Els fantasmes de Julio Manrique

Crema el Romea i, entre les cendres, hi ronda el fantasma de Margarida Xirgu. Així comença Julio Manrique la seva Llum de guàrdia, el muntatge que obrirà la temporada del teatre del Raval el 6 de setembre (l'estrena oficial és el 14). Serà el seu debut al capdavant de la direcció artística de la històrica sala en substitució de Calixto Bieito. Una estrena incendiària. Cala foc a la seva nova casa i rescata l'espectre de la gran Xirgu que, segons la llegenda i certifiquen alguns veterans del lloc, habita entre les parets que la van acollir a començament del segle XX.

Manrique no creu en fantasmes. «No he parlat mai amb la Xirgu -diu en broma- ni he tingut experiències quàntiques i sensorials, però respecto els que asseguren tenir-ne». La fantasmagòrica presència li va proporcionar una bona excusa per disparar la trama argumental. «Volia parlar del teatre, del nostre ofici, encara que no de manera endogàmica sinó obrint-lo a altres assumptes per arribar a tothom. Em va semblar encertat obrir el Romea referint-me a ell, convertint-lo en un personatge més. I encara que al principi el cremem, el missatge de fons és el gran amor que sentim per aquest treball i per aquesta sala», justifica Manrique, que llueix en una tarda d'assaig el lema The art is truth (l'art és veritat) estampat a la samarreta que porta.

Treball d'equip

«El foc és purificador. És la manera de cremar les pors», afegeix un director a qui no espanten els reptes. Després de guanyar-se el reconeixement de crítica i públic amb les seves adaptacions de Neil LaBute (La forma de les coses iCoses que dèiem avui) o de David Mamet (American Buffalo), ha volgut anar més enllà. S'ha llançat a la seva primera obra de creació -l'ha ajudat en la dramatúrgia Sergi Pomperma-yer- envoltat dels actors que l'han acompanyat en el seu periple triomfal. «Volia obrir la meva nova etapa treballant amb ells. Som com una pseudofamília. Són els meus còmplices».

Vides creuades

En la família hi ha Cristina Genebat, Mireia Aixalà, Ivan Benet, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Amb ells i amb les seves improvisacions, Manrique i Pomperma-yer han anat construint una història de vides creuades. En un pròleg s'explica com durant la nit de l'estrena d'una obra sobre Xirgu el Romea s'incendia. Els actors de la companyia que havia de representar-la se separen i abandonen el teatre. Set anys després la trama explica què ha estat de les seves vides i els torna a reunir.

Llum de guàrdia (el títol al·ludeix a una llum que es fa servir en la foscor dels bastidors) és una «comèdia agredolça amb molts homenatges cinematogràfics, coquetejos amb el terror i un final de conte». En el fons també és una història de fantasmes. Dels fantasmes de la psique. «Els que tots arrosseguem i ens impedeixen avançar en el nostre recorregut», explica Manrique. «Tots els conflictes del nostre passat, oportunitats perdudes, errors, pors... Què hem d'assumir i superar per seguir endavant».

Les projeccions sobre una pantalla i quatre trastos ben posats il·lustren els diferents espais escènics: des d'una sala de premsa fins a una de doblatge, un saló de massatges o un locutori. Entre els personatges hi figuren un cineasta americà del gènere del terror, un actor en desgràcia que maleeix el seu ofici i una actriu sordmuda (Mireia Aixalà, que ja va recórrer al llenguatge dels signes a Coses que dèiem avui i aquí fa dos papers). Hi ha també un friqui del cine fantàstic i l'esoterisme que condueix un espai radiofònic nocturn. Oriol Guinart es fica en la seva pell. «No s'ha de tenir por dels morts sinó dels vius», diu en la ficció. En la realitat, l'actor tampoc creu en les presències espectrals però s'uneix al criteri científic que els éssers humans som energia. «I l'energia ni es crea ni es destrueix, o sigui que quan morim l'energia queda».

Entre l'equip de Llum de guàrdia flueix l'energia positiva. Guinart agraeix «l'empatia i la confiança absoluta» que els brinda Manrique. «En aquesta obra, com que no tenim un material de coixí com en les anteriors, teníem més inseguretats. Però Manrique, a més a més de ser un director brillant, és un dels millors actors del país i això és fonamental per entendre'ns i posar-se en el nostre lloc». El nou responsable artístic del Romea no té cap intenció de deixar aquest ofici. Aquesta temporada el tornarem a veurem a les ordres d'Oriol Broggi, que ja va guiar el seu torturat destí a Hamlet. Allà també es va enfrontar a un fantasma -el seu pare- i en va sortir triomfant.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)