A.R. |Actor, director, autor, dramaturg... I de gran què voldràs ser?
P.M. |M’agradaria ser novel·lista, treballar en un bufet estil Bartleby o ser Lluïsa Cunillé.
Com definiries els homes com tu?
Homes de poc pèl, d’idees poc clares, presumits, de fer servir poques etiquetes, exmacrobiòtics i molt sensibles.
Sincerament, ¿t’has sentit còmode assajant amb tanta dona?
He fet el paper de director exigent, mantenint la distància prudencial, però reconec que les pauses m’apassionaven, sortien temes impossibles…
Com combats els nervis previs a una estrena? ¿Xocolata, ioga, gintònics, ansiolítics, somnífers, dònuts, fumant... o ets un home tranquil?
Jo no sé fumar, però la setmana de l’estrena m’acabo paquets sencers de tabac. En una altra època feia ioga. I en algun moment he menjat compulsivament coses dolces. Actualment, barrejo les tres tendències.
Imagina que demà et truquen de Nova York oferint-te dirigirDones com jo amb les quatre actrius internacionals que tu vulguis... Com ho veus? Quines triaries?
A Nova York hi sobren autors, però si sonés la flauta, estic disposat a fer les maletes i a deixar-ho tot. Cate Blanchett, Julianne Moore, Susan Sarandon, Naomi Watts.
¿T’han dit alguna vegada que tens una sensibilitat molt femenina? T’agrada?
M’ho havien dit, sí, però tinc la sensació que amb el pas dels anys n’he perdut una mica. M’agrada perquè això dels gèneres no ho separo tan fàcilment, jo. Sóc més aviat partidari dels matisos.
M’han dit que has passat del barri del Raval a Sant Gervasi. ¿No podríem haver trobat un terme mitjà?
Em fas riure molt, Àgata… Com a exmacrobiòtic que sóc et diré que on visc ara hi trobo a faltar la inspiració, però com a contrapartida hi ha unes xarcuteries espectaculars.
Estàs en l’edat ideal per ser pare. ¿Et frena el moment que vivim?
La cantarella que no hi ha futur és empipadora i acaba incidint en el nostre estat d’ànim, però és ridícul, ens ofeguem en un got d’aigua. La nostra mirada cansada no serà la dels nostres fills.
Sigues sincer: ¿les dones, de vint, trenta, quaranta o cinquanta?
A partir de trenta tot em sembla raonable.
P.M. |Què vas pensar la primera vegada que vas llegir Dones com jo?
A.R. |Que tant de bo ens l’haguessis donat una mica abans per poder-la llegir millor, perquè en la primera lectura, davant teu i tot l’equip, t’agafen totes les inseguretats del món i penses: “Això no ho sabrem fer”.
Al personatge que interpretes, l’Arquitecta, hi volia extrapolar un estat d’ànim que em sembla palpar al carrer, una barreja de negativitat i baixa autoestima... Creus que és un lloc comú?
Crec que una cosa porta a l’altra. Sí, és cert, estem més negatius, no ens ho posen fàcil, i això finalment et porta a una sèrie de dubtes sobre la validesa d’un mateix, com si poséssim a prova les nostres possibilitats.
¿Creus que una part del públic es reconeix en el teu personatge? ¿I tu reconeixes aquest estat d’ànim al carrer?
Moltes persones, sobretot dones, s’hi han sentit malauradament identificades. Dic malauradament perquè la meva arquitecta es troba en un estat molt extrem, de voler amagar-se i fugir de tot, fruit d’una crisi profunda amb ella mateixa. Però no m’ho diuen tristes, hi ha com una mena d’emoció i de catarsi en veure que el seu moment és universal.
Els espectadors es passen el 70% de l’obra rient; malgrat això, ¿qualificaries Dones com jo com una comèdia?
Jo sempre la defineixo, amb el teu permís, com una muntanya russa. Un estat bastant propi de les dones, d’altra banda, que som capaces de passar del riure al plor en un segon. I això és bonic, no?
Hi ha un moment de l’obra en què balles Donna Summer i t’entregues molt a la coreografia... Quina relació tens amb la dansa?
És absolutament nefasta. Sóc més aviat arítmica i patosa però no et pots imaginar com disfruto. El meu pas per la dansa no havia sortit del Luz de Gas o del Biquini i ja ho veus, al Romea, ballant Donna Summer!
T de Teatre és una família que fa 22 anys que treballa en comú. ¿No se us acaben mai els temes de conversa?
És fort, eh? Jo també ho penso molt sovint. Però és que tenim tanta corda... Saps què passa? Pràcticament hem crescut juntes. Hem passat juntes l’eufòria dels vint anys, l’equilibri dels trenta, ens hem enamorat paral·lelament, hem tingut fills, hem viscut la plenitud dels quaranta… (I de moment deixem-ho aquí.) I això comporta en cada moment unes converses i anècdotes que es van renovant per l’edat i les experiències. És tan fantàstic que passi això!

Font: Jordi Bordes (ElPunt/Avui)
L'ambició al circ no té sostre. Per això, Circus Arts Foundation, veient que la resposta del públic en les dues convocatòries anteriors ha estat molt calorosa, s'ha atrevit a construir fins a sis veles en la seva tercera edició del Festival Internacional de Circ de Figueres. En aquest cartell, hi ha previstes fins a 14 funcions amb una capacitat que superarà les 30.000 localitats. La ciutat ja espera, passat Nadal, aquest festival que és l'únic d'aquestes dimensions que es compromet (com a plantejament fundacional) a presentar actuacions de gran qualitat que no s'hagin vist mai a Europa: això descarta, d'entrada, tots els artistes europeus. Els artistes aprofiten aquest concurs (vénen amb el compromís que no els suposa cap cost actuar-hi però no cobren per les seves actuacions) per presentar-se als programadors de circ mundials que, amb només dues edicions, ja han demostrat l'interès per seguir els números que es programen a Figueres. L'any passat, dels 32 números del Festival de Montecarlo (el festival degà de referència), 5 s'havien vist amb anterioritat al de Figueres.
El director Genís Matabosch està molt satisfet de l'interès dels artistes a participar-hi. La proposta de presentar un exercici de volteig aeri del circ de Pyongyang (Corea del Nord) és com haver rebut “la primera estrella Michelin”. A causa de la dificultat política, és excepcional poder comptar amb una troupe del país que es considera referència en aquesta especialitat. Tot i que el festival parteix dels números tradicionals, Matabosch rebutja la idea de ser un circ clàssic, antic. Perquè moltes de les disciplines han evolucionat amb nous aparells com ara la combinació de pals fixos amb els llits elàstics, que aporta una espectacularitat i un joc notables. Les 24 actuacions es divideixen en el programa blau i el vermell. Només dilluns vinent es congregaran els 12 millors números en el programa d'or, en què es podran veure els guanyadors de les diferents categories.
El municipi de Figueres bull aquests dies de circ. Perquè és l'activitat que desperta els ciutadans d'aquest hivern. A més dels cinc dies d'actuacions (arriben a treballar fins a 200 persones per al festival, en el qual Genís Matabosch continua sent el presentador de totes les gales), Circus Arts Foundation també programa una pila d'activitats paral·leles, per exemple, convidar a fer que els aparadors de les botigues de Figueres s'impliquin amb el circ. La Generalitat col·labora (facilita un ajut reintegrable: es comparteix risc amb la fundació que ha de tornar l'import íntegre sies compleix amb el pressupost) per primer cop en un festival que no explota la creació de casa però sí que els dóna un bon exemple i atrau majoritàriament el públic.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
A les deu del vespre, l'anemòmetre marcava zero: no feia vent a Figueres. A la nova pista, d'unes 2.000 localitats, hi havia l'escalf de les grans ocasions. Arrencava amb el públic amb ganes d'espectacle, clamant que el cognom del Festival Internacional de Circ és “de Figueres!”. El vent sí que movia Trin Trà My, un acròbata vietnamita que feia equilibris dalt d'unes teles. Sobre el seu pit, una espasa sobre la punta d'una navalla i, a sobre, una safata i unes copes. Com si fos un gronxador, l'acròbata feia moviments el·líptics, tensant l'equilibri i convertint en possible el que en un món raonable és impossible.
Ja havien trencat la lògica del món convencional els xinesos del diàbolo, amb mortals mentre caçaven al vol aquest enginy, que volava a gran velocitat. Flaag Circus es movia amb una tendra dramatúrgia a ritme de Singing in the rain. Probablement, l'actuació més emotiva de la primera part va ser la que van interpretar Ming & Fang, l'un vingut de la Xina i l'altra, dels Estats Units. Es van conèixer al Cirque du Soleil i ara han traslladat la seva relació amorosa a les cintes aèries –fins que no es van fer un petó el públic no va respirar alleujat–. El circ d'aquest festival té un públic que celebra i riu sorollosament els instants increïbles. I, si hi ha un element que cau a terra o a sobre del públic, és una demostració més que s'està vivint una experiència real. El circ clàssic també innova. Segurament l'exemple més clar sigui els dels portadors ucraïnesos Three's a Charm: el que fa l'equilibri sobre les dues noies és l'home. El circ juga a trencar les convencions. Velasco Brothers van ser baixa a darrera hora. Perden l'oportunitat de guanyar l'Elefant d'Or, que podria catapultar-los als circs europeus.
L'Espectacle Blau es repetirà demà (12 h, les 16.30 h i les 21 h). Ja hi ha més de 23.000 entrades venudes. Avui (17.30 h) és el torn de l'Espectacle Vermell (que també es repetirà diumenge a les 11.30 h, les 16 h i les 19.30h), després d'un assaig general que podran seguir els escolars. Si el primer any hi va haver escoles que es van despistar i es van perdre aquesta oportunitat, ara no hi ha cap associació de mares i pares que perdi la data, segons va explicar fa uns quants dies l'alcaldessa Marta Felip.
El Festival Internacional del Circ de Figueres ha vingut per quedar-se. En la seva tercera edició demostra la seva ambició: ja ha sortit del castell de Sant Ferran –l'any passat van haver de superar una negativa dels estaments militars pocs dies després de l'arrencada– i serà difícil que hi torni. Perquè les dimensions de les pistes ja no permetrien que hi cabessin juntes al pati d'armes. També és l'edició en què aspiren a vendre més entrades (més de 30.000). Compten amb el veïnat entusiasta de l'entorn i també han vist que hi ha molts espectadors potencials a la Catalunya del Nord. L'estació del tren d'alta velocitat els converteix en una capital del circ ben comunicada.
Però el que atrau més del cartell és l'ambició amb què es programa cada edició. Tots els espectacles que se seleccionen són inèdits a Europa. Això fa que sigui un terreny molt atractiu per als grups, que saben que els programadors busquen atraccions espectaculars per renovar els seus espectacles (en teatres estables o itinerants), i també per al públic, que sap que tot és primícia. De fet, el festival de Montecarlo d'aquest any(amb 24 exercicis de circ) ha inclòs cinc números que ja s'havien vist a Figueres.
Dilluns, Espectacle d'Or
La gran final, l'Espectacle d'Or, serà aquest dilluns. Serà el moment de veure els dotze millors números del festival i de saber els guanyadors de les diferents categories. Tot i que és la funció menys atractiva per la intempestiva data, és la funció, històricament, de més èxit.El director i presentador de les gales, Genís Matabosch (“que treballa com un voluntari més”, aclareix), celebra que ràpidament el Ciutat de Figueres s'hagi situat en lloc de podi entre els setze festivals de circ de referència. Sens dubte, la confirmació del National Circus of Pyongyang (tanquen el programa de l'Espectacle Vermell d'avui) els ha fet pujar com l'escuma, se senten avalats com un restaurant quan aconsegueix la seva primera estrella Michelin.

Ventada nova al circ

by on 15:06
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) A les deu del vespre, l'anemòmetre marcava zero: no feia vent a Figueres. A la nova pista, d...
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Leandre Ribera en té la prova definitiva. Quan demana a algun jove menor de 25 anys quina imatge li ve al cap quan pensa en un pallasso, la resposta sol ser invariable: el Krusty de Els Simpson. “ L’imaginari col·lectiu en relació al pallasso tradicional s’ha perdut”, lamenta. Per mantenir-lo viu, juntament amb l’Enric Caso i el Jordi Magdaleno (aquests dos últims, integrants de la companyia La Tal), van voler ajuntar esforços per retre’ls homenatge en forma d’elegia, tendra però també molt divertida, a Démodés, un espectacle creat fa set anys que ara, per primera vegada, fa temporada a Barcelona.
“Els tres vam començar a treballar junts fa 29 anys i no ens vam separar fins 10 anys més tard”, recorda Ribera, director i intèrpret de l’espectale i Premi Ciutat de Barcelona de Circ 2014. Aleshores, se sincera, “no volíem que ens associessin amb els pallassos de circ. Nosaltres fèiem teatre”. Però amb el temps i l’experiència han après “a reconèixer d’on venim, quins són els nostres avis”. Ribera explica que el seu “no és un espectacle narratiu en sentit tradicional, però aplega situacions que expliquen el final d’un temps”.
ACOMIADATS I SENSE FUTUR
Els tres protagonistes de Démodés es troben en uns moments difícils de les seves vides. Acomiadats de la feina, sense saber ben bé què els depara el futur, els veiem en la seva intimitat, carregada de poesia i de situacions divertides. “Viuen al dia, se senten fora de lloc en un món que els ha deixat fora i porten l’ofici a sobre, tenen una manera de veure les coses passada de moda”, diu Ribera. Representen els tres arquetíps clàssics del pallasso: el blanc, llest i elegant; l’august, com un nen bromista de set anys, i el contra-august, que Ribera defineix com “la cara amagada de la lluna, algú que viu en un altre món”.
PÚBLIC DE TOTES LES EDATS
Démodés confirma que, malgrat la crisi de l’ofici, els pallassos encara emocionen. Les reaccions del públic ho confirmen “Després d’una funció, un espectador d’uns 40 anys em va explicar que la seva filla de sis anys no havia parat de riure i que el seu pare havia plorat”.
'DÉMODÉS'
LA SECA ESPAI BROSSA
FLASSADERS, 40 (BARCELONA)
Fins al 16 de març
Fuente: EP via lavanguardia.com

El Teatre Lliure ha programado A casa (Kabul) --del 2 al 20 de abril-- e Informe per a una acadèmia --del 8 al 25 de mayo-- en substitución de Una sèrie de teatre, que se ha cancelado "por decisión del director" Jordi Casanovas, según ha informado el teatro en un comunicado.

A casa (Kabul), un montaje de Mario Gas, es la primera parte del díptico Homebody/Kabul de Tony Kushner, un monólogo interpretado por Vicky Peña por el que recibió los premios Max 2008 --a la mejor actriz-- y Mayte 2009. Homebody/Kabul fue escrita antes del 11-S, aunque se estrenó después con gran polémica, y está formado por el monólogo de la primera parte, en el que una mujer en Londres lee una guía turística de Kabul, y la segunda, que se construye con escenas que tienen lugar en Afganistán.

Informe per a una acadèmia --dirigido por Xavier Ricart e Ivan Benet y protagonizado por éste-- es un cuento amargo de Franz Kafka sobre la vida de un simio que se convierte en humano y triunfa en el mundo del espectáculo.

El monólogo, que contiene música original de Sílvia Pérez Cruz, narra los primeros recuerdos de la transformación del simio, que empieza en su estado natural hasta ser capaz de dar conferencias ante académicos.