Albertí musica Sagarra


El director i dramaturg Xavier Albertí posa música i contrapunt a la fi de l'aristocràcia escrita per Josep Maria de Sagarra en la novel·la Vida privada (Premi Crexells 1932). Des d'aquesta nit i fins al 5 de desembre a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure es podrà veure des del melodrama fins a la farsa musical, des del vodevil fins al drama social. Per Albertí, que aquest cop ha fet la dramatúrgia en solitari, l'escena respecta el llenguatge de Sagarra així com la Barcelona que descriu, una ciutat amb pulsions paradoxals que viatgen de la sexualitat a la mort, com si fossin les dues cares d'una mateixa moneda.

Són quasi tres hores d'espectacle. La primera part dura quasi dues hores. La segona, només 37 minuts. I és que Albertí s'ha abonat amb la peripècia de la família Lloberola, una de les més respectades de la burgesia barcelonina que, després d'anys de prosperitat econòmica, viu temps de decadència fins a fondre's el patrimoni familiar. Albertí reivindica l'obra de Sagarra, un personatge que encara està malvist pel fet de considerar-lo tolerant amb el franquisme. El Sagarra que escriu Vida privada “és un republicà, antimonàrquic i anticlerical convençut”. La novel·la, tot i vendre's a una velocitat i un preu elevat inusual, va aixecar polseguera perquè l'autor delatava les famílies més riques d'aquella Barcelona. Les rèpliques són de Sagarra, excepte tres frases. També escurça el final. Perquè l'autor no es podia imaginar que la República tan engrescadora declinaria amb una Guerra Civil i una llarga dictadura.

La factura de la peça és coral. Hi ha diverses accions que es desencadenen alhora. Però Albertí tranquil·litza: es tracta d'una orquestració. L'actriu Mont Plans remata: el llenguatge “és com una música: no saps quina nota sona, però t'agrada”. El director admet que el públic es pot perdre en la trama però assegura que la peça és per a tot tipus de públic: només cal tenir la capacitat de saber escoltar.

La música hi fa un paper predominant. Albertí tenia un repertori de 300 peces (ho ha deixat en una vintena) per farcir el drama i capgirar-lo. Com el de la parella adinerada que resol la seva crisi sexual convocant el xofer i fent uns trios en què ella té l'home que desitja i ell..., també. Albertí lamenta que només al Lliure es puguin fer peces valentes i de risc com aquesta amb un repartiment de luxe.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

1 comentario:

  1. ei butaques i vaig anar dijous! encara que tampoc me n'esperava massa, la veritat és que el que vaig veure finalment no em va entusiasmar. Ja diràs si t'hi deixes caure...

    ResponderEliminar