South Pacific, de Rodgers i Hammerstein; A little night music, de Stephen Sondheim -per a mi Sondheim és Déu!-, i Jerry Springel: the opera, de Richard Thomas i Stewart Lee. Està basat en el xou televisiu del presentador Jerry Springer, que es va estrenar a Londres amb gran èxit. És un musical no gaire conegut però meravellós, una crítica corrosiva de la política i la societat nord-americanes, i només el van representar un cop al Carnegie Hall de Nova York, si no la gent hauria cremat el teatre".
No hay comentarios:
Publicar un comentario