LA GAVINA


TEXT: ANTON TXÈKHOV
ADAPTACIÓ: MARTIN CRIMP
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: ROSA RENOM, BIEL DURAN, MANEL SANS, ALBA SANMARTÍ, NORBERTO IBERO, TILDA ESPLUGA, MARIA RODRÍGUEZ, JOSEP JULIEN, ANDREU BENITO i JACOB TORRES
PRODUCCIÓ: BITÒ PRODUCCIONS i CAER
LA VILLARROEL


Tancant una temporada excessivament carregada d'adapcions, poques se salven de la crema, ens arriba La Gavina de Txèkhov sota la lupa de l'anglès Martin Crimp. David Selvas es planta davant del seu primer gran muntatge com a director amb els ulls posats entre les noves generacions de directors, com Nao Albet i Marcel Borràs i d'altres més adobats com Daniel Veronese. Més a prop dels primers que d'aquest últim, La Gavina de Crimp/Selvas inicia el seu rumb sense ruta prefixada.

La Gavina, escrita al 1896, és una obra perfectament contemporània. La seva descripció d'emocions, de paisatges, d'il·lusions, d'esperances i d'una lenta i desesperada autodestrucció fan que la seva adaptació als temps actuals sigui del tot innecessària. Crimp ha decidit matar a 'la gavina', mostrant-nos el seu cadàver i després el seu cos dissecat. Aquest símbol malvat restarà present durant bona part de l'obra, per a que els seus personatges se sentin responsables de la seva insensibilitat en tot moment.

Selvas ha construït l'obra fent cas a les paraules de Konstantin al primer acte: "La vida no s'ha de representar tal com és sinó com se'ns apareix en els somnis". Aquest toc d'aire modern, 'made in' segle XXI, fet de somnis obliga a pintar escenes tals com una musical al so de Tintarella di Luna de Mina o tots reunits al voltant de la taula jugant al bingo i cantant Living on a prayer de Bon Jovi. Simples pinzellades que acosten l'obra als nostres dies i l'allunyen del meravellós clàssic que és.

Després de la no adequació de text i adaptació, els intèrprets no arriben a la força que els personatges de Txèkhov necessiten. La millor, Rosa Renom com l'Irina, una mare que ofega les il·lusions i esperances del seu fil, per seguir creient que ella encara és la diva que mai va ser. La resta de repartiment naufraga en la recerca d'uns personatges, menys definits en la versió de Crimp del que la ploma de Txèkhov havia traçat fa més d'un segle.

Després de cent anys, la versió original de La Gavina té més força i més plenitud que cap adaptació que es vulgui fer d'ella. L'etiqueta de clàssic no està feta per a amagar les obres en un calaix que no s'obrirà mai més, sinó per de tant en tant recuperar el seu esperit, sense que li manqui canviar cap coma. Selvas ha volgut fer un homenatge a Woody Allen, Bergman o Cassavetes sense adornar-se que a Txèkhov no li calen més cognoms.

2 comentarios:

  1. Hi estic d'acord amb la Renom, també vaig pensar que els noms de Allen, Casavettes o Bergman no pintaven res en el programa de mà... Molt bona la crítica!

    ResponderEliminar
  2. Excel·lent crítica. El darrer paràgraf que escrius sintetitza a la perfecció el que hi ha. I, pel que dius, la versió és tal com l'imaginava (dissortadament!) Suposo que si hom vol contemporaneïtzar, simplement cal saber-ne. Em ve al cap, parlant precisament de Txèkhov, la subtil, reivindicativa, emocional, xocant i alhora fidelíssima versió de L'oncle Vània, de Louise Malle, Vània al carrer 42. Als antípodes, m'imagino, que la versió txekhoviana del bon Selvas! Gràcies per la informació. Una abraçada,
    Jordi

    ResponderEliminar